Va passar… el 17 de juliol de 1892 (La Primitiva i el tren dels anglesos)

La banda va participar en els actes d’inauguració del ferrocarril Alcoi-Gandia

Pablo Martínez.   El passat mes de juliol, els mitjans de comunicació locals i provincials es van fer ressò del record del famós ferrocarril Alcoi-Gandia amb motiu del seu 125 aniversari, inaugurat un 17 de juliol de 1892, conegut popularment com ‘el tren dels anglesos’ o el ‘Txitxarra’. Des d’aquí, ens sumem a aquesta efemèrides per la participació de La Primitiva en els actes d’inauguració.

El tren al Barranc de l’Infern (Foto: Crespo Colomer)

A TALL D’INTRODUCCIÓ

A finals del XIX, tant Alcoi com la resta de poblacions de la comarca gaudia d’una pròspera indústria tant tèxtil com paperera i siderometal·lúrgica, per això era ja imperativa la creació d’un nou transport degut la necessitat dels nous temps com és la despesa d’energia (en aquells anys, hidràulica amb necessitat d’utilitzar la carbonera) i la sortida dels productes resultants. Es va analitzar la possibilitat d’un ferrocarril que unís les poblacions de la nostra comarca amb Alacant, o bé Xàtiva o bé Villena, mentre que al mateix temps, Anglaterra tenia un gran interès a mantenir relacions econòmiques amb Espanya. La suma d’aquests dos condicionants va fer que es fes un estudi veient que el més barat i rendible era la sortida dels nostres productes al port de Gandia. Per aquest motiu en 1889, es va signar un contracte de venda del port i de la companyia de ferrocarrils Alcoi and Gandia Railway and Harbour Company Ltd que es va concedir a favor de Mr. John Cockburn Francis Lee.

Aquest és el motiu de creació de la línia ferroviària que passaria des d’Alcoi per poblacions com Cocentaina, Muro, Gaianes, Beniarrés, L’Orxa, Villalonga, Potries, Beniarjó, Almoines, fins arribar a Gandia. D’interès econòmic, com hem vist, però també social, el tren era el mitjà de transport ideal de molts passatgers per gaudir d’un dia de platja sobretot en les dècades dels quaranta i cinquanta del segle XX. En els seixanta, vindria el declivi d’aquesta línia fèrria amb la millora de les carreteres nacionals que va suposar un augment del transport de mercaderies per aquestes juntament amb l’aparició de l’automòbil, produint el seu tancament definitiu el 30 d’abril de 1969.

DIES D’INAUGURACIÓ I FESTA

Edició de “Los lobos marinos” (www.bne.es)

El diumenge 17 de juliol de 1892 arribava a Alcoi el primer tren promocional amb quatre cotxes i dues locomotores, la “Alcoy” i la “Gandia” sent rebudes per autoritats locals, multitud de veïns i les bandes Nova i Novísima interpretant la Marxa Reial. En el comboi ferroviari venien els consellers de la companyia anglesa Arthur Greenhill i Mr. Wirriot; comissions de totes les poblacions per on passava el tren, composta per alcaldes, capellans i jutges municipals; i periodistes de rotatius de l’època com El Serpis, El Diari de Gandia i El Mercantil Valenciano.
La Primitiva va tenir un especial protagonisme amenitzant el banquet que es va celebrar a continuació al jardí del Círculo Industrial. Amb direcció de José Jordá Valor, la banda va interpretar “selectas piezas” (1) d’entre les quals segons El Serpis en la seva edició del 19 de juliol va cridar l’atenció i es va demanar la seva repetició una fantasia sobre motius de la sarsuela de Ruperto Chapí Los lobos marinos basada en els moviments Quinteto de los cómicos, Intermedio del ferrocarril i Jota final arranjada per a banda per J.S. (2) Tot seguit hi va haver uns brindis d’agraïment i paraules d’agraïment per part de diverses autoritats encapçalades per l’alcalde d’Alcoi, Fabián Pascual.

EL TREN A LA NOSTRA MÚSICA

Encara que tal com hem vist els actes d’inauguració van ser en el mes de juliol, una sèrie de problemes burocràtics i terminis en el lliurament de les obres com el pont de l’Assut de Vilallonga, van originar que les sortides regulars es produïssin a partir del 24 de gener de l’any següent. En aquests mesos de transició, el mestre Camilo Pérez Laporta signaria el 7 de novembre de 1892 un Himne per a Banda “escrito expresamente para la inauguración del ferrocarril” i, en aquests anys també, José Jordá Valor composaria un ‘galop’ per a piano Alcoi-Gandia.
Aquestes dues composicions serien utilitzades cent anys més tard en el capítol El tren Alcoi-Gandia de la sèrie documental de sis episodis Trens valencians per a la memòria, produïda per a RTVV per l’empresa Visual Produccions. La sèrie tenia música original d‘Àngel Lluís Ferrando i concretament en aquest capítol va realitzar uns arranjaments per a piano, orquestra de cordes i timbals de l’Himne anteriorment citat de Pérez Laporta. D’altra banda, el galop apareixia al documental interpretat al piano per Gregorio Casasempere Gisbert. Finalment, no ens podem oblidar de la coneguda cançó El tren Txitxarra, obra del cantautor alcoià Jordi Gil.

***************
(1) En aquell estiu de 1892, la Societat Apolo i La Primitiva van arribar a un acord per amenitzar les nits estiuenques dels dijous i diumenges amb un concert a la plaça de Sant Agustí (ara Plaça d’Espanya). En trobar-se la banda en el banquet d’inauguració, el concert d’aquella nit es va posposar a dimarts 19. És possible que en les “selectas piezas” com diu El Serpis es trobin El Turco, de Juan Cantó o la masurca La Violeta, de Camilo Pérez Laporta que es va programar en eixe i altres concerts d’aquell mes.

(2) En els materials de què disposa la banda, no apareix cap al·lusió al arranjador. Encara que aquestes inicials puguin correspondre a José Seva Cabrera, no es pot afirmar amb rotunditat.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

PEIRÓ I PÉREZ, Josep Lluís: “El tren Alcoi-Gandia” (Edicions Tivoli, 2003)

Arxiu de la Corporació Musical Primitiva (gràcies a Antonio Adamuz) i hemeroteca (El Serpis, edicions 3, 14 i 19 de juliol de 1892)

 

Anuncis

Dossier: “Musica in Vita: Obres musicals dedicades al pintor Fernando Cabrera Cantó (1866-1937)”

Recuperem l’article del nostre company Pablo Martínez Blanes publicat en la revista de Festes d’enguany al voltant de la música dedicada al Pintor Cabrera en el 80 aniversari de la seua mort

 

1917. Rubinstein, el tercer per la dreta entre Cabrera i José Jordà-Fototeca Municipal

 

A Àngel Lluís Ferrando, per animar-me sempre

a veure més enllà de la música alcoiana

 

Tenint en el títol d’aquest article el nom del fonamental pintor alcoià Fernando Cabrera Cantó no parlarem ni del seu art pictòric, ni de les seves influències, ni de les seves tècniques, ni de la collita de premis que va obtenir al llarg de la seva carrera. Insòlitament, ens endinsarem en la seva figura parlant de música, un art amb el qual té més d’un punt en comú i ens servirà per recordar la seua figura en el 80 aniversari de la seva mort i en el 150 aniversari del seu naixement, succeït l’any passat i celebrat de forma subterrània per alguna entitat cultural i periodística.

L’autor de El santo del abuelo tenia en la música una de les seves grans passions juntament amb la literatura (1). És coneguda la seva frase o acudit recurrent que recorda el seu fill, també pintor, Fernando Cabrera Gisbert (Alcoi, 1897-1984): “mon pare deia que haguera canviat tots els seus premis, distincions i guardons obtinguts al llarg de la seua trajectòria artística, per haver estat un músic mediocre” (2).

Apart del seu lloc de treball, el seu conegut estudi de La Casa del Pavo era un dels centres de reunió on pul.lulava el cercle intel·lectual que es prodigava per Alcoi a la frontera entre els segles XIX i XX, cercle que abastava des d’escriptors, periodistes, empresaris, i òbviament, músics. Referent a això es pot llegir amb deteniment a la portada de El Heraldo de Alcoy del 29 de novembre de 1909, el programa del concert que es va celebrar amb motiu de la inauguració de l’estudi de Cabrera amb la presència del Cheu Simfònic, Jorge Mira Carbonell, el Cuarteto Pareja, Francisco Muntó o el pianista Agustí Payá.

Autoretrat Cabrera

Uns anys més tard, concretament el 7 i 8 de maig de 1917 (3), el prestigiós pianista polonès Arthur Rubinstein celebraria uns concerts al Teatre Calderón gràcies a les gestions de Rafael Casasempere Moltó, sent immortalitzats fotogràficament en l’estudi de Cabrera juntament amb altres músics com José Jordá Valor; el mateix Rafael Casasempere; José Seva Cabrera, que després obriria una botiga de música al carrer Sant Francesc; el pianista del Cercle Catòlic d’Obrers, Agustín-Vicent Payá Pericàs o l’empresari tèxtil Enrique Carbonell, propietari del piano.

Fruit d’aquestes amistats amb alguns dels músics tan insignes com el seu oncle Juan Cantó Francés, Gonzalo Barrachina Sellés o José Jordá Valor sorgirien una sèrie d’obres d’indubtable interès de les quals anem a enumerar i comentar algunes d’elles, a manera de petit inventari de caràcter introductori i sent tan sols una succinta recopilació de dades, de la qual és probable que puguin sorgir més títols en un estudi més profund i detallat.

En l’obra d’un dels seus grans amics, José Jordá Valor (Alcoi, 1839-1918), apareix la melodia per a cant i piano Becqueriana “a mi amigo F. Cabrera” (4) basada en la Rima XXV de Rimas y Leyendas de l’escriptor romàntic sevillà Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) constituïda per tres estrofes “Cuando en la noche te envuelven las alas de tul del sueño y tus tendidas pestañas semejan arcos de ébano…”. El mateix autor li dedicaria una Misa a tres voces y orquesta “dedicada a mi querido amigo D. Fernando Cabrera”. Les tres veus són dues de tenor i una de baix amb acompanyament d’orgue amb les sis parts corresponents a l’acte litúrgic: Kirie, Gloria, Credo, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei.

Mentre es trobava dirigint la banda del I Regiment d’Infanteria de Marina del Terç Sud a San Fernando (Cadis), Camilo Pérez Monllor (Alcoi, 1877-Madrid, 1947), compon la cercavila De la Terreta (6) “al laureat artiste D. Fernando Cabrera, gran entusiast (sic) y defensor de la terreta”  datada l’1 de juny de 1914. Com un record d’infantesa, que diria l’Ovidi, es pot qualificar aquest pasdoble popurri compost de cançons infantils (7) que s’inicia amb una fanfàrria i continua amb La viudita se quiere casar: “La viudita se quiere casar – con el conde, conde de Cabra – Triste de mí! – yo no quiero al conde de Cabra(8). Altres fragments que apareixen de vegades de forma fugaç són El verdugo Sancho Panza (9), Don Melitón tenía tres gatos, A Madru señores (10). Una proposta sorprenent de l’autor de L’entrà dels moros (Uzúl el-msélmin) quan moltes vegades s’ha catalogat aquesta obra com un cançoner típic alcoià dins el subgènere folklòric coetani del pasdoble que tindria el seu major exponent amb El Noticiero Regional del seu germà Evaristo Pérez Monllor , en el qual Camilo oferiria també en aquells anys altres títols com Nanos y chagans, La festa pel carrer o la pròpia L’Entrà dels Reis.

El pintor Cabrera, un cop instal·lat a Alcoi en la dècada dels setanta del segle XIX, després dels seus anys d’estudis a Madrid i Roma becat per la Diputació d’Alacant, comença a ser un motor fonamental juntament amb el també pintor Francisco Laporta Valor en l’evolució estètica de la Festa de Moros i Cristians. Dins d’aquestes noves tendències, es fa realitat el seu projecte de renovació del castell de festes a 1894, mentre és professor a l’Escola Industrial. És per això que l’obra que citem a continuació no estigui dedicat a la seva persona, sinó a una de les seves obres, El nuevo castillo, composta a l’abril de 1895 pel seu cosí germà José Seva Cabrera (Alcoi, 1865-1922), pasdoble per a banda amb cornetes i tambors, el qual l’original conserva l’arxiu musical de la Unió Musical d’Alcoi (11). Aquest compositor que va ser director de La Primitiva entre 1897 i 1902, fou retratat per Fernando amb la dedicatòria “A mi querido primo Pepe” (12).

Portada “Cantos íntimos” d’Eduardo Torres Pérez

En un caràcter totalment  distint, aparéixen els Cantos íntimos (13) d’Eduardo Torres Pérez (Albaida, 1872-Sevilla, 1934). És una col.lecció de peces curtes de mitjana dificultat per a orgue sols, composats pel que va ser Mestre de Capella de la Catedral de Sevilla (de 1910 al 1934), i director i cofundador de l’Orquestra Bètica junt  a Manuel de Falla. Obra editada per la editorial Casa Erviti (San Sebastian), encara que algunes d’elles van estar publicades en facsímil a l’antic diari El Liberal de Sevilla. En algunes d’aquestes peces apareix una dedicatòria a l’encapçalament, com el cas de les dedicades al nostre pintor “a Fernando Cabrera, gran artista y amigo cariñoso” i els músics Vicente Ripollés Pérez, Fernando Tormo Ibáñez i José Sancho Marraco. Són obres religioses de caràcter íntim, recollit i extremadament reservat, escrites amb un llenguatge que uneix el nacionalisme espanyol amb clares referències a l’estil de l’escola andalusa, com Albéniz o amb l’Impressionisme francés, com el cas de Massenet, Gounod o Debussy.

Poques referències tenim de l’última obra detallada: En la iglesia, una cantiga a dues veus que li dedica el mestre José Espí Ulrich (Alcoi, 1849-València, 1905). música sacra que la podem situar en l’última dècada del segle XIX i que apareix reflectida en la relació d’obres de l’autor d’Anselmo Aracil que detalla Ernesto Valor Calatayud en el seu referent Diccionario alcoyano de música y músicos.

Esperem aquesta superficial enumeració musical serveixi per a conèixer des d’una òptica peculiar i a contra corrent a un artista de la nostra terreta: ¿Necesita usted modelo?, Loca, Al abismo, El pan nuestro o Mors in vita, són fidels testimonis d’aquesta afirmació. Afortunadament, no va ser un músic mediocre com ell de vegades desitjava, sinó un genial pintor: Musica in vita.

**********************

(1) A aquestes dues passiones li dedica Adrián Espí Valdés el capítol XV del seu Itinerario por la vida y la pintura de Fernando Cabrera y Cantó (Instituto de Estudios Alicantinos, 1969).

(2) La frase la cita Ignacio Trelis, pintor i assessor artístic de l’Associació de Sant Jordi en el seu article A modo de recuerdos, publicat pel periòdic El Nostre en l’edició del dimarts 4 d’octubre del 2016.

(3) Part del programa amb obres de Chopin, Albéniz i Beethoven es pot veure en les edicions del 8 i 9 de maig del 1917 de El Heraldo de Alcoy

(4) La partitura d’aquesta obra es pot veure a les pàgines 174, 175 i 176 del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos de Ernesto Valor Calatayud (Llorens Libros, 1988)

(5) Una còpia d’aquesta missa es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva. Des d’aquí, agrair l’ajuda prestada al seu arxiver Antonio Adamuz i Jaume Jordi Ferrando, company i amic que sempre m’ajuda en tots els dubtes que puc tindre.

(6) L’original també es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva.

(7) Sobre això, Ernesto Valor cita a la pàgina 90 del Tom III de l’enciclopèdia Nostra Festa: “…y en la cual, Camilet, se tornó niño, ya que de cantos infantiles se nutre esta partitura, tales como La viudita se quiere casar, Este es el manrú, señores, Anda con la vía vía, anda con la vía vía…”

(8) La cançó, basada en un romanç espanyol anònim sobre el matrimoni en secret entre el comte de Cabra (Còrdova) i Doña Mencía de Avalos y Merino, vídua d’inferior condició social. Aquest fet inspiraria una obra de García Lorca en la seva època de joventut, La viudita y el conde Cabra (1918) (http://www.lavozdigital.es/andalucia/cordoba/20141112/sevp-viudita-conde-cabra-20141112.html)

(9) Encara que citada por Valor com Anda con la vía vía, el seu veritable títol El verdugo Sancho Panza ens descobreix un contingut una mica macabre: El verdugo Sancho Panza / ha matado a su mujer / porque no tenía dinero / para irse, para irse al café. / El café era una casa / que tenía una pared. / La pared tenía una vía / por la vía, por la vía pasa el tren.

(10) Madru és la forma en la qual els cubans es refereixen a Madrid, en la qual els nens formen un cor deixant a un en mig en representació de la Mort: A Madrú, señores / vengo de La Habana / a cortar manzanas / para doña Juana. / La mano derecha / y después la izquierda / y después de lado / y después costado / y después la vuelta con su referencia. / Tan-tan tocan a la puerta / Tan-tan, yo no voy a abrir / Tan-tan, que será la muerte / Tan-tan si vendrá por mí. (A pares y nones, Eduardo Torrijos y Gretel García. Ed. Quarzo, 2003).

(11) Des d’aquí, agrair el seu temps al seu arxiver Andrés Arévalo.

(12) De l’artícle Retratos de músicos d’Adrián Espí Valdés publicat pel periòdic Ciudad el 22 de noviembre de 2009.

(13) Encara que l’obra del músic albaidí me la va donar a conèixer José María Valls sent la portada de la mateixa reproduïda per la seva gentilesa, les dades sobre ella me les ha facilitat Juan Carlos Sempere Bomboí, professor al Conservatori Juan Cantó d’Alcoi i al Conservatori Professional d’Albaida, i director de la Societat Artistico Musical “la Vall” de Càrcer, el qual va catalogar i analitzar tota l’obra organística de Torres en el seu Treball Fi de Carrera en l’Especialitat de Composició. Molt agraït també pel seu temps que m’ha dedicat.

 

PABLO MARTÍNEZ BLANES

 

 

HIMNO A ALCOY, de José Jordá Valor

HIMNO A ALCOY
Himno para voces y banda (1913) de José Jordá Valor

José Jordá Valor (1839-1918)

José Jordá Valor (1839-1918)

Letra: Julio Puig Pérez

Banda Primitiva de Alcoi y Coral Polifónica Alcoyana

Director: Gregorio Casasempere Gisbert
Recorded by Estudis Tabalet- 1981

 

 

 

“El Himno Oficial de Alcoy cumple medio siglo”, por Josep Lluís Santonja Cardona

 Josep Lluis Santonja CardonaPMB. Entrando de lleno este mes de octubre con las celebraciones del “Mig Any” festero, publicamos este texto no inédito de Josep Lluís Santonja, director de l’Arxiu Municipal, donde nos cuenta los distintos Himnos que ha tenido nuestra ciudad, y de cómo quedó relegado al olvido el magno Himno que compuso el maestro Jordá y que recuperamos también en un post de audio.


Tras los disturbios que Alcoy padece en julio de 1909 por la resistencia al reclutamiento para la guerra de Marruecos, durante los años siguientes la ciudad vive un intenso resurgir cultural al que se suma la fundación, la primavera de 1912, de una nueva entidad de carácter apolítico y dedicada plenamente a la cultura, el Ateneo Alcoyano. Un año después sus directivos retoman la idea de celebrar unos juegos florales que no se convocaban desde 1901. Se constituye, para ello, una comisión entre cuyos miembros figuran el abogado y político Juan Botella Asensi; el ingeniero José Abad Carbonell, profesor de la Escuela Industrial; Julio Puig Pérez, poeta y director del Heraldo de Alcoy; Pascual Ivorra Carbonell, presidente de la Asociación de San Jorge; y el poeta y maestro de instrucción pública, Ramón Jordá Canet, entre otros, presididos todos ellos por el presidente de la entidad, Domingo Talens.

La entidad hace pública la convocatoria de varios premios de carácter literario o científico, que serán patrocinados por instituciones y personalidades locales, como los banqueros Vicens, el pintor Fernando Cabrera y el político Carlos Pérez Barceló. El premio que establece este último, en concreto, está dedicado a dotar la “Letra de un himno a Alcoy, para adaptarlo en música”.

Portada del "Himno a Alcoy" (Archivo: C.M.Primitiva)

Portada del “Himno a Alcoy” (Archivo: C.M.Primitiva)

Una media docena de composiciones literarias se disputan este premio para ser el himno de la ciudad, pero la que triunfa es la del periodista local Julio Puig Pérez. Para el acompañamiento musical de la pieza ganadora, los directivos del Ateneo encomiendan su composición al famoso músico Gonzalo Barrachina Sellés, pero este, que había orquestado el himno que había presentado también a concurso su amigo José Abad, rechaza la propuesta. Ahora, los miembros del Ateneo encargan la música a otro ilustre compositor, pero ya con 74 años de edad, el maestro José Jordá Valor, quien rechaza en un primer momento el encargo porque no se ve con ánimos. No obstante, otro músico célebre, que se encuentra casualmente en Alcoy de permiso, el comandante Camilo Pérez Monllor, se compromete para instrumentar la partitura. El resultado es una pieza difícil con muchas partes corales, solistas y orquestales, llena de dificultades técnicas. Este Himno de Alcoy del maestro Jordá se estrena oficialmente el 26 de abril de 1913 en el Teatro Calderón, pero las características de la pieza hacen que rápidamente caiga en el olvido.

Mientras esto ocurre, otra pieza musical, extraída de una zarzuela de Gonzalo Barrachina, La bella Zaida, en forma de pasodoble con el título de “Sig”, con versión para banda de otro maestro como Julio Laporta Hellín, consigue una gran popularidad. La Asociación de San Jorge, en febrero de 1917, al hacer constar esta popular aceptación y como homenaje a su desaparecido autor, la declara como Himno Oficial de Fiestas, al mismo tiempo que se encarga al periodista Eugenio Moltó la letra. La composición completa, música y letra, es estrenada el 11 de abril de 1917 en el Teatro Calderón.

El Himno de Fiestas consigue tan gran popularidad que, en los años siguientes, opaca el Himno de Alcoy de Julio Puig y el maestro Jordá. El propio escritor local Jordi Valor recordaba que, ya en la década de los 30, los alcoyanos habían asumido como himno oficial de la ciudad el que sólo era el Himno de Fiestas.

Con esta situación se llegaba al año 1957, cuando la corporación municipal convocó un concurso público para premiar una letra adecuada que sustituyera la de Julio Puig y después componer otra partitura. Pero el concurso no tuvo resultado y un año después se convocó otro, también sin fruto.

Ante estas experiencias sin éxito para un nuevo himno oficial, el 9 de septiembre de 1965 la Comisión de Fiestas elevó al Pleno una moción solicitando que el Himno Oficial de Fiestas fuera declarado Himno Oficial de la ciudad.

Portada del libro "¿El Himno Oficial de Alcoy?" de Adrián Espí, con Gonzalo Barrachina en ella

Portada del libro “¿El Himno Oficial de Alcoy?” de Adrián Espí, con Gonzalo Barrachina en ella

En el dictamen que presenta esta Comisión se reconocía que el anterior himno “pese a los años transcurridos, no había sido sancionado oficialmente como tal, aparte de que, tras valorar debidamente letra y música, a ultranza de su antigüedad no ha logrado prender en el pueblo, ni puede ser cantado por él sino es con banda y dirección, que tales dificultades son las que ofrece para enraizarse debidamente en la gente”. Por el contrario, se afirmaba que “un himno que escuchan los alcoyanos con auténtica ilusión y entusiasmo, que mueve todos los corazones, es el Himno Oficial de Fiestas…, que si bien la letra se circunscribe a las tradicionales que Alcoy celebra en honor de San Jorge, no es cantado por nadie, tal vez por desconocimiento de su texto o porque la música sola sea lo suficientemente densa y fluida como para prescindir totalmente de aquélla produciéndose el hermoso espectáculo de que, cuando en cualquier acto es interpretado tal Himno la gente la escucha puesta de pie, con un silencio impresionante, prodigándole los más enfervorizados aplausos, buena prueba de que sólo la música sirve para nuestro intento, porque ella sola basta para encender la íntima pasión del alma colectiva de Alcoy”.

A partir de la difusión de este acuerdo, se desató en la ciudad una gran polémica, a la que aportaron sus conocimientos tanto Adrián Espí como Ernesto Valor, partidarios de un nuevo concurso, así como la poesía satírica de Joan Valls, quien calificaba de error la decisión de la Corporación de este himno sin letra, conminándoles a poner “lletra a huit dies vista / o estrenar un himne nou”.

 

Va passar… fa 120 anys: La Primitiva en la proclamació de la Immaculada com a patrona de la infanteria espanyola a Alcoi

Desembre de 1892

Des de la distància dels 120 anys que ens separen resulta sorprenent la intensa activitat dels músics i cantors de La Primitiva al desembre de 1892, especialment pel que fa a la música religiosa: mentre que la banda participava en la processó de la Purissima i l’acompanyament a Santa Llúcia -patrona dels paperers-, l’orquestra i capella feia les funcions religioses corresponents a estes festivitats més la missa a Sant Maure i la pròpia de la Nit de Nadal.

Però entre els actes celebrats al desembre de 1892, que s’hi repetien anualment i dels quals huí només resta amb música la missa de l’Ajuntament al patró Sant Maure; aquell llunyà 8 de desembre de 1892 hi va haver un extraordinari: la celebració de la proclamació oficial de la Immaculada Concepció de la Verge Maria com a patrona de l’arma de infanteria.

La Immaculada, patrona oficial de la infanteria

El parterre i la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc.Fototeca Municipal d'Alcoi

El parterre i la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc.Arxiu Municipal d’Alcoi – Fototeca.

Tot i que venerada com a tal de molt temps abans, aquell huit de desembre de 1892, ara fa 120 anys, la «Puríssima» era per primer cop oficialment proclamada patrona de la infanteria.1 Per celebrar-ho els militars que guarnien Alcoi van muntar una comissió per organitzar una missa solemne a la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc -la qual va estar engalanada per a l’ocasió-, i un dinar oficial a la Fonda del Comercio. A la caserna hi va haver dinar especial per als sergents i ranxo extraordinari per a la tropa i, a més, permís per assistir al teatre.

A las 9 y media empezó la solemne Misa Mayor a la que asistieron los jefes y oficiales del 2º Batallón de la Princesa y de la Zona militar y una compañía con bandera, banda de cornetas y escuadra de gastadores.

La orquesta de la Música Primitiva, interpretó la Misa del maestro Mercadante, y ocupó la sagrada cátedra el elocuente orador doctor D. Francisco Navarro2, cura de dicha parroquia y castrense de esta plaza. […] La función religiosa terminó a las once y media, costando gran trabajo salir del templo: tal era la multitud que en apiñada masa llenaba la nave y claustros del mismo. [El Serpis 10-12-1892]

Aleshores el Regiment de Infanteria «de la Princesa» estava format per dos batallons, el primer amb la plana major a Alacant, i el segon comandat pel tinent coronel Gerardo Boix3 a Alcoi. Tanmateix, la ciutat era cap de la zona militar núm. 42, al front de la qual estava el coronel Rufino Pérez Feijoó.4

Partitura de la Misa de Mercadante conservada a l'arxiu de La Primitiva

Partitura de la Misa de Mercadante conservada a l’arxiu de La Primitiva

La missa de Mercadante

Documentada al repertori de La Primitiva d’Alcoi al menys des del 1876 (Santonja, 1968: 35), es tracta de la Messa per a due tenori e basso con accomp. d’organo,5 en sol menor, dedicada al cardenal Morozzo. S’hi pensa que Saverio Mercadante degué escriure-la entre 1833 i 1840, temps en el qual va estar mestre de capella a la catedral de Novara, ciutat piamontesa d’on era bisbe l’esmentat Morozzo.

Aquesta missa presenta la particularitat de tenir només Kyrie, Gloria i Credo. A la còpia conservada a l’arxiu de La Primitiva, una mà anònima va afegir les dos parts que falten: Sanctus-Benedictus i Agnus. Tampoc s’hi coneix l’autor de la instrumentació.

Músics en les festes valencianes a les darreríes del XIX

La Missa de Mercadante va estar molt popular, Blasco Ibáñez en Cañas y Barro fa una referència a aquesta obra, també als músics de capella i banda, reflectint l’efecte que aquest tipus de festa produïa en aquells anys:

Tonet había preparado bien las cosas, ocupándose hasta de la música que se cantaría en la fiesta. Nada de misas célebres, que hacían dormir a la gente. Eso era bueno para los de la ciudad, acostumbrados a las óperas. En el Palmar querían la misa de Mercadante, como en todos los pueblos valencianos.

Durante la fiesta se enternecían las mujeres oyendo a los tenores, […] mientras los hombres seguían con movimientos de cabeza el ritmo de la orquesta, que tenia la voluptuosidad del vals. Aquello alegraba el espíritu, según decía Neleta: valía más que una función de teatro, y servía para el alma.

Al terminar, la muchedumbre se detuvo en la plaza esperando la hora de la comida. La banda de música, algo olvidada después de los esplendores de la misa, rompió a tocar a un extremo. La gente se sentía satisfecha … [Cañas y Barro @ wikisource]

Els músics de La Primitiva al 1892

Gonzalo-Pareja-Sempere

Gonzalo Pareja Sempere, sastre de professió i cellista de La Primitiva, vist per BON en “Caricaturas Alcoyanas”

Gràcies al llibre del comptador Evaristo Candela, que arreplega separadament les actuacions de la Corporació -orquestra i capella, i banda militar- al llarg del darrer decenni del segle XIX, s’hi poden conèixer els noms dels músics que participaren en cadascú dels actes, la distribució econòmica i altres detalls. Lamentablement per tractar-se d’un document intern, Candela no indica el segon cognom ni l’instrument, per la qual cosa és necessari acudir a altres fonts per tal de determinar la identitat dels músics.

Afortunadament, uns mesos després -al juliol de 1893- la banda va participar al certamen de València, ciutat que conserva a l’arxiu històric la relació dels músics amb el nom sencer de quasi tots i l’instrument amb que van participar al certamen. Encreuant ambdues informacions s’observa que majoritàriament els músics de l’orquestra i la banda eren els mateixos, alguns cantaven i uns pocs, com Antonio Pérez Verdú, de vegades cantava i altres tocava. Fins als nostres dies han arribat músics hereus d’aquesta tradició, com Copérnico Pérez Romá i Jaime Lloret Galiana, instrumentistes d’oboè i violí el primer, i baix i contrabaix el segon.

Orquestra de la Música Primitiva d’Alcoi al quart trimestre de 1892

José Jordá
M. Santonja
José Seva [Cabrera, saxòfon]
Lorenzo Moya
Carlos Vicens [García, requint]
Miguel Moltó [requint]
Julio Santonja [Cantó, saxòfon]
Francisco Santonja [Blanquer, trombó]
Antonio Casa [Ridaura, tromba]
Vicente Company [Pastor, tromba]
G[onzalo] Pareja [Sempere] (violoncel)
Enrique Lloréns [Moya, fliscorno]
Francisco Laporta [Valls, baix]
V. Candela
Francisco Cantó [Claver, flautí]
Antonio Pérez [Verdú, clarinet]
Rafael Llácer [Pascual, clarinet]
Rafael Miró [clarinet]
Pedro Payá [Moltó, clarinet]
José Amat [Ibáñez, bombardí]
José Gisbert [Reig, timbals ó Torregrosa, fliscorno]
Juan Torres [Monserrat, cornetí]
Rafael Peydro [Gironés, saxòfon]
Santiago Candela [Pastor, trompa]
Enrique Pérez [Laporta, trombó]
Lorenzo Moltó [Aura, baríton]
M[iguel] Antolí Blanquer, saxòfon
Arturo Bañón [Aura, flautí]
Rafael García [Muní, sarrusofo]

Capella de la Música Primitiva d’Alcoi al quart trimestre de 1892

José Badía
Francisco Moltó
Francisco Crespo
Francisco Aznar [Pérez, baix]
Antonio Pérez [Verdú, clarinet]
Antonio Pascual
D. Francisco Moltó, pbro (sochantre de la parròquia de Santa Maria)
José Carbonell
José Chinchilla (sochantre de la parròquia de Sant Maure)
Santiago Muntó
Rafael Bañón [Aura, saxòfon]
Enrique Badía
José Cantó
Romualdo Moltó
Camilo Pérez [Laporta, baix]
Tiples

"Ensayando una Misa" de Lorenzo Pericás Ferrer (Alcoi, 1868 - Alacant, 1912)

“Ensayando una Misa” de Lorenzo Pericás Ferrer (Alcoi, 1868 – Alacant, 1912)

Els tiples eren xiquets educands a la música, i no figuren els seus noms. Aleshores, com ja s’ha vist, era habitual que tots tocaren més d’un instrument. S’han estudiat alguns casos com el de José Mompó Colomina, qui debutà «amb el flautí, encara que també estudia clarinet, requint i violí» (Llorens, 2011).

Un altre cas, es el del prevere Francisco Moltó Payá, l’únic que mereix el tractament de «don» en el llistat de l’Evaristo Candela. Aquest mossèn va estar fins 1903 sochantre beneficiat de la Parròquia de Santa Maria i participava en els actes que s’hi feien a la seua parròquia. El mateix feia, pel que corresponia a la parròquia de Sant Maure, un seglar: José Chinchilla Sirvent.

————

1Per la Reial Ordre de la Reina Regent María Cristina de Habsburgo, de 12 de novembre de 1892.

2Dr. Francisco Navarro Martínez (Jarafuel, 1838 – Alcoi, 1900) rector de Sant Maure des del 1879 [«Don Francisco Navarro Martínez» Heraldo de Alcoy, 2-10-1900]

3Gerardo Boix Riera, essent General de Brigada va faltar el 7 de desembre de 1933 en Barcelona [La Vanguardia, 15-12-1933]

4Ascendit a coronel en agost de 1891 [El Correo Militar, 22-8-1891], va passar de comandar el Cuadro de reclutamiento de Alcoy núm. 27, a la Zona militar de Alcoy núm. 42 [Diario Oficial del Ministerio de la Guerra 1-7-1892]. Al 1896 va estar destinat coronel en cap del Regiment de Guadalajara [El Correo militar. 29-5-1896]. Posteriorment i ja general de brigada, va faltar a València el 4-4-1904 [Diario Oficial del Ministerio de la Guerra 6-4-1904]

5Hi ha un exemplar imprès de la segona edició (ca. 1870) al Colegio del Corpus Christi i catalogat al Catàleg Col·lectiu Valencià Sign: VAcp-Mus/CM-M-106. També s’hi poden escoltar uns fragments al lloc web AllMusic.

———-

FONTS i BIBLIOGRAFÍA:

Arxiu Municipal d’Alcoi. Hemeroteca

Arxiu Històric Municipal de València

Arxiu de la Corporació Musical Primitiva

Arxiu del Centro Instructivo Musical Apolo

Biblioteca Virtual de Premsa Històrica. Ministeri de Cultura. <http://prensahistorica.mcu.es&gt;

Biblioteca Virtual de Defensa. Ministeri de Defensa <http://www.bibliotecavirtualdefensa.es&gt;

Catàleg Col·lectiu Valencià. Generalitat Valenciana. Direcció General del Llibre i Biblioteques <http://bibliotecasvalencianas.cult.gva.es&gt;

BON (1910): Caricaturas Alcoyanas. Alcoy, Litografía C. Albors

LLORENS, Ernest (2011): José Mompó Colomina. Un gran músic alcoià. (1889-1966). Música i Poble nº164 pp. 32-33. Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana

SANTONJA SANTONJA, José (1968): Del sexto centenario de San Jorge (V) El 24 de abril de 1876. Revista ALCOY pp. 34-36. Asociació de Sant Jordi

Va passar fa 125 anys… a l’abril de 1886

El darrer adéu al fundador de La Primitiva: Francesc Cantó Botella

Sota la direcció del mestre Jordà, Primitiva, Nova i Novísima interpretàren la Missa de Difunts de Hilarión Eslava a la Parròquia de Santa María:  homenatge pòstum dels músics alcoians al que consideraven el seu degà
Francisco Cantó Botella (Alcoy, 1811-1886) Fundador de la Corporación Musical Primitiva. Retrato al óleo de José Mataix Monllor

Francesc Cantó Botella (1811-1886) Retrat a l’oli de José Mataix Monllor. Pinacoteca del CIM Apolo

El 22 d’abril -dijous sant- d’ara fa exactament 125 anys moria Francisco Cantó i Botella al seu Alcoi natal. Considerat fundador de la Música Primitiva va nèixer el 6 de febrer de 1811, fill de José Cantó Jordà i María Botella. Son pare ja era músic i els seus germans majors José i Rafael també, tots amb els seus respectius fills vinclats a la música a l’Alcoi del primer terç del segle XIX, sinò d’abans. Els cognoms Cantó, Santonja, Claver i Jordà, relacionats per llaços de sang, estaran presents a les plantilles de La Primitiva al llarg de tot el segle.

Francesc Cantó va estar mestre de molts i importants músics alcoians com ara Jordà Valor, Espí Ulrich o Pérez Laporta entre d’altres, a més de pare de Joan Cantó el més petit dels deu fills que va tenir, tres de Margarita Payà i set amb Margarita Francés amb qui s’havia casat a l’enviduar de la primera. La mort de Cantó als 75 anys, quan el seu fill Joan  -el que més lluny va arribar amb l’art-  ja estava treballant a Madrid, va estar noticia a la premsa espanyola, així ho reflectia l’ edició del 26 d’abril de “El Liberal” de Madrid

«Ha fallecido en Alcoy el inteligente profesor de música D. Francisco Cantó, padre del que lo es del mismo apellido en la Escuela Nacional de Música y maestro de los Sres. Espí, Jordá y otros varios compositores. Escribió algunas obras que gozaron de popularidad, y conocía todos los instrumentos, sin excepción, sobresaliendo en los de viento. Su fama se extendió hasta el punto de hacérsele ventajosas proposiciones para otras ciudades, que él no aceptó, por no abandonar a la corporación llamada “Música Primitiva”»

Esta necrològica era la versió reduïda d’una més ampla i interessant publicada pel periòdic alcoià “El Serpis” a l’edició del 23 d’abril  que es pot llegir en línia.

Al no poder celebrar soterraments donada la coincidència de la Pasqua, la missa de rèquiem es va post-posar una setmana, fins el dimecres 28 d’abril a la Parròquia de Santa María i van participar totes  les capelles de la ciutat -Primitiva, Nova i Novísima- sota la direcció del seu deixeble, el mestre Josep Jordà i Valor (1) interpretant la “Misa de Difuntos” de Hilarión Eslava.  Els dies següents, amb la festa de moros i cristians al rerefons, -Sant Jordi es va traslladar al diumenge 2 de maig- continuaran els precs pel seu etern descans a l’altar del Santísimo Cristo de la desapareguda església de Sant Agustí d’Alcoi.

La Missa de Difunts o de Rèquiem op.143 de Hilarión Eslava i la Capella Primitiva

«Al escuchar los religiosos e inspirados cantos de la Misa de difuntos, no hay corazón que no lata conmovido, no hay ningún hombre que entre la misteriosa penumbra de la tierra no vislumbre, al través de sus lágrimas, los horizontes esplendorosos del cielo.» (2)

Hilarión Eslava - Misa de Difuntos op.143 - Corporación Musical Primitiva de Alcoy (Alicante - Spain)

Primera edició de la Misa de Difuntos op.143 del mestre Eslava. (Madrid 1861) a l’arxiu de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi

A l’arxiu de La Primitiva s’hi conserva un exemplar de la partitura impresa pel nebot de l’autor, Bonifaci Eslava, l’any 1861 a Madrid. Les parts estan manuscrites -sense signar ni datar- i corresponen en tot a la partitura llevat d’un paper assenyalat “bombardino” que correspon a la veu del figle original. L’obra, op.143 del catàleg de mossèn Miguel Hilarión està escrita per a quatre veus (tiples, alts, tenors i baixos) amb quatre solistes un de cada veu assenyalats als materials com a primers. Hi ha un paper de “violín principal” que també és un guió director amb indicació de les entrades dels grups vocals i instrumentals.

Segons amablement ha comprovat Vicent Aniorte, a l’arxiu de la Societat Musical Nova també s’hi conserva esta missa amb partitura i parts manuscrites per Rafael Villena i José García, les més antigues amb el segell de “Sociedad Filarmónica Nueva” incloent el paper de figle i un de timbals -que no està a la partitura impresa-, a més de la resta de veus primeres i segones, i orquestra.

La Capella Primitiva estava formada exclusivament per homes, les veus femenines les cantaven xiquets tal i com manava la tradició de les capelles de música religiosa. Tots -petits i gràns- participaven a la vida de la corporació d’alguna manera i generalment tocaven més d’un instrument, era normal per tant que els xiquets mentre eren “educandos” cantaren a la capella de tiple o alt i molts instrumentistes de vent ho foren també de corda o tecla i continuaren cantant de tenor o baix. Pel que sembla, en aquells temps ningú podia considerar-se “músic” sense tenir la capacitat de fer música al carrer, a l’església i als salons, la idea d’especialització no prendria forma en Alcoi fins la segona meitat del segle XX.

——

(1) 1886-05-01 Revista de Alcoy, Semanario Católico Literario

(2) Homenaje de Navarra a Cervantes.—Pamplona 1903.—Pag. 165, Citat per Hernández Ascunce, Leocadio “Estudio bio-bibliográfico de Don Hilarión Eslava

——

Amb l’agraïment a Vicent Aniorte i la Societat Musical Nova d’Alcoi.

Va passar al… juliol de 1893

La Primitiva d’Alcoi al certàmen de bandes de música de la Fira de Juliol. València -1893 

La Música Primitiva d’Alcoi es prepara per a participar a la setena edició del certàmen de bandes de música de la Fira de Juliol a València, amb altres setze bandes. A més, en el seu viatge a la capital ha previst altres actes: tocarà a Santa Catalina i al Palau Arquebisbal davant l’arquebisbe Sancha i els seus convidats entre els que’s contava Canalejas. També per les nits tocarà amb molt d’èxit al pavelló del Circulo Valenciano.

Juan Cantó ve de Madrid per a possar-se al capdavant de la Música, el triom sembla fàcil, però el primer premi no arriba… un anònim diu que Cantó no és el director titular i que la banda no té prous músics per estar a la máxima categoría.

La premsa de l’època ens guía en la reconstrucció dels fets d’allò que s’ha quedat a la memòria col.lectiva com “el pleit del certàmen”.

Continúa llegint