Unes paraules al voltant del concert, per Àngel Lluís Ferrando

Crònica del concert del passat 24 de setembre programat dins de la I Fira Modernista d’Alcoi a càrrec d’Àngel Lluís Ferrando

Foto de família després del concert amb Àngel Lluís Ferrando i Eduard Terol al capdavant

Al llarg del concert del diumenge 24 de setembre de 2017 van passar pel meu cap moltes imatges. La banda amb gorra a sobre del templet de la Glorieta em transportava al moment de la seua inauguració, el diumenge 18 de març de 1928, quan la Música Vella (sembla que un dia desprès de la Nova), interpretava el pasdoble El Noticiero Regional al mateix lloc que avui sonarien el fox-trot No “The Thimes” Timoteo (1917), el fox-oriental La Caravana (1921) o l’one-step Bambú (1923).

També van passar pel meu cap moltes vivències mentre pujava l’escala per acostar-me a la banda. I, en començar a parlar, amb els nervis lògics  per la responsabilitat (que sempre apareixen en tot allò que envolta aquesta societat musical tan especial i que significa tant per a nosaltres), després dels agraïments protocol·laris, és Àngel qui parla com a part de La Vella.

“Aquesta satisfacció esdevé també emoció personal per ser, precisament, aquest acte el primer públic en què col·labore amb la meua banda. Les observacions i comentaris que faré tracten d’apropar les composicions que avui escoltarem a tots vosaltres, com una mena de “notes al programa”. Eixa és la seua única vocació i aconseguir-ho és la meua única voluntat.”

Parle de moltes coses, potser massa llargues, però a sobre de tot pense en què darrere de mi estan tots (potser falte algú circumstancialment) els qui formen part d’aquesta entitat. Una mica apretats, això sí, perquè les bandes de 1928 eren molt menys nombroses i, novament, em pose en el seu lloc i el meu pensament se situa per un instant en què les circumstàncies no són les més favorables però, en canvi, el moment és molt especial. La Música Vella sempre per davant i endavant!

Avança el concert, el qual observe des d’un punt privilegiat als peus del templet. Em delecte amb la música i amb la Música. Prompte arriba la segona part amb tres joietes d’Evaristo que no desdiuen dins del programa del concert d’Any Nou a Viena i finalment, eixe monument que és Andante y polonesa de Cantó. No es cansem mai d’interpretar-la, d’escoltar-la, de dirigir-la: sempre trobem algun detall, alguna novetat que la fan senzillament eterna.

Abans de baixar cap al meu particular pati de butaques, Eduard em fa un apartat i em comenta el bis per a que ho pose en coneixement del públic. Així ho faig en veure el gest de complicitat del director i La Vella interpreta el vals Deprisa y corriendo, una altra preciositat del mestre Jordà.

Torne a les paraules de la presentació, concretament aquelles que van fer la funció d’una mena d’intermedi.

“Amb la composició de Cantó posem punt i final al concert. Per fer una mena de conclusió, agafe un préstec familiar. Com assenyalava encertadament Jaume Jordi Ferrando en una altra ocasió molt similar: “Un singular programa el d’aquest concert signat per Camilo Pérez Laporta i els seus fills Camilo i Evaristo, amb els mestres Cantó i Laporta, que permet -per poc que hom es fixe en les dates de les composicions i sense necessitat de filar prim-, adonar-se’n de com la societat alcoiana d’entre la primera i segona repúbliques, va incorporar les successives novetats musicals propiciant la creació local: un signe de modernitat i mesura de la capacitat dels alcoians d’entre els segles XIX i XX de seguir el ritme del món.”

Un cop més, ha brillat la música en mans de la Música, La Música Vella, la qual, amb les seues llums i ombres (com tot en aquesta vida) fa les delícies de l’auditori. (Agraïment pel material fotogràfic a Pepi Pascual, Pau i Laura Martínez)

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

Notes al programa: Concert I Fira Modernista

“Salida de un baile de máscaras” (1905) de José García Ramos © Colección Carmen Thyssen-Bornemisza

Pablo Martínez. Durant els anys transcorreguts entre la segona meitat del XIX i principis del XX, la societat alcoiana gaudia en aquests temps d’una pròspera activitat econòmica pel que els seus moments d’oci i diversió diguem que també eren abundants i no s’escatimaven recursos. Són memorables els balls públics de màscares que es celebraven des del Dia de Reis fins a l’entrada de la Quaresma, dels quals es troben referències d’ells celebrats a la Glorieta,  també al Teatre Principal amenitzats per la Novísima, o els que la nostra banda realitzava en els salons del Círculo La Unión (El Serpis, 6/03/1886). Altres llocs d’esplai eren els salons de societats com la nostra casa, Apolo; Sociedad Artístico-Recreativa El Iris o Círculo Industrial; i també l’aparició de cafès cantants on s’oferia tota mena d’espectacles com màgia, flamenc, humor i música en llocs com el Café del Comercio a Sant Llorenç; Café Rincón de Don Simón o el concorregut saló del Cafè Rigal situat a Sant Nicolau i conegut també com a Gran Hotel-Café Restaurant.

‘Fox-trot’ significa literalment ‘trot de la rabosa’

Paral·lelament a aquest escenari, una sèrie de tendències musicals vingudes del Centre i Est d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica venien a enriquir les composicions dels autors nacionals. Del vell continent vindrien les masurques i poloneses provinents de Polònia; polques, de la República Txeca i els valsos, d’Àustria; mentre que d’Amèrica i ja en el segle XX, el fox-trot faria furor gràcies a les orquestrines de jazz, i posteriorment el one-step. Els nostres compositors locals no van ser aliens a totes aquestes modes i tendències, component un nodrit nombre d’obres gaudibles per a tot tipus de públic i de indistinta condició i classe social, tal com comenta Evaristo Pérez Monllor en el manuscrit del seu fox-trot No the Times Thimoteo (1917), “lo mismo te lo baila una gachi en el rastro de Maravillas que una demi-mondeu en la Bombi o el Palais-Hotel”.

El concert que ofereix La Primitiva sota direcció d’Eduard Terol i Botella tan sols oferirà un botó de mostra d’aquestes músiques, de les quals, d’entre els títols programats desperta una singular tendresa Recuerdos de un ángel (1889), masurca de Camilo Pérez Laporta, dedicada a la xiqueta morta de tres anys Caridad Llòria Jordà, filla del matrimoni entre Roque Llòria, boter de professió, i Amalia Jordà, veïns del compositor al carrer Sant Llorenç. La sensibilitat mestra que demostra Julio Laporta Hellín apareix amb el vals lent El Iris (1907), en referència a la Societat Recreativa del mateix nom i al seu president de llavors Enrique Hernández o la desimboltura, reflex de l’època, que sorgeix amb les composicions d’Evaristo Pérez Monllor com l’anteriorment citada No the Times, Thimoteo així com els foxtrots La caravana i Kitatetú.

Teatro Príncipe Alfonso al Passeig Recoletos de Madrid (La Ilustración Española y Americana)

Dins del programa, s’interpreta Andante y Polonesa (1885) de Juan Cantó Francés, en la qual transcendiria i ‘simfonizaría’ totes aquestes modes oferint l’obra que el consagraria com a home de música. Composta amb tan sols 28 anys d’edat, es va estrenar un diumenge 22 de març de 1885 al Teatre Príncipe Alfonso de Madrid i interpretada per la Sociedad de Conciertos dirigida per Tomás Bretón (autor de La Verbena de la Paloma) amb una audició  fortament ovacionada obligant a la seva repetició. La versió que interpreta La Primitiva és la instrumentació per a banda efectuada per Camilo Pérez Monllor a Cartagena al setembre de 1927.

Tot un atractiu programa que reflexa l’atmosfera i ambients que es respiraven en aquella particular ‘belle epoque’ alcoiana manifestant-se també una faceta pràcticament oculta dels nostres compositors locals dels quals es demostra el seu ofici i versatilitat.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

CARBONELL, Quico: “Historia Local del Cine: De bailes públicos de máscaras” (El Nostre, 10/01/17)

CARBONELL, Quico: “Historia Local del Cine: De los cafés cantantes” (El Nostre, 24/01/17)

COLOMA, Rafael: “Juan Cantó, artista muy laborioso” (Asociación de San Jorge, 1982)

Arxiu Municipal d’Alcoi i Arxiu Corporació Musical Primitiva d’Alcoi.

La Primitiva tancarà la I Fira Modernista d’Alcoi

El concert es celebra a la Glorieta el proper diumenge 24 de setembre a les 11.30 h. amb un programa de ‘música ballable’ d’aquelles èpoques dins de la I Setmana del Modernisme d’Alcoi

PDF Programa I Setmana del Modernisme d’Alcoi

PMB. La I Setmana del Modernisme d’Alcoi que es desenvolupa entre el 18 i el 24 de setembre té com a figura principal recordada l’arquitecte Vicente Pascual Pastor. D’entre la sèrie d’actes preparats, destaca el cap de setmana la I Fira Modernista a celebrar a la Glorieta que inclou en els seus actes de cloenda un concert interpretat per la Corporació Musical Primitiva sota direcció d’Eduard Terol i Botella, organitzat pel CAEHA (Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics)  i l’Ajuntament d’Alcoi. La banda enceta temporada amb aquest concert el diumenge 24 a les 11.30 h. que compta amb la presentació d’Àngel Lluís Ferrando i l’assistència de l’alcalde Antonio Francés i familiars de l’arquitecte homenatjat.
El programa consisteix en una selecció de ‘música ballable’ o peces destinades a l’oci i diversió de la societat alcoiana d’entre finals del segle XIX i primers anys del segle XX. Una acurada selecció de títols -entre els quals s’inclouen polques, masurques, valsos i fox-trots- d’autors alcoians, centrats en Camilo Pérez Laporta (en el centenari de la seva mort), Julio Laporta Hellín i Evaristo Pérez Monllor, per a concloure amb el brillant Andante y Polonesa, de Juan Cantó Francés. Una excel·lent oportunitat per conèixer una faceta desconeguda dels nostres compositors.

 

PRIMERA PART

ADELAYDA (Camilo Pérez Laporta, polca-masurca, 1881)

EL CORREO (Camilo Pérez Laporta, galop, 1886)

LU-LÚ (Camilo Pérez Laporta, tango, 1887)

RECUERDOS DE UN ÁNGEL (Camilo Pérez Laporta, masurca, 1889)

LUNA DE MIEL (Julio Laporta Hellín, polca, 1890)

EL IRIS (Julio Laporta Hellín, vals lent, 1907)

SEGONA PART

NO ‘THE TIMES’ THIMOTEO (Evaristo Pérez Monllor, fox-trot, 1917)

LA CARAVANA (Evaristo Pérez Monllor, fox-trot oriental, 1921)

BAMBÚ (Evaristo Pérez Monllor, one-step, 1923)

ANDANTE Y POLONESA (Juan Cantó Francés, 1885)

Va passar… el 20 de desembre de 1981

Es compleixen 35 anys del concert amb la presentació del doble LP Al-Azraq

Il.lustració portada LP: Fernando Cabrera Cantó

Il.lustració portada LP:
Fernando Cabrera Cantó

Pablo Martínez.  El diumenge 20 de desembre de 1981, La Primitiva presentava el seu nou treball discogràfic Al-Azraq al Saló Rotonda del Círculo Industrial. Amb direcció de Gregorio Casasempere Gisbert, va tindre lloc un petit concert amb algunes de les obres que apareixien en el doble àlbum: Mahomet, de Juan Cantó; Aleluya, d’Amando Blanquer, Uzúl el-msélmin, de Camilo Pérez Monllor i l’Himne a Alcoi de José Jordá Valor amb la participació de la Coral Polifònica Alcoiana.

Aquest doble LP amb 19 obres enregistrades fou un ambiciós projecte que es va gestar amb motiu de la imminent celebració del discutible Centenari de la Música festera en 1982, a propòsit de Mahomet de Juan Cantó, i va ser gravat en el mes de juliol d’aquell any 81 en els estudis Tabalet d’Alboraia amb el director de la Primitiva nomenat un parell d’anys abans, Gregorio Casasempere, i assessorament musical de Javier Darias, director de l’Escola de Belles Arts en aquells anys.

A la presentació abans del concert, el recordat Ernesto Valor Calatayud va assenyalar que aquest doble LP era “una petita contribució de la Música Vella al I Centenari de la Música Festera Alcoiana, al propi temps que el nostre homenatge als músics alcoians i a la figura del mestre Juan Cantó Francés, autor de Mahomet, peça clau de la commemoració centenària “.

Gregorio Casasempere i Ernesto Valor en el moment de la presentació

Gregorio Casasempere i Ernesto Valor en el moment de la presentació

Ernesto també va tindre unes paraules de record per a Francisco Cantó Botella, fundador de la banda i pare de l’autor de El pardalot, així com indicar que va veure “un gran encert incloure dos títols del ‘gegant de la música alcoiana’, Camilo Pérez Laporta com són Micalet Sou (1896) i El Transvaal (1900)”. De “rigorosa exclusiva i gran novetat” també va definir la inclusió de l’Himne a Alcoi de José Jordá, avui injustament oblidat i desbancat en 1965 per l’Himne de Festes de Gonzalo Barrachina com a Himne Oficial de la nostra ciutat.

Aquesta imprescindible gravació discogràfica que, hui per hui, constitueix una autèntica  peça de col·leccionista de la qual es compleixen 35 anys de la seua presentació, no ha conegut encara cap revisió ni remasterització digital. (La notícia apareix a l’edició del 22 de desembre de 1981 del periòdic Ciudad)

 

La Banda Municipal de Bilbao ofreció un concierto dedicado al pasodoble

Dirigida por su titular José Rafael Pascual Vilaplana, la banda incluyó en su programa obras como “Julio Pastor” de Amando Blanquer y “Mahomet” de Juan Cantó

Cartel_arenal_BD_2016PMB.   La Banda Municipal de Bilbao ofreció el pasado viernes 17, dentro de su temporada de conciertos, una “Historia del Pasodoble”, dirigida por su titular José Rafael Pascual Vilaplana. El Quiosco del Arenal de Bilbao fue el escenario donde se hizo un repaso cronológico por la historia del pasodoble desde sus inicios hasta 2003, año de la obra más reciente, Patricio Barceló de Ramón Garcia i Soler.

En este repaso, aparecieron obras como Mahomet de Juan Cantó; El Capitán, de Camilo Pérez Laporta; el pasacalle de La Dolores, de Tomás BretónMi Barcelona, de Julio Laporta Hellín; Julio Pastor, de Amando Blanquer; Carol, l’orgull dels agüelos, de Francisco Esteve; Cien años de suspiros, de Santiago Quinto El camino, de José Vicente Egea y la mencionada obra de Garcia i Soler.

És Titol.lat Superior en Harmonia, Contrapunt, Fuga, Composició i Instrumentació, Direcció de Cors, i Direcció d’Orquestra. També es titol.lat en Piano, Viola, Clarinet, Llenguatge Musical, Transposició i Acompanyament. – See more at: http://www.musicafestera.com/autors/mullor-grau-rafael#sthash.aje8kkyh.dpuf
És Titol.lat Superior en Harmonia, Contrapunt, Fuga, Composició i Instrumentació, Direcció de Cors, i Direcció d’Orquestra. També es titol.lat en Piano, Viola, Clarinet, Llenguatge Musical, Transposició i Acompanyament. – See more at: http://www.musicafestera.com/autors/mullor-grau-rafael#sthash.aje8kkyh.dpuf

Nadales de Juan Cantó i Consuelo Colomer per a un concert solidari

Dissabte 2 de gener a les 20:15h la Parròquia de Santa Rosa acull un concert del Cor Sènior de la UPV-Alcoi a benefici de Càritas

02-01-2016

Moment del concert de la Coral Senior-UPV Alcoi (Foto: Pau i Laura Martínez)

JJFM . L’Associació Belenista Santa Rosa, organitza aquest concert a benefici de Caritas, programat per al dissabte, dos de gener, a les 20:15,  a la Parròquia de Santa Rosa amb l’actuació del Cor Sènior de la Universitat Politècnica de València-Campus d’Alcoi, sota la direcció d’Àngel Lluís Ferrando.

Nadaletes d’autors alcoians

Consuelo Colomer (Alcoi, 1930)

Junt a peces més clàsiques i conegudes, el Cor Sènior ha programat en aquesta ocassió dos significatius autors alcoians: Consuelo Colomer (Alcoi, 1930) i Juan Cantó (Alcoi, 1856 – Madrid, 1903). De Colomer s’interpretarà el cicle Cuatro Villancicos (1962) i de Cantó A Maitines  (1900) en versió original.

A Maitines, potser siga la nadala més coneguda de Cantó de la qual s’han fet diferents arranjaments i ve cantant-se des de la seua publicació -a les darreries de l’any 1900- fins hores d’ara. Originalment escrita per a tres veus i harmònium amb acompanyament de “panderetas y tambores”, posa música a un poema del Segle d’Or espanyol extret del Romancero Espiritual de José de Valdivielso, probablement escrit per al Nadal de la catedral toledana: “En la Santa Iglesia / tocan a Maitines / y los seises del cielo / los Laudes dicen …”.

Consuelo Colomer titula Cuatro Villancicos a quatre breus nadales publicades conjuntament en 1962: Al pie de la Nochebuena amb text de l’escriptora Maria Beneyto, Con campanillas i El niño llora, probablement amb text de la pròpia Colomer (1) i  Si el niño quiere amb text de Rosalía Giménez. El conjunt resulta força emotiu, Colomer transmet amb la seua música la pròpia vivència personal com si “d’un obsequi des de dins per a tots” (2) es tractara.

(1) FERRANDO MORALES, Àngel Lluís (2015): La Música de Nadal a Alcoi. CAEHA i Ajuntament d’Alcoi, p.37
(2) Ibídem, p. 38.

 

La familia de Rafael Serra Carbonell realiza una donación de partituras al archivo musical de La Primitiva

De entre los materiales se encuentra la “Misa en La” de Juan Cantó o “La fundición de acero” de Mosólov

Final de la "Misa en La" de Juan Cantó con la firma de Rafael Serra

Final de la “Misa en La” de Juan Cantó con la firma de Rafael Serra

Rafael Serra, padre e hijo, en la Diana de 1968

Rafael Serra, padre e hijo, en la Diana de 1968

PMB. La familia de Rafael Serra Carbonell, clarinetista y copista de La Primitiva, realizó una donación importante de materiales musicales manuscritos e impresos al archivo musical de La Primitiva. De entre el material donado se encuentran los guiones manuscritos completos de Misa en La a cuatro voces y orquesta de Juan Cantó Francés, en un guión restaurado de 1982; La fundición de acero de Aleksandr Mosólov, un clasico de la música onomatopéyica rusa, consistente en la imitación de sonidos de máquinas en funcionamiento; y Rituals i dances d’Algemesí, de Amando Blanquer, que fue un encargo del propio autor para la Sociedad Artístico Musical de Picassent. También aparecen copias dispersas de partichelas de pasodobles de sobra conocidos como El abanico de Javaloyes; Perfumes de azahar de Fernando Tormo o El Noticiero Regional de Evaristo Pérez que el mismo Serra realizaba por encargo de la entonces “xaranga” de La Primitiva Juniors.

De entre el material impreso aparecen completas la marcha mora Campamento árabe de Bernabé Sanchis y algunas de las obras premiadas en los Concursos de Música Festera que organiza l’Associació de Sant Jordi. Como ejemplo,  de 1975 Als Cristians de José María Valls Satorres y Ja baixa l’àguila de Francisco Esteve Pastor; de 1978, Roger de Lauria de José María Valls Satorres y Apostol Poeta R. Duyós de José María Ferrero, que pertenecían a la citada “xaranga”. De diferente temática aparece el solo de clarinete de la zarzuela El molinero de Subiza de Cristóbal Oudrid  y diferentes métodos de estudio de solfeo y clarinete, entre los cuales figura uno de Antonio Romero y Andía, estos últimos se los regaló su amigo y compañero de cuerda José Camilleri.

 RETRATO DE RAFAEL SERRA CARBONELL

Rafael Serra Carbonell (1917-2013) en 1936

Rafael Serra Carbonell (1917-2013) en 1936

Nació en Alcoy el 12 de Octubre de 1917. Su primer profesor de solfeo fue Copérnico Pérez Romá, el cual era vecino suyo y lo presentó a Apolo, siendo su profesor de solfeo y clarinete Fernando de Mora Carbonell. Ingresó en la banda un 20 de Abril de 1935, Sábado de Gloria, siendo director Emilio Gutiérrez Felis, y trabajó como dependiente y auxiliar administrativo mientras companigaba sus estudios musicales y sus actividades con la banda siendo los directores sucesivos con los que estuvo Vicente Claver Solano, Fernando de Mora Carbonell, Camilo Pérez Monllor en el Concierto homenaje en 1940,  Gregorio Casasempere Juan, Jaime Lloret Miralles y Gregorio Casasempere Gisbert.

Fue instrumentista de Clarinete y en el Servicio Militar de Requinto en la Banda de Música Militar de Olot y con alguna sustitución en dicha Banda como percusionista de Bombo o Platos.

Tras la Guerra Civil, se incorporó a la industria textil dedicando sus responsabilidades en varias décadas como encargado de fábrica. Estas ocupaciones profesionales tan rigurosas en la época, le impidieron poder tocar en formaciones de Orquesta. Asignatura que según él, se le quedó pendiente.

Copista de partituras y materiales para Banda, Orquesta y Coros durante las décadas de los años sesenta, setenta, ochenta y parte de los noventa, atendiendo trabajos particulares así como también encargos de La Primitiva, Nova d’Alcoi, Unió Musical d’Alcoi, Orquesta Sinfónica Alcoyana, Coral Polifónica Alcoyana y distintos compositores como Amando Blanquer, Javier Darias, Carmen Verdú, Francisco Carchano y Vicente J. Sanoguera, entre otros, así como algún trabajo puntual para l’Associació de Sant Jordi de Alcoy.

Rafael Serra en el Día del Alardo de 1968

Rafael Serra en el Día del Alardo de 1968

Causó baja voluntaria en la banda en abril de 1989, pero en su trayectoria de músico de 54 años, compartió atril con muchos compañeros. En la década de los años cuarenta, tocaba junto al ex solista de la Banda del Regimiento José Camilleri Yuste en la Primitiva en un atril de primer clarinete. Una gran oportunidad que le permitió aprender del señor Camilleri muchas técnicas y buena interpretación.

Fue compañero de cuerda de los clarinetistas actuales de la Banda, Roberto Ortiz Barrachina, Antonio Priego Ciment, Vicente J. Sanoguera Rubio, Elías Vidal Escrivá y Jorge Vidal Escrivá, compartiendo atril con algunos de ellos y guardando un buen recuerdo de estos compañeros, hasta sus últimos días.

Como familiares en la Banda perteneció su tío Juan Carbonell Carbonell, instrumentista de corno inglés por muy poco tiempo en la década de los treinta, dejando como descendiente a su hijo Rafael Serra Moncho a quien inculcó y transmitió con su ejemplo de padre los verdaderos tesoros de la Música y muy en particular los de La Vella que llevó siempre en su corazón.

Aparte de instrumentista, era un gran melómano, siendo otras de sus aficiones preferidas, la literatura, el teatro, la fotografía, la pelota valenciana y el fútbol. Era un gran enamorado de su Alcoy, sus Fiestas de Moros y Cristianos y sus tradiciones, falleciendo un 24 de julio de 2013.

RAFAEL SERRA MONCHO

La música de Alcoi y comarca suena en Madrid y La Coruña

Cantó, Mullor y Blanquer se interpreta bajo la batuta de José Rafael Pascual Vilaplana

Pascual Vilaplana continúa dando a conocer la música de nuestra zona

Pascual Vilaplana continúa dando a conocer la música de nuestra zona

PMB. La Banda Municipal de Bilbao bajo las órdenes de José Rafael Pascual Vilaplana interpreta el domingo 3 de Mayo en el III Encuentro de Bandas de Música en Teatros del Canal de Madrid, un programa que bajo el epígrafe “Entre la historia y la tierra”, incluye, entre otras,  “Marcha colorista” de Rafael Mullor, “Amanecer” de Francisco Esteve Pastor y “Variaciones Agur Jainak” de José Vicente Egea Insa.

 Por otra parte, el músico murero ofició como director invitado el pasado 26 de abril de la Banda Municipal de A Coruña en el Palacio de la Ópera de la capital gallega con un programa dedicado a la música valenciana en el que apareció “Andante y Polonesa” de Juan Cantó, “Rituals i dances d’Algemesí” de Amando Blanquer y “Short stories” de Ramón García i Soler.

Dossier: 130 anys de “El Pardalot” de Juan Cantó Francés

Amb permís de “Uzul El M’Selmin” oferim este dossier sobre altra obra molt volguda per La Primitiva, “El Pardalot”, una de les obres mestres de Juan Cantó Francés

 

 

Pablo Martínez. Amb aquest petit fragment per cortesia de pagina66 arranquem el  dossier promès  centrat en el popurri de Cantó amb dades sobre el seu títol, composició i el detall d’algunes cròniques de l’època, incloent també dades i dates d’algunes de les múltiples audicions d’ella al llarg de la Història.

“El Pardalot d’Alcoy.-¿D’ahon bolè?-Del barranc del Sínc.-

¿Y com és que caigué y es féu a trosos?-Perquè li faltave la cue (cua).”

¿QUÉ ÉS EL “PARDALOT”?

Les ales del "pardalot" que apareixen en el blasó heràldic d'Alcoi, també han estat font d'inspiració per a les Festes de Moros i Cristians. Aquesta carrossa va aparèixer en la Retreta de 1921 amb la Filà Abencerrajes

Les ales del “pardalot” que apareixen en el blasó heràldic d’Alcoi, també han estat font d’inspiració per a les Festes de Moros i Cristians. Aquesta carrossa va aparèixer en la Retreta de 1921 amb la Filà Abencerrajes

Diverses són les interpretacions que, sobre el títol, fan diferents autors locals. Tant Rafael Coloma (1) com Adrián Miró (2) coincideixen. El primer comenta que “El Pardalot es una especie de blasón de Alcoy, representado por una gran ave, acaso una de las águilas que remontaban hasta no hace mucho, con majestuoso vuelo, los atrevidos picachos del Barranc del Cinc”, mentre que el segon indica “El título hace referencia a las dos alas que aparecen en el blasón del escudo heráldico de Alcoy que simbolizan la rapidez con que los alcoyanos fueron a ayudar a Jaime I en una situación difícil en Xixona o en Xàtiva”.

Altres mirades més poètiques sobre el títol procedeixen d’Adrián Espí Valdés (3) “Este “pardalot” es, acaso, el pájaro, el aguilucho pujante que revolotea sobre el emblemático Barranc del Cinc “picoteando” de aquí y de allá, buscando las esencias folklóricas de nuestra historia más humana, de esta tierra”, mentre que Ernesto Valor (4), entre diversos dels seus articles sobre l’obra la defineix com “el alma alcoyana hecha música, es la obra monumental de este insigne alcoyano que añorando su patria chica, la inmortaliza en el pentagrama a través de sus cantos”. Però, sens dubte, l’aportació més valuosa sobre l’origen del títol ens la va fer recientment el musicòleg i director de La Primitiva, Àngel Lluís Ferrando (5) en la seua conferència “Nadal, temps de música”. Valuosa perque es plenament coherent amb l’esperit de l’obra, ja que ésta no deixa de ser un “divertimento” que regala Cantó quan vé de vacances a Alcoi desde el Conservatori de Madrid.

Joaquim Martí Gadea (Balones, 1837-Mislata, 1920)

Ferrando parla de l’escriptor i filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, el qual reivindica la figura de Joaquim Martí Gadea, religiós i estudiós del folklore valencià entre els segles XIX i XX. Natural de Balones, va deixar una serie de costums, dits i refranys sobre el temperament i la llengua valencianes. Concretament, en el seu llibre “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del ge” comenta el “parlar xeu d’Alcoi” que es el parlar característic d’Alcoi en el que les “a” acaben en “e”, el qual explica el refrany que apareix en la capsalera d’aquest dossier.

 La llegenda a la que fa referència el refrany la explica el mateix Gadea: “El Pardalot d’Alcoi és l’home sencill i massa crèdul, que per empenyar-se en voler conseguir una cosa imposible, s’esposa a un perill imminent y a una mort segura; y es referix al supost pardalot o sujècte imbècil o foll, que havent-se lligat a les espatlles dos canyiços, a conte d ‘ales, intentà pasar bolant el Barranch del Cinch, junt a dita ciutat, trencantse els canyiços i caent de repent al sòl del barranch, de quals resultes quedá tot estropejat y completament inútil. Esta lligenda, encara que parega inverosímil, nou’es si tenim em conte la gran misèria i crasa ignorancia que gineralment rodejen al home. No se sab la época ni qui fon el personaje objecte d’este modisme, però lo cert es que se propagá per tot el nostre reyne y encara porta rabo, qu’es per lo que nosatros l’ham incluit en estes fulles, cantantli de pas la cansó que seguix:

Portada del llibre "Tipos, modismes i coses curioses de la terra del ge" (1906) de Martí Gadea

Portada del llibre “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del ge” (1906) de Martí Gadea

“Pardalots com el de Alcoy / ni hiha prou per eixe món / lo qu’es que guarden la pell / y no son tan folls com ell fón”.

 Per altra banda, el Diccionari Històric del Valencià Col.loquial de Joaquim Martí Mestre també defineix al “Pardalot d’Alcoi” com “home senzill i massa crèdul” fent referència a la mateixa llegenda, i existint referències d’ella al segle XVII.

No li faltava raó a Ernesto Valor en la seua apreciació, perquè només l’enyorança i la nostàlgia més pura poden fer extraure un simfonisme tan captivador i detallista de cants tan típicament alcoians i de la comarca. En aquest popurri apareixen els següents càntics: ”La samaritana”, “Gallineta cega”, “Tócame la pechina”, “Ta ni na ni na, socarrat de Cocentaina”, “Cançó de Nadal (Los pastores que supieron)”, “Dança valenciana”, “El tío Pep se’n va a Muro”, “Pareu-me el carro”, “Visantet, Visantot”,  “Ball de velles”, “De quin coloret la vols?”, “Aquí venimos cantando”, “El boticari”, “La Safanoria” i “Peret tot arrapat”.

 GALLINETA CEGA

Algunes de les melodíes populars de les que es nodreix "El Pardalot"

Algunes de les melodíes populars de les que es nodreix “El Pardalot”

Gallineta cega // puja-te’n al cel // i voràs a Sant Miquel

DE QUIN COLORET LA VOLS?

De quin coloret la vols // blanca o vermella? // jo vermelleta la vull // que el cor m’alegra

CANÇÓ DE NADAL

Aquí venimos cantando // a la señora María // que mo’s done l’asguinaldo // mas que siga una sardina

PERET

A Peret l’han trobat tot arrapat // perque juga en les xiques // el descarat

TA NI NA

Ta ni na, ni na // socarrat de Cocentaina // ta ni na, ni na // enficossos va venent

PAREU-ME EL CARRO

Pareu-me el carro // pareu-me el carro // que estic cansat. // Que estic cansat // de festejar

ELS DIFERENTS ESTRENES DE “EL PARDALOT”

Rafael Pascual Pascual, director de La Primitiva en l'estrena de "El Pardalot"

Rafael Pascual Pascual, director de La Primitiva en les estrenes de “El Pardalot”

L’obra es va estrenar un divendres 27 d’agost de 1886 a la plaça de Sant Agustí (ara Plaça d’Espanya) enfront dels locals on es situava llavors Apolo tal i com informa el periòdic “El Serpis” en l’edició d’aquest día: “Hoy, mañana y pasado mañana por la noche tocará la música Primitiva, frente a la Sociedad Apolo, en la plaza de San Agustín. Esta noche se tocará el popurri de aires alcoyanos, de que tienen noticia nuestros lectores y que no es nuevo sino que lo escribió hace dos años el Sr. Cantó y fue estrenado en un concierto dado en aquella fecha en el Teatro Principal. La novedad es haberlo instrumentado para banda el mismo señor Cantó. Mañana se estrenará otra pieza nueva que se titula “La Pepa” y en todas las tres noches de música tocará La Primitiva lo más selecto de su extenso repertorio”.

 El mateix diari en la seua edició del dia següent es fa ressó del clamorós èxit que va tindre la composició: “Anoche se vio muy favorecida la plaza de San Agustín con motivo de la música. El popurri del Sr. Cantó alcanzó un éxito tan completo, que tuvo que repetirse a instancias del público, que no cesó de palmotear hasta que obtuvo la repetición. En la instrumentación de esta pieza se demuestran una vez más las grandes dotes de nuestro compositor que adornan a nuestro amigo. Entre las piezas que la música Primitiva tocará esta noche figura la tan renombrada y aplaudida que lleva por título “Los cazadores en la montaña”. No faltará de seguro, concurrencia”.

Plaça Sant Agustí al 1898, on es va estrenar la versió de 1886

Plaça Sant Agustí al 1898, on es va estrenar la versió de 1886

Uns paràgrafs més avall del mateix diari, ens adonem que alguns desanpresius no feien gaire cas de les notes de La Primitiva: “Algunas señoras de las que anoche estuvieron paseando por la plaza de San Agustín, oyendo la música, han visto esta mañana que sus vestidos tenían algunos agujeros hechos con tijeras. Convendría que la policía procurara descubrir y hacer un escarmiento con los estúpidos autores de tal gracia”.

 Aquesta versió original de l’obra és per a una formació de banda militar: requint, clarinets, saxòfons, cornetes, trompes, trombons, bombardins, baix i bateria; mentre que la que la banda toca en l’actualitat és tracta de una transcripció feta per Camilo Pérez Laporta a la qual s’afegeixen flautes, oboes, fiscorns, fagot i més saxòfons. D’aquesta transcripció no tenim data exacta, encara que se suposa que la realizaria mentre Laporta fora director de La Primitiva entre 1913 i 1917, any en qué li va arribar la mort.

Juan Cantó Francés (Alcoi, 1856-Madrid, 1903)

Juan Cantó apareix amb l’harmònium amb els seus alumnes Miguel Santonja i Rafael Gisbert a l’estrena del 1884

Tal com indicava la notícia de l’estrena de 1886, la primera versió de “El Pardalot” es tracta de una obra per a piano, harmònium i violí i interpretada pel mateix Cantó a l’harmònium i els seus alumnes Miguel Santonja al piano i Rafael Gisbert al violí sent estrenat al Teatre Principal el 5 de setembre de 1884 com ens torna a informar “El Serpis”: “Esta noche tendrá lugar en nuestro coliseo de la plaza del Carmen el concierto instrumental organizado por nuestros paisanos el distinguido maestro compositor y profesor del Conservatorio de Música de Madrid D. Juan Cantó y los laureados alumnos del mismo Conservatorio D. Miguel Santonja y D. Rafael Gisbert.

El programa para dicho concierto es de lo más selecto, contándose en él algunas preciosas composiciones del señor Cantó, entre las que llamará la atención el potpurrí titulado “El Pardalot” , en el que dicho señor ha recopilado 25 aires alcoyanos, constituyendo una verdadera joya musical”.

 L’èxit seria rotund com testifica  la crònica d’aquest concert aparegut altra vegada a “El Serpis” en la secció “Los Domingos del Serpis” de la seua edició del dia 7 signada amb el nom de “Alegrías”:

 

La Plaça del Carmen on veiem la façana del teatre a mà esquerra (Foto: J. Asorí, 1876)

La Plaça del Carmen on veiem la façana del teatre a mà esquerra (Foto: J. Asorí, 1876)

“Hay situaciones en la vida que son difíciles de describir, momentos en que sin darnos razón de ello nos olvidamos de todo lo que nos rodea; nuestro sentidos están paralizados, ni vemos ni oímos: todo nuestro ser, nuestra inteligencia y nuestra atención están fijas en un objeto del que no se apartan ni un momento. Esto me sucedía en la velada musical que tuvo lugar anteanoche.

Atento e inmóvil escuchaba los melodiosos acordes arrancados por las manos de los artistas a sus instrumentos; todos mis sentidos estaban concentrados en un punto, en la música. e irresistiblemente, cual pedazo de acero arrastrado por la viva atracción de poderoso imán, me levantaba del asiento atraído por el encanto que en mí producían las arrebatadoras notas que al piano, al armonium y al violín arrancaban los héroes de la fiesta, señores Cantó, Santonja y Gisbert.

Nada tan bello ni tan agradable como el aspecto que presentaba nuestro coliseo en la noche de anteayer. La sala brillante y profusamente iluminada y la extremada belleza de nuestras paisanas que parecía que habían asistido a dicho acto por disputarse el galardón a la hermosura, me recordaban las escenas fantásticas de “Las mil y una noches”. El escenario presentaba un aspecto deslumbrador, representando un ameno jardín iluminado a la veneciana.

Portada original de "El Pardalot"

Portada original de “El Pardalot”

La orquesta de la música Primitiva de esta ciudad, bajo la batuta de su ilustrado director D. Rafael Pascual, ejecutó con una afinación y maestría propia de artistas renombrados, la “Marcha Heroica” de Saint-Saens y la Tanda de Valses “Les Sourires” de Waldteufel, mereciendo justos aplausos.

El laureado alumno del Conservatorio de Música de Madrid L. Miguel Santonja ejecutó magistralmente un “Capriccio brillante en si” de Mendelssohn y una “Tarantella” de Golskalk. Ambas obras fueron calurosamente aplaudidas por el público que admiraba los rápidos progresos del señor Santonja, quien complació a los concurrentes, repitiendo la segunda de las mencionadas obras.

Un precioso nocturno de Monasterio y el preludio del tercer acto de “El anillo de hierro”, de Marqués, fueron las obras que con una precisión admirable y una agilidad asombrosa nos dejó oir también el laureado del mismo Conservatorio, don Rafael Gisbert acompañado al piano por el señor Santonja.

El señor Gisbert si continúa por el camino empezado, podrá rivalizar con los primeros concertistas de violín. Su ejecución es limpia y ágil, de sus dedos brotan las notas en torrente vertiginoso, su posición es académica, su escuela, la de Monasterio. El señor Gisbert es una verdadera esperanza del arte.

"El palco del Principal" pintat per Fernando Cabrera en 1885 i influït per la pintura impressionista francesa ens dóna una idea de l'atmosfera que es respirava en l'estrena de 1884i influït per la pintura impressionista francesa ens dóna una idea de l'atmosfera que es respirava en l'estrena de 1884 i influït per la pintura impressionista francesa ens dóna una idea de l'atmosfera que es respirava en l'estrena de 1884 i influït per la pintura impressionista francesa ens dóna una idea de l'atmosfera que es respirava en l'estrena de 1884

“El palco del Principal” pintat per Fernando Cabrera en 1885 i influït per la pintura impressionista francesa ens dóna una idea de l’atmosfera que es respirava en l’estrena de 1884

Dichos señores, Santonja y Gisbert, en unión del ya conocido y reputado maestro compositor y profesor del citado Conservatorio de Música, don Juan Cantó, nos dejaron una preciosa “Polaka de concierto” original de dicho profesor que fue calurosamente aplaudida.

Pero lo que más halagó al público por su artística combinación, fue el popurrí “El Pardalot”, en el que señor Cantó ha recopilado 25 aires alcoyanos y que fue ejecutado a piano, armonium y violín por los señores precitados.

Cada vez que llegaba a oídos del público algún canto de los que en tiempos pasados han sido peculiares de nuestra ciudad, prorrumpía la concurrencia en aclamaciones de entusiasmo; cada vez que por medio de dicha composición recordaban los espectadores algunas tonadillas de las que durante un tiempo han sido el canto popular, se saludaba al autor del popurrí con salvas de aplausos y bravos entusiastas.

Como era de suponer, dicha composición fue repetida a instancias del entusiasmado público.

La tercera parte del concierto la formaron un “Capricho instrumental para Orquesta” que fue estrenada por la Sociedad de Conciertos de Madrid en la última temporada, mereciendo los honores de la repetición, y la graciosa y nunca bien ponderada “Marcha instrumental” para orquesta y banda, ambas obras originales del señor Cantó.

Si el buen nombre que este señor ha conseguido crearse en Madrid no fuera ya bastante para que sus obras fueran reputadas como magistrales, me detendría en tributarle algunos justos aunque siempre pálidos elogios. Por ello sólo diré con respecto a la “Marcha instrumental” , especialmente que nada tiene que envidiar a las producciones de los grandes maestros, siendo su instrumentación notabilísima y de gran efecto el conjunto. Fue repetida entre aplausos.

¿Qué he de añadir, después del triunfo obtenido por nuestros paisanos, los artistas señores Cantó, Santonja y Gisbert, que no resulte pálido y discordante con relación a las exclamaciones de entusiasmo con que la concurrencia que asistió al concierto saludó a los mencionados señores? Nada: Acabaré, pues, estas líneas dando mi más cordial y desapasionada enhorabuena a los héroes de la fiesta, haciendo constar que la velada que ellos organizaron constituye una página de oro en la histórica artística de nuestra amada Alcoy y acreditan que alguna vez se es profeta en su propia patria”.

ALEGRÍAS

ALGUNES AUDICIONS HISTÒRIQUES DE “EL PARDALOT” AL LLARG DE LA HISTÒRIA

29-12-2006: Darrer concert de Gregorio Casasempere

29-12-2006: Darrer concert de Gregorio Casasempere (Foto: Xavi Terol)

Ja hem esmentat abans que l’obra és una de les més volgudes per la banda, per això que ha sigut interpretada infinitat de vegades, sobretot, en els darrers anys, per Nadal. Per aquest motiu, és normal que la gent la relacione en estes dates tan assenyalades, encara que es tracta d’un error, ja que en l’obra tan sols apareixen dues Nadaletes. També hi ha que afegir que les estrenes van ser en ple estiu.

 A banda dels estrenes que hem parlat ja del 5 de setembre de 1884 i del 27 d’agost de 1886, aquestes són algunes de les més importants amb data, lloc i director de la banda d’aleshores:

23/09/1884, Teatre Principal, Rafael Pascual Pascual. El motiu del concert és recaptar fons per a la construcció de la Casa dels Desemparats. Entres altres, s’interpreta: “Marcha Heroica” de Saint Saens amb la participació, altra vegada, dels alumnes de Cantó  Miguel Santonja i Rafael Gisbert tocant “Quint concert” de Herz o “Capricho instrumental” i “Marxa instrumental” de Cantó. (El  Serpis, 24/09/1884)

7/07/1885, Cercle Industrial. No és un concert de la banda propiament dit, es tracta de “una velada lírico-literaria organizada por algunos jóvenes de la buena sociedad alcoyana, con objeto de allegar recursos,  con que socorrer a los desgraciados de la vila de Muro”. Es refereix al brot de còlera que assolava a Alcoi i que es va acarnissar a Muro. El periòdic cita als senyors Cantó (D.J. i D.F.), pensem que es tracta de Juan Cantó i de son pare Francisco Cantó, juntament als alumnes Monllor i Santonja. (El Serpis, 7/07/1885).

– 21/08/1887, Parterre, Rafael Pascual Pascual. Programa, entre altres: “Doña Juanita” de Suppé, “Tanda de valses” de Wadteufel o “Frances, el gastador” de Cutner. (El Serpis, 21/08/1887)

– 19/08/1916, Glorieta, Camilo Pérez Laporta. Programa, entre altres: “Saludo al arte” de Camilo Pérez Monllor, “Suite napolitana” de Tosti o “La canción del Harem” de Pérez Laporta. És probable que en aquest concert començara a interpretar-se la transcripció de Pérez Laporta.

Programa de mà del concert del 05/05/1940

Programa de mà del concert del 05/05/1940

-05/05/1940, Teatre Calderón, Camilo Pérez Monllor. Sent ja director Fernando de Mora Carbonell, es va celebrar aquest concert en homenatge a Camilo Pérez Monllor dirigit per ell mateix i organitzat per la Jefatura Local de Propaganda. Programa, entre altres, “La Alcazaba” de Evaristo Pérez Monllor, “Andante y Polonesa” de Juan Cantó o “Capricho español” del mateix Pérez Monllor. Recordem que va ser director de la banda entre 1928 i 1933.

-13/12/1953, Cinema Goya, Fernando de Mora Carbonell. La segona part d’aquest concert va estar dedicada a la memòria de Juan Cantó pel cinquantenari de la seva mort, interpretant-se juntament amb “El Pardalot”, “Mahomet”, “Serenata española” y “Andante y Polonesa”.

-19/03/1957, Teatre Calderón, Fernando de Mora Carbonell. Concert dedicat a la música valenciana amb “Día de Pascua en Catarroja” de José Manuel Izquierdo, “Una nit d’Albaes” de Salvador Giner Vidal o “Lo cant del valencià” de Pedro Sosa.

-08/06/1975, Teatro Circo, Jaime Lloret Miralles. Homenatge a compositors alcoians on tambe apareix “La despedida de Abu-Abdalá” de Gonzalo Blanes.

-Entre maig i juny de 1980, concerts pels barris d’Alcoi pel 150º Aniversari de la fundació de la banda, Gregorio Casasempere Gisbert. “En un mercado persa” de Albert W. Ketelbey, “Canto a Murcia” de la sarsuela “La parranda” de Francisco Alonso, “Himno a Alcoy” de José Jordá, entre altres.

Presentació del "Cançoneret alcoià" d'Ernesto Valor (Foto: Paco Grau. Arxiu: Fototeca Municipal)

3-10-1980: Presentació del “Cançoneret alcoià” d’Ernesto Valor (Foto: Paco Grau. Arxiu: Fototeca Municipal)

-03-10/1980, vestíbul del Monte de Piedad d’Alacant i Murcia, Gregorio Casasempere Gisbert. Es presenta el llibre d’Ernesto Valor “Cançoneret alcoià”, i la banda fa un mini-concert amb “El Noticiero Regional” d’Evaristo Pérez Monllor” i “El Pardalot”.

 Les següentes audicions apareixen  en els concerts de Nadals de 1991, 1995, 1997, 1999, 2000, 2005 i el 29 de desembre de 2006, amb el mateix escenari de 1980, es celebra un concert de cloenda de la celebració del 175º aniversari de la fundació de la banda donant gracies als patrocinadors (La Unión Alcoyana, CAM i l’Ajuntament.) amb un programa que consta de “El Pardalot” i “L’Entrà dels Reis”. Queda per a la Història que va ser el darrer concert dirigit per Gregorio Casasempere Gisbert.

29-12-2006: En el transcurs del darrer concert dirigit per Gregorio Casasempere es demanava un minut de silenci per la mort del cofundador de La Cazuela, Mario Silvestre Pons

29-12-2006: En el transcurs del darrer concert dirigit per Gregorio Casasempere es demanava un minut de silenci per la mort del cofundador de La Cazuela, Mario Silvestre Pons (Foto: Xavi Terol)

-19/12/2010, Teatre Calderón, Àngel Lluís Ferrando Morales. Concert benèfic a càrrec de les tres bandes pel 125º Aniversari de la Cavalcada dels Reis Mags d’Alcoi. Dues obres: “El Pardalot” i “L’Entrà dels reis“. El video (cortesia de pagina66) pertany a aquest concert.

-09/10/2014, Plaça Ferrándiz y Carbonell, Àngel Lluís Ferrando Morales. Concert pel Dia de la Comunitat Valenciana amb obres de temàtica valenciana com “Pepe el Rompe” de Ramón García, “Tabal i saragüells” de Mario Roig o “El tío Colau” de Camilo Pérez Monllor. “El Pardalot” va estar acompanyada del Grup de Danses El Carrascal.

**********

 (1) Extret de “Juan Cantó, artista muy laborioso” (pag. 156-157) (Ed. Asociación de San Jorge, 1982)

 (2) Extret del text “La Nostra Música, de Juan Cantó a Carlos Palacio” inclòs en el CD “La Nostra Música” (2000) enregistrat  per la Corporación Musical Primitiva

 (3) Article “El Pardalot” publicat pel periòdic “Ciudad” el 9 de febrer de 2008.

 (4) Article “Juan Cantó en el centenario de su nacimiento” publicat a la Revista de Festes del 1957.

 (5) Conferència “Nadal, temps de música” a càrrec d’Àngel Lluís Ferrando el passat 18 de desembre de 2014.

 La resta de dades han estat extrets de l’hemeroteca de la Biblioteca Municipal central d’Alcoi i de l’arxiu de la Corporación Musical Primitiva.

AGRAÏMENTS

 Agrair molt l’ajuda que m’han prestat a confeccionar aquest dossier a Antonio Adamuz, Pepe González, Josep Lluís Santonja, José María Valls Satorres, Xavi Terol, Paco Grau, i sobre tot, a les indicacions i orientacions de Jaume Jordi Ferrando i Àngel Lluís Ferrando.

***********

9-10-14: Darrera audicó fins el moment de "El Pardalot" (Foto: Diego Valor)

9-10-14: Darrera audició fins el moment de “El Pardalot” (Foto: Diego Valor)

«El Rosal» una nadala del segle XVI amb música de Cantó

Va passar per Nadal… del 1901

Juan Cantó va posar música a un antic poema nadalenc, i va dedicar la peça a una monja neboda seua. La nadala publicada al 1901 estaría disponible per a cantar en aquell Nadal. Poc més se sap d’aquest treball del músic alcoià que va veure la llum als darrers anys de la seua vida, una senzilla composició amb sentit regust hispànic sobre la florida metàfora del naixement de Jesús en el poema de Esteban de Zafra

Jaume-Jordi Ferrando
«El Rosal» és una de les darreres obres de Juan Cantó, publicada dos anys abans del seu traspàs, i la darrera pel que fa al Registre de la Propietat Intelectual (1). Es tracta d’una peça atípica en el catàleg de l’autor alcoià, la qual junt a altra nadala semblant «A Maitines» i la seua missa de Pastorela, ben bé poden configurar una mena de tríptic nadalenc -en general- molt desconegut.

"El Rosal" (1901) Detall partitura impresa a Madrid. Calcografía de Serapio Santamaria.La partitura ve dedicada a «la Sierva de María Sor Corazón», al respecte Rafael Coloma (2) assenyala que «Sor Corazón» era el nom en religió de Maria Elena Picurelli Cantó (Alcoi, 1859 – Mataró, 1922), informació que no s’ha pogut confirmar a l’arxiu de l’institut religiós -molt malmès arran la guerra d’Espanya-, tot i l’interès parat per la seua secretaria provincial a qui agraïm l’atenció.

Un poema de les darreríes del segle XVI

Si en les cançons de Cantó es troben normalment lletres d’autors contemporanis, en «El Rosal» sembla fer una excepció i posa música a una lletra de Esteban de Zafra (s.XVI), originalment publicada junt a altres en un plec de cordell amb titol «Villancicos para cantar en la natividad de nuestro señor Jesu-cristo, hechos por Estevan de Zafra» que va estar imprès «con licencia en Toledo por Juan Ruiz, año de 1595». En cadascuna de les nadales, el de Zafra que sembla era poeta però no músic, indica el titol d’una cançó coneguda –per al seu temps– amb la música de la qual calia cantar la lletra. Així «El Rosal» s’havia pensat per a cantar «al tono de “No quiero que nadie sienta…”». (3)

Bajo de la peña nace
La rosa que no quema el aire:

Bajo de un pobre portal
Está un divino rosal,
Y una Reina Angelical
De muy gracioso donaire.

Esta reina tan hermosa
Ha producido una rosa
Tan colorada y hermosa,
Cual nunca la ha visto naide.

Rosa blanca y colorada,
Rosa bendita y sagrada,
Rosa por la que es quitada
La culpa del primer padre.

Es el rosal que decía:
La Virgen Santa María:
La rosa que producía
Es su Hijo, Esposo y Padre.

Es rosa de salvación
Para nuestra redención,
Para curar la lesión
De nuestra primera madre.

Bajo de la peña nace
La rosa que no quema el aire.

El poema es retroba al segle XIX, probablement per Juan Nicolás Böhl de Faber en 1823, i posteriorment apareixerà en diferents obres, fins l’antologia de Pérez de Guzmán de 1891, versió de la que s’ha copiat el text de més a dalt. (4)

Aproximació a la música de Cantó

Cantó prescindeix de l’estrofa central i no repeteix al final els dos primers versos què apareixen només al començ com una mena de introducció, agrupant els quatre restants de dos en dos, donant-los unitat amb un pont de fort sabor hispànic en l’acompanyament. El plantejament del músic, coherent amb la seua producció liederistica prèvia i en línia amb l’època, pensa la cançó sense cor, per a una veu sola, mentre l’acompanyament sense doblar la línia vocal i sense renunciar al ritme obstinat de les nadales, presenta una ornamentació perfectament identificable com a música espanyola.

La partitura originalment escrita per a veu i orgue, s’ha localitzat a les biblioteques Nacional d’Espanya i musical «Victor Espinós» de l’ajuntament de Madrid. S’ha copiat i simulat per ordinador, amb l’aplicació Noteflight, fent servir els samples de piano i violi per substituir l’orgue i veu originals, la qual cosa, de facto, accepta les limitacions de les eines disponibles a la Internet -pel que fa a les indicacions agògiques i de dinàmica- i renuncia al color original en favor d’una major intel·ligibilitat, potser més propera al so què, en el procés de creació, el propi autor va concebre assegut al piano de sa casa.

Agraïments

Siervas de Maria, ministras de los enfermos. Província de Catalunya.

Notes:

(1) – El registre es va fer al segón trimestre de 1901 (Vid. Boletin Oficial de la Propiedad Intelectual 16-2-1902 reg 24.707 num.372, 16-2-1902, p.112)

(2) – Coloma, Rafael (1982): Juan Canto, artista muy laborioso, p.47

(3) – Gallardo, Bartolomé José (1889): Ensayo de una biblioteca española de libros raros y curiosos, t.4, col. 1093. Biblioteca Virtual Joan Lluis Vives.

(4) – Pérez de Guzmán, Juan (1891): La rosa: Manojo de la poesía castellana, formado con las mejores producciones líricas consagradas á la reina de las flores durante los siglos XVI, XVII, XVIII y XIX por los poetas de los dos mundos.