Crònica del concert del passat 24 de setembre programat dins de la I Fira Modernista d’Alcoi a càrrec d’Àngel Lluís Ferrando
Foto de família després del concert amb Àngel Lluís Ferrando i Eduard Terol al capdavant
Al llarg del concert del diumenge 24 de setembre de 2017 van passar pel meu cap moltes imatges. La banda amb gorra a sobre del templet de la Glorieta em transportava al moment de la seua inauguració, el diumenge 18 de març de 1928, quan la Música Vella (sembla que un dia desprès de la Nova), interpretava el pasdoble El Noticiero Regional al mateix lloc que avui sonarien el fox-trot No “The Thimes” Timoteo (1917), el fox-oriental La Caravana (1921) o l’one-step Bambú (1923).
També van passar pel meu cap moltes vivències mentre pujava l’escala per acostar-me a la banda. I, en començar a parlar, amb els nervis lògics per la responsabilitat (que sempre apareixen en tot allò que envolta aquesta societat musical tan especial i que significa tant per a nosaltres), després dels agraïments protocol·laris, és Àngel qui parla com a part de La Vella.
“Aquesta satisfacció esdevé també emoció personal per ser, precisament, aquest acte el primer públic en què col·labore amb la meua banda. Les observacions i comentaris que faré tracten d’apropar les composicions que avui escoltarem a tots vosaltres, com una mena de “notes al programa”. Eixa és la seua única vocació i aconseguir-ho és la meua única voluntat.”
Parle de moltes coses, potser massa llargues, però a sobre de tot pense en què darrere de mi estan tots (potser falte algú circumstancialment) els qui formen part d’aquesta entitat. Una mica apretats, això sí, perquè les bandes de 1928 eren molt menys nombroses i, novament, em pose en el seu lloc i el meu pensament se situa per un instant en què les circumstàncies no són les més favorables però, en canvi, el moment és molt especial. La Música Vella sempre per davant i endavant!
Avança el concert, el qual observe des d’un punt privilegiat als peus del templet. Em delecte amb la música i amb la Música. Prompte arriba la segona part amb tres joietes d’Evaristo que no desdiuen dins del programa del concert d’Any Nou a Viena i finalment, eixe monument que és Andante y polonesa de Cantó. No es cansem mai d’interpretar-la, d’escoltar-la, de dirigir-la: sempre trobem algun detall, alguna novetat que la fan senzillament eterna.
Abans de baixar cap al meu particular pati de butaques, Eduard em fa un apartat i em comenta el bis per a que ho pose en coneixement del públic. Així ho faig en veure el gest de complicitat del director i La Vella interpreta el vals Deprisa y corriendo, una altra preciositat del mestre Jordà.
Torne a les paraules de la presentació, concretament aquelles que van fer la funció d’una mena d’intermedi.
“Amb la composició de Cantó posem punt i final al concert. Per fer una mena de conclusió, agafe un préstec familiar. Com assenyalava encertadament Jaume Jordi Ferrando en una altra ocasió molt similar: “Un singular programa el d’aquest concert signat per Camilo Pérez Laporta i els seus fills Camilo i Evaristo, amb els mestres Cantó i Laporta, que permet -per poc que hom es fixe en les dates de les composicions i sense necessitat de filar prim-, adonar-se’n de com la societat alcoiana d’entre la primera i segona repúbliques, va incorporar les successives novetats musicals propiciant la creació local: un signe de modernitat i mesura de la capacitat dels alcoians d’entre els segles XIX i XX de seguir el ritme del món.”
Un cop més, ha brillat la música en mans de la Música, La Música Vella, la qual, amb les seues llums i ombres (com tot en aquesta vida) fa les delícies de l’auditori. (Agraïment pel material fotogràfic a Pepi Pascual, Pau i Laura Martínez)
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
