Unes paraules al voltant del concert, per Àngel Lluís Ferrando

Crònica del concert del passat 24 de setembre programat dins de la I Fira Modernista d’Alcoi a càrrec d’Àngel Lluís Ferrando

Foto de família després del concert amb Àngel Lluís Ferrando i Eduard Terol al capdavant

Al llarg del concert del diumenge 24 de setembre de 2017 van passar pel meu cap moltes imatges. La banda amb gorra a sobre del templet de la Glorieta em transportava al moment de la seua inauguració, el diumenge 18 de març de 1928, quan la Música Vella (sembla que un dia desprès de la Nova), interpretava el pasdoble El Noticiero Regional al mateix lloc que avui sonarien el fox-trot No “The Thimes” Timoteo (1917), el fox-oriental La Caravana (1921) o l’one-step Bambú (1923).

També van passar pel meu cap moltes vivències mentre pujava l’escala per acostar-me a la banda. I, en començar a parlar, amb els nervis lògics  per la responsabilitat (que sempre apareixen en tot allò que envolta aquesta societat musical tan especial i que significa tant per a nosaltres), després dels agraïments protocol·laris, és Àngel qui parla com a part de La Vella.

“Aquesta satisfacció esdevé també emoció personal per ser, precisament, aquest acte el primer públic en què col·labore amb la meua banda. Les observacions i comentaris que faré tracten d’apropar les composicions que avui escoltarem a tots vosaltres, com una mena de “notes al programa”. Eixa és la seua única vocació i aconseguir-ho és la meua única voluntat.”

Parle de moltes coses, potser massa llargues, però a sobre de tot pense en què darrere de mi estan tots (potser falte algú circumstancialment) els qui formen part d’aquesta entitat. Una mica apretats, això sí, perquè les bandes de 1928 eren molt menys nombroses i, novament, em pose en el seu lloc i el meu pensament se situa per un instant en què les circumstàncies no són les més favorables però, en canvi, el moment és molt especial. La Música Vella sempre per davant i endavant!

Avança el concert, el qual observe des d’un punt privilegiat als peus del templet. Em delecte amb la música i amb la Música. Prompte arriba la segona part amb tres joietes d’Evaristo que no desdiuen dins del programa del concert d’Any Nou a Viena i finalment, eixe monument que és Andante y polonesa de Cantó. No es cansem mai d’interpretar-la, d’escoltar-la, de dirigir-la: sempre trobem algun detall, alguna novetat que la fan senzillament eterna.

Abans de baixar cap al meu particular pati de butaques, Eduard em fa un apartat i em comenta el bis per a que ho pose en coneixement del públic. Així ho faig en veure el gest de complicitat del director i La Vella interpreta el vals Deprisa y corriendo, una altra preciositat del mestre Jordà.

Torne a les paraules de la presentació, concretament aquelles que van fer la funció d’una mena d’intermedi.

“Amb la composició de Cantó posem punt i final al concert. Per fer una mena de conclusió, agafe un préstec familiar. Com assenyalava encertadament Jaume Jordi Ferrando en una altra ocasió molt similar: “Un singular programa el d’aquest concert signat per Camilo Pérez Laporta i els seus fills Camilo i Evaristo, amb els mestres Cantó i Laporta, que permet -per poc que hom es fixe en les dates de les composicions i sense necessitat de filar prim-, adonar-se’n de com la societat alcoiana d’entre la primera i segona repúbliques, va incorporar les successives novetats musicals propiciant la creació local: un signe de modernitat i mesura de la capacitat dels alcoians d’entre els segles XIX i XX de seguir el ritme del món.”

Un cop més, ha brillat la música en mans de la Música, La Música Vella, la qual, amb les seues llums i ombres (com tot en aquesta vida) fa les delícies de l’auditori. (Agraïment pel material fotogràfic a Pepi Pascual, Pau i Laura Martínez)

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

Notes al programa: Concert I Fira Modernista

“Salida de un baile de máscaras” (1905) de José García Ramos © Colección Carmen Thyssen-Bornemisza

Pablo Martínez. Durant els anys transcorreguts entre la segona meitat del XIX i principis del XX, la societat alcoiana gaudia en aquests temps d’una pròspera activitat econòmica pel que els seus moments d’oci i diversió diguem que també eren abundants i no s’escatimaven recursos. Són memorables els balls públics de màscares que es celebraven des del Dia de Reis fins a l’entrada de la Quaresma, dels quals es troben referències d’ells celebrats a la Glorieta,  també al Teatre Principal amenitzats per la Novísima, o els que la nostra banda realitzava en els salons del Círculo La Unión (El Serpis, 6/03/1886). Altres llocs d’esplai eren els salons de societats com la nostra casa, Apolo; Sociedad Artístico-Recreativa El Iris o Círculo Industrial; i també l’aparició de cafès cantants on s’oferia tota mena d’espectacles com màgia, flamenc, humor i música en llocs com el Café del Comercio a Sant Llorenç; Café Rincón de Don Simón o el concorregut saló del Cafè Rigal situat a Sant Nicolau i conegut també com a Gran Hotel-Café Restaurant.

‘Fox-trot’ significa literalment ‘trot de la rabosa’

Paral·lelament a aquest escenari, una sèrie de tendències musicals vingudes del Centre i Est d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica venien a enriquir les composicions dels autors nacionals. Del vell continent vindrien les masurques i poloneses provinents de Polònia; polques, de la República Txeca i els valsos, d’Àustria; mentre que d’Amèrica i ja en el segle XX, el fox-trot faria furor gràcies a les orquestrines de jazz, i posteriorment el one-step. Els nostres compositors locals no van ser aliens a totes aquestes modes i tendències, component un nodrit nombre d’obres gaudibles per a tot tipus de públic i de indistinta condició i classe social, tal com comenta Evaristo Pérez Monllor en el manuscrit del seu fox-trot No the Times Thimoteo (1917), “lo mismo te lo baila una gachi en el rastro de Maravillas que una demi-mondeu en la Bombi o el Palais-Hotel”.

El concert que ofereix La Primitiva sota direcció d’Eduard Terol i Botella tan sols oferirà un botó de mostra d’aquestes músiques, de les quals, d’entre els títols programats desperta una singular tendresa Recuerdos de un ángel (1889), masurca de Camilo Pérez Laporta, dedicada a la xiqueta morta de tres anys Caridad Llòria Jordà, filla del matrimoni entre Roque Llòria, boter de professió, i Amalia Jordà, veïns del compositor al carrer Sant Llorenç. La sensibilitat mestra que demostra Julio Laporta Hellín apareix amb el vals lent El Iris (1907), en referència a la Societat Recreativa del mateix nom i al seu president de llavors Enrique Hernández o la desimboltura, reflex de l’època, que sorgeix amb les composicions d’Evaristo Pérez Monllor com l’anteriorment citada No the Times, Thimoteo així com els foxtrots La caravana i Kitatetú.

Teatro Príncipe Alfonso al Passeig Recoletos de Madrid (La Ilustración Española y Americana)

Dins del programa, s’interpreta Andante y Polonesa (1885) de Juan Cantó Francés, en la qual transcendiria i ‘simfonizaría’ totes aquestes modes oferint l’obra que el consagraria com a home de música. Composta amb tan sols 28 anys d’edat, es va estrenar un diumenge 22 de març de 1885 al Teatre Príncipe Alfonso de Madrid i interpretada per la Sociedad de Conciertos dirigida per Tomás Bretón (autor de La Verbena de la Paloma) amb una audició  fortament ovacionada obligant a la seva repetició. La versió que interpreta La Primitiva és la instrumentació per a banda efectuada per Camilo Pérez Monllor a Cartagena al setembre de 1927.

Tot un atractiu programa que reflexa l’atmosfera i ambients que es respiraven en aquella particular ‘belle epoque’ alcoiana manifestant-se també una faceta pràcticament oculta dels nostres compositors locals dels quals es demostra el seu ofici i versatilitat.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

CARBONELL, Quico: “Historia Local del Cine: De bailes públicos de máscaras” (El Nostre, 10/01/17)

CARBONELL, Quico: “Historia Local del Cine: De los cafés cantantes” (El Nostre, 24/01/17)

COLOMA, Rafael: “Juan Cantó, artista muy laborioso” (Asociación de San Jorge, 1982)

Arxiu Municipal d’Alcoi i Arxiu Corporació Musical Primitiva d’Alcoi.

La Primitiva tancarà la I Fira Modernista d’Alcoi

El concert es celebra a la Glorieta el proper diumenge 24 de setembre a les 11.30 h. amb un programa de ‘música ballable’ d’aquelles èpoques dins de la I Setmana del Modernisme d’Alcoi

PDF Programa I Setmana del Modernisme d’Alcoi

PMB. La I Setmana del Modernisme d’Alcoi que es desenvolupa entre el 18 i el 24 de setembre té com a figura principal recordada l’arquitecte Vicente Pascual Pastor. D’entre la sèrie d’actes preparats, destaca el cap de setmana la I Fira Modernista a celebrar a la Glorieta que inclou en els seus actes de cloenda un concert interpretat per la Corporació Musical Primitiva sota direcció d’Eduard Terol i Botella, organitzat pel CAEHA (Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics)  i l’Ajuntament d’Alcoi. La banda enceta temporada amb aquest concert el diumenge 24 a les 11.30 h. que compta amb la presentació d’Àngel Lluís Ferrando i l’assistència de l’alcalde Antonio Francés i familiars de l’arquitecte homenatjat.
El programa consisteix en una selecció de ‘música ballable’ o peces destinades a l’oci i diversió de la societat alcoiana d’entre finals del segle XIX i primers anys del segle XX. Una acurada selecció de títols -entre els quals s’inclouen polques, masurques, valsos i fox-trots- d’autors alcoians, centrats en Camilo Pérez Laporta (en el centenari de la seva mort), Julio Laporta Hellín i Evaristo Pérez Monllor, per a concloure amb el brillant Andante y Polonesa, de Juan Cantó Francés. Una excel·lent oportunitat per conèixer una faceta desconeguda dels nostres compositors.

 

PRIMERA PART

ADELAYDA (Camilo Pérez Laporta, polca-masurca, 1881)

EL CORREO (Camilo Pérez Laporta, galop, 1886)

LU-LÚ (Camilo Pérez Laporta, tango, 1887)

RECUERDOS DE UN ÁNGEL (Camilo Pérez Laporta, masurca, 1889)

LUNA DE MIEL (Julio Laporta Hellín, polca, 1890)

EL IRIS (Julio Laporta Hellín, vals lent, 1907)

SEGONA PART

NO ‘THE TIMES’ THIMOTEO (Evaristo Pérez Monllor, fox-trot, 1917)

LA CARAVANA (Evaristo Pérez Monllor, fox-trot oriental, 1921)

BAMBÚ (Evaristo Pérez Monllor, one-step, 1923)

ANDANTE Y POLONESA (Juan Cantó Francés, 1885)

Va passar… el 17 de juliol de 1892 (La Primitiva i el tren dels anglesos)

La banda va participar en els actes d’inauguració del ferrocarril Alcoi-Gandia

Pablo Martínez.   El passat mes de juliol, els mitjans de comunicació locals i provincials es van fer ressò del record del famós ferrocarril Alcoi-Gandia amb motiu del seu 125 aniversari, inaugurat un 17 de juliol de 1892, conegut popularment com ‘el tren dels anglesos’ o el ‘Txitxarra’. Des d’aquí, ens sumem a aquesta efemèrides per la participació de La Primitiva en els actes d’inauguració.

El tren al Barranc de l’Infern (Foto: Crespo Colomer)

A TALL D’INTRODUCCIÓ

A finals del XIX, tant Alcoi com la resta de poblacions de la comarca gaudia d’una pròspera indústria tant tèxtil com paperera i siderometal·lúrgica, per això era ja imperativa la creació d’un nou transport degut la necessitat dels nous temps com és la despesa d’energia (en aquells anys, hidràulica amb necessitat d’utilitzar la carbonera) i la sortida dels productes resultants. Es va analitzar la possibilitat d’un ferrocarril que unís les poblacions de la nostra comarca amb Alacant, o bé Xàtiva o bé Villena, mentre que al mateix temps, Anglaterra tenia un gran interès a mantenir relacions econòmiques amb Espanya. La suma d’aquests dos condicionants va fer que es fes un estudi veient que el més barat i rendible era la sortida dels nostres productes al port de Gandia. Per aquest motiu en 1889, es va signar un contracte de venda del port i de la companyia de ferrocarrils Alcoi and Gandia Railway and Harbour Company Ltd que es va concedir a favor de Mr. John Cockburn Francis Lee.

Aquest és el motiu de creació de la línia ferroviària que passaria des d’Alcoi per poblacions com Cocentaina, Muro, Gaianes, Beniarrés, L’Orxa, Villalonga, Potries, Beniarjó, Almoines, fins arribar a Gandia. D’interès econòmic, com hem vist, però també social, el tren era el mitjà de transport ideal de molts passatgers per gaudir d’un dia de platja sobretot en les dècades dels quaranta i cinquanta del segle XX. En els seixanta, vindria el declivi d’aquesta línia fèrria amb la millora de les carreteres nacionals que va suposar un augment del transport de mercaderies per aquestes juntament amb l’aparició de l’automòbil, produint el seu tancament definitiu el 30 d’abril de 1969.

DIES D’INAUGURACIÓ I FESTA

Edició de “Los lobos marinos” (www.bne.es)

El diumenge 17 de juliol de 1892 arribava a Alcoi el primer tren promocional amb quatre cotxes i dues locomotores, la “Alcoy” i la “Gandia” sent rebudes per autoritats locals, multitud de veïns i les bandes Nova i Novísima interpretant la Marxa Reial. En el comboi ferroviari venien els consellers de la companyia anglesa Arthur Greenhill i Mr. Wirriot; comissions de totes les poblacions per on passava el tren, composta per alcaldes, capellans i jutges municipals; i periodistes de rotatius de l’època com El Serpis, El Diari de Gandia i El Mercantil Valenciano.
La Primitiva va tenir un especial protagonisme amenitzant el banquet que es va celebrar a continuació al jardí del Círculo Industrial. Amb direcció de José Jordá Valor, la banda va interpretar “selectas piezas” (1) d’entre les quals segons El Serpis en la seva edició del 19 de juliol va cridar l’atenció i es va demanar la seva repetició una fantasia sobre motius de la sarsuela de Ruperto Chapí Los lobos marinos basada en els moviments Quinteto de los cómicos, Intermedio del ferrocarril i Jota final arranjada per a banda per J.S. (2) Tot seguit hi va haver uns brindis d’agraïment i paraules d’agraïment per part de diverses autoritats encapçalades per l’alcalde d’Alcoi, Fabián Pascual.

EL TREN A LA NOSTRA MÚSICA

Encara que tal com hem vist els actes d’inauguració van ser en el mes de juliol, una sèrie de problemes burocràtics i terminis en el lliurament de les obres com el pont de l’Assut de Vilallonga, van originar que les sortides regulars es produïssin a partir del 24 de gener de l’any següent. En aquests mesos de transició, el mestre Camilo Pérez Laporta signaria el 7 de novembre de 1892 un Himne per a Banda “escrito expresamente para la inauguración del ferrocarril” i, en aquests anys també, José Jordá Valor composaria un ‘galop’ per a piano Alcoi-Gandia.
Aquestes dues composicions serien utilitzades cent anys més tard en el capítol El tren Alcoi-Gandia de la sèrie documental de sis episodis Trens valencians per a la memòria, produïda per a RTVV per l’empresa Visual Produccions. La sèrie tenia música original d‘Àngel Lluís Ferrando i concretament en aquest capítol va realitzar uns arranjaments per a piano, orquestra de cordes i timbals de l’Himne anteriorment citat de Pérez Laporta. D’altra banda, el galop apareixia al documental interpretat al piano per Gregorio Casasempere Gisbert. Finalment, no ens podem oblidar de la coneguda cançó El tren Txitxarra, obra del cantautor alcoià Jordi Gil.

***************
(1) En aquell estiu de 1892, la Societat Apolo i La Primitiva van arribar a un acord per amenitzar les nits estiuenques dels dijous i diumenges amb un concert a la plaça de Sant Agustí (ara Plaça d’Espanya). En trobar-se la banda en el banquet d’inauguració, el concert d’aquella nit es va posposar a dimarts 19. És possible que en les “selectas piezas” com diu El Serpis es trobin El Turco, de Juan Cantó o la masurca La Violeta, de Camilo Pérez Laporta que es va programar en eixe i altres concerts d’aquell mes.

(2) En els materials de què disposa la banda, no apareix cap al·lusió al arranjador. Encara que aquestes inicials puguin correspondre a José Seva Cabrera, no es pot afirmar amb rotunditat.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

PEIRÓ I PÉREZ, Josep Lluís: “El tren Alcoi-Gandia” (Edicions Tivoli, 2003)

Arxiu de la Corporació Musical Primitiva (gràcies a Antonio Adamuz) i hemeroteca (El Serpis, edicions 3, 14 i 19 de juliol de 1892)

 

“Joan Valls, un poeta que primero fue músico”, de José María Valls Satorres

José María Valls Satorres, autor del trabajo (Alcoi, 1945)

Con permiso de su autor, José María Valls Satorres, recuperamos este artículo donde realiza un repaso a la música compuesta en honor de Joan Valls, poeta del que se viene celebrando el centenario de su nacimiento. El trabajo fue publicado en la edición de El Nostre del pasado sábado 10 de febrero de 2017 en el suplemento que el periódico dedicó a la Societat Musical Nova por el 175º aniversario de su fundación

En este año de 2017 se cumple el centenario del nacimiento de Joan Valls, un gran hombre de la lengua autóctona, cargado de humanidad, humildad, sinceridad, además de libros, artículos, conferencias, obras teatrales dramáticas y de carácter local, premios literarios y laureles conseguidos en certámenes nacionales e internacionales, miembro de varias instituciones culturales, un escritor y poeta que primero fue músico, de ahí, que con nueve años de edad decide iniciar sus estudios musicales y lo hace en la música Nova de la mano de su director José Carbonell, el autor del pasodoble Suspiros del Serpis, el instrumento elegido, la caja y por ensanchamiento los timbales y demás útiles de percusión.

Joan Valls amb l’Orquestina ‘Iris’ (Fototeca Arxiu Municipal d’Alcoi)

Dos años más tarde, en 1928, viste por primera vez el uniforme de músico en el acto pregonero de las fiestas de San Jorge llamado “La Gloria”. Entre las piezas a ejecutar estaban los pasodobles, El Noticiero Regional de Evaristo Pérez Monllor; Campanario de mi pueblo y Peña de Carbonell García. Luego se educa como cantor de la Capilla, estudia violín con Joaquín Pascual e ingresa en la Orquesta de la propia entidad. En 1934 se crea la Orquestina Iris, la legendaria orquesta de baile que tenía su sede en el Salón Iris, conocido popularmente como Pasapoga, en la calle Caracol nº 11, donde ejerce de violinista, instrumento que le lleva a tocar  también en la Orquesta Sinfónica Alcoyana, sin dejar de ser en todo este tiempo, timbalero de la Nova. Añádase a todo esto la estimable colaboración que prestó a músicos. Sus textos y poemas sirven de inspiración y aparecen en un buen número de obras musicales, obras que en algunos casos son dedicadas al propio Joan Valls.

Es así como Gonzalo Blanes (Alcoy 1882-1963) escribe en 1949, La despedida de Abu-Abdala, una composición descriptiva, a la que el autor denomina poema sinfónico, basada en la derrota del rey de Granada Abu-Abdala. Esta obra ha sido escuchada en varias ocasiones, una de ellas, en el Teatro Circo el 3 de febrero de 1952, en el LXXX concierto de la banda Primitiva dirigida por Fernando de Mora. Dedicatoria: “Al poeta Joan Valls. Alcoy, septiembre 1949”.

El recordado ex director de la Nova, granadino-alcoyano, Enrique Castro Gamarra (Granada 1924 – Valladolid 2008) nos obsequia con lo mejor de su inspiración al componer Ibn Jafaixa, marcha árabe premiada en el Concurso de Composición patrocinado por el Excmo. Ayuntamiento de Alcoy en 1957. Su título apunta al poeta nacido en Alzira, Ben Jafadja. En la portada de la partitura el autor escribe esta cita: “Dedicada al poeta alcoyano Juan Valls Jordá”.

Fechada en Alcoy en julio de 1949 aparece el poema descriptivo, en forma de suite, titulado Leyenda de José Carbonell, basado en unos textos de Joan Valls, una de de sus primeras colaboraciones; los cuatro tiempos que componen esta obra son: Una tarde, Crepúsculo vespertino, A media noche y Amanecer. Su estreno tuvo lugar en el Teatro Calderón el 21 de mayo de 1950, en una versión escrita para la Armónica Alcoyana que fue dirigida por el propio autor. Posteriormente en una transcripción para banda, se escucha en el Teatro Circo el 3 de febrero de 1952, en el LXXX concierto de la banda Primitiva, igualmente dirigida por su autor como director invitado. Dedicatoria: “A mi buen amigo Santiago Jordá Oltra”.

Canta la Verge, es un canto propio de la Navidad, a cuatro voces mixtas sobre un poema de Joan Valls, que Amando Blanquer compone en París en noviembre de 1964, y editado por la casa Néocopie musicale, 9 rue Foyatier de París. Dedicatoria: “A Joan Valls”.

Del compositor Ángel Mingote Lorente (Daroca 1894–Madrid 1961), y sobre una poesía de Joan Valls, es el Himno a la Virgen de los Lirios, un canto coral y banda premiado en un concurso de composición convocado en 1953, con motivo del III Centenario del hallazgo milagroso de los lirios del Carrascal. Es muy significativo anotar que a este premio se presentaron treinta y cinco partituras y fue declarado himno oficial de la patrona de Alcoy.

Alborada alcoyana de José Carbonell y letra de Joan Valls. Lleva esta cita: “Dedicada a don Enrique Oltra Moltó, Alcalde Presidente de esta ciudad y al Excmo. Ayuntamiento (Alcoy septiembre 1955)”.

Canço de la festa D’Alcoi, para coro mixto de Teresa Matarredona Aznar, (Alcoy 1904-¿?) pieza inspirada en una poesía de Joan Valls. Premio “Lo Rat Penat”. Alcoy, julio de 1961.

Gozos a Sant Cristòfol, pieza de carácter religioso a cinco voces mixtas de Alfonso Selles Cabrera (Alcoy 1916–1999) sobre una poesía de Joan Valls.

En 1967 Amando Blanquer firma en Valencia Tres cançons sentimentals, para cuatro voces mixtas con textos de Joan Valls así ordenadas: Tonada de joventut, Cançoneta del foc secret y La viudita.

La Primitiva va interpretar el ‘Prec a Sant Jordi’ amb Coral Polifònica Alcoiana i Cantores de Alcoy el passat 12 de febrer

Obra estrenada en el Aula de Cultura de Alcoy el 28 de octubre de 1968 por la Coral Polifónica Alcoyana bajo la dirección de Gregorio Casasempere Juan. El nen que du la veritat, Clam d’alleluia y L’alba aclaridora, son las tres partes del texto que Joan Valls escribe para la partitura Cantata de Nadal, compuesta por Amando Blanquer para soprano, tenor, bajo, coro y orquesta, que tuvo su estreno mundial en el Teatro Real de Madrid, entonces sala de conciertos, el sábado 19 y el domingo 20 de enero de 1980, por la Orquesta Sinfónica y Coro de RTVE bajo la dirección de Enrique García Asensio.

La Misa a Sant Jordi para coro y orquesta de Amando Blanquer termina con un Prec a Sant Jordi, una apoteosis final en la que interpreta un poema de Joan Valls, que dice:

Cavaller del Miracle que en célica victòria

arribares a Alcoi cavalcant entre el blau.

Pel pálpit d’aquest poble que venera ta gloria,

fes-nos la Creu alegre i otórga-nos la pau.

Cavaller taumaturg que empunyes la sageta

amb somrís de triomf inspirant viva fe.

Per a que puge al cel nostra pregària inquieta,

abranda l’esperança i esmena el nostre alé.

Que ta imatge enlluerne amb resplandor divina

i a les blanques creences posa escut i fermall. 

Sempre sigues el símbol de la creu gegantina

que oneja en ta bandera i dreça el teu cavall.

Cavaller del Miracle, airosa la cimera,

lluent de casc i altívol sobre el corser febril,

fes eterna la Festa que esclata en primavera

com rosa que es renova al brot del mes d’abril.

Mort d’Al Azraq es el título de unas impresiones sinfónicas para orquesta, escritas por el compositor vasco Rodrigo A. de Santiago (Barakaldo 1907–A Coruña 1985) sobre un poema de Joan Valls, obra ganadora en 1965 del premio de composición “José Espí Ulrich” patrocinado por el Excmo. Ayuntamiento de Alcoy. Fue escuchada con signo de estreno en el Círculo Industrial el 27 de febrero de 1967 por la Orquesta Sinfónica Alcoyana dirigida por Gregorio Casasempere Juan.

Dice así el final del sorprendente poema:

“Però Alcoi, que du implicita l’ancestral flor moruna

i allà endins sent la brasa d’un caliu mig somort,

mai no et nega el lament pel teu dol sens fortuna

i respecta en la Festa el bell gest de ta mort”.

Joan Valls als timbals (Foto: La Nova, historia de una banda de música alcoyana

Aquí he de referirme también a mi propia experiencia al escribir música inspirada en la obra de Joan Valls. Conocí al poeta cuando todavía era músico en activo de la Nova y de la Orquesta Sinfónica Alcoyana. Yo tocaba entonces el clarinete y empezaba a estudiar violonchelo, y él me hablaba de las infinitas posibilidades que había con este instrumento para dedicarse a la música como profesional. Todavía recuerdo con cariño los ensayos y mi intervención como clarinetista en la charanga que actuaba en escena figurando un “assaig de filà”, en el popular sainete de ambiente alcoyano y festero titulado El primer Tro, cuyo estreno se llevó a cabo en el Teatro Circo el 3 de abril de 1963, o la asistencia a la representación de la antes mencionada Cantata de Nadal, compartiendo su audición con los autores de la música y de la letra, en el predicho coliseo madrileño.

Recuerdo lo primero que leí, fue su Obra Poética, un completo compendio de poemas, editada en 1981 por el Instituto de Estudios Alicantinos, que yo había adquirido en una librería de lance en Alicante.

Mi originaria contribución a este gran poeta de nuestra lengua fue Quasi insomne, una suite para ocho instrumentos y soprano, basada en siete poemas de su autoría, datada en 1991. Estos sus títulos: Obertura del silenci, Boira al sim, Les ales imposibles, Vella cobla, El bufò, Madrigal a la luna y L’aigua, la serra i el cel.

Dedicatoria: Al músico y poeta Joan Valls Jordá.

De 1992 es A vora mar, un dúo para saxofones en mi b, encargo de la Fundación Sax Emsemble de Madrid, y editada por Piles Editorial de Música. Obra estrenada en la Casa de la Cultura de San Juan (Alicante), el 7 de agosto de 1993. He aquí sus cuatro movimientos: Preludio (L’aire lliure), Balada (L’anima del mar), Scherzo (Les ones rient), y Rondó (La vela un vent).

Dedicatoria: “A los saxofonistas Francisco Martínez y José M. Zaragoza”.

Después vendría Paisajes de 1995, una suite para flauta, flautín, marimba y vibráfono dividida así: Els nuvols viatgers, L’ocell retallat  l’aire y Riuet verd i blau. Estrenada en el Centro Cultural de Alcoi el 12 de junio de 1995, por el dúo Jordi Bernàcer (flauta) y Juan Ponsoda (marimba-vibráfono).

Avanzando en el tiempo aparece La nit a la finestra, momento musical para corno inglés y cuerdas, fechado en Alcoy 14 de febrero de 2011. Estrenado en el Círculo Industrial el 23 de enero de 2016 por la Orquesta Sinfónica Alcoyana, y el solista Juan Luis Guitart López, dirigidos por Gregorio Casasempere Gisbert. Lleva esta dedicatoria “A Emili Payà, home d’Alcoi, la seua terra, amic i pintor admirat, dedique aquesta petita obra, plena de sentiment i alegría. Que l’amistat perdure per a sempre”.

Faula a la lluna i al vent. En principio llevaba por título Adagio para clarinete bajo y piano, momento musical fechado en Madrid en diciembre de 1984. Revisado este adagio en 2015, realicé una nueva versión para clarinete y cuerdas inspirada en el poema de Joan Valls. Obra estrenada en el Círculo Industrial el 23 de enero de 2016 por la Orquesta Sinfónica Alcoyana, con el solista de clarinete José Antonio Llinares Igual, dirigidos por Gregorio Casasempere Gisbert.

Como final de esta evocación a Joan Valls en el centenario de su nacimiento, sirva como homenaje un poema suyo inspirado en el instrumento que este poeta y músico gustaba tocar:

ELS TIMBALS

Ressonen en la sang. L’esquadra, en moure,

S’alambica de goig i marca el pas.

Bull el ritme en calderes de bon coure

i en domini del millor compàs.

Colpejada la pell de la velleda

pel timbaler expert, no cal tristor,

perque vibrà al carrer on s’esbadella

Alcoi fent-se timbal enfollidor.

Sorollosa remor d’una epopeia

que exulta flaires de miracle ardit

i s’entranya en furs d’onomatopeia,

i al cor de l’alcoià encimbella el crit:

pits daurats dels timbals que en primavera

nodreixen d’eco etern la sang festera.

Dossier: “Musica in Vita: Obres musicals dedicades al pintor Fernando Cabrera Cantó (1866-1937)”

Recuperem l’article del nostre company Pablo Martínez Blanes publicat en la revista de Festes d’enguany al voltant de la música dedicada al Pintor Cabrera en el 80 aniversari de la seua mort

 

1917. Rubinstein, el tercer per la dreta entre Cabrera i José Jordà-Fototeca Municipal

 

A Àngel Lluís Ferrando, per animar-me sempre

a veure més enllà de la música alcoiana

 

Tenint en el títol d’aquest article el nom del fonamental pintor alcoià Fernando Cabrera Cantó no parlarem ni del seu art pictòric, ni de les seves influències, ni de les seves tècniques, ni de la collita de premis que va obtenir al llarg de la seva carrera. Insòlitament, ens endinsarem en la seva figura parlant de música, un art amb el qual té més d’un punt en comú i ens servirà per recordar la seua figura en el 80 aniversari de la seva mort i en el 150 aniversari del seu naixement, succeït l’any passat i celebrat de forma subterrània per alguna entitat cultural i periodística.

L’autor de El santo del abuelo tenia en la música una de les seves grans passions juntament amb la literatura (1). És coneguda la seva frase o acudit recurrent que recorda el seu fill, també pintor, Fernando Cabrera Gisbert (Alcoi, 1897-1984): “mon pare deia que haguera canviat tots els seus premis, distincions i guardons obtinguts al llarg de la seua trajectòria artística, per haver estat un músic mediocre” (2).

Apart del seu lloc de treball, el seu conegut estudi de La Casa del Pavo era un dels centres de reunió on pul.lulava el cercle intel·lectual que es prodigava per Alcoi a la frontera entre els segles XIX i XX, cercle que abastava des d’escriptors, periodistes, empresaris, i òbviament, músics. Referent a això es pot llegir amb deteniment a la portada de El Heraldo de Alcoy del 29 de novembre de 1909, el programa del concert que es va celebrar amb motiu de la inauguració de l’estudi de Cabrera amb la presència del Cheu Simfònic, Jorge Mira Carbonell, el Cuarteto Pareja, Francisco Muntó o el pianista Agustí Payá.

Autoretrat Cabrera

Uns anys més tard, concretament el 7 i 8 de maig de 1917 (3), el prestigiós pianista polonès Arthur Rubinstein celebraria uns concerts al Teatre Calderón gràcies a les gestions de Rafael Casasempere Moltó, sent immortalitzats fotogràficament en l’estudi de Cabrera juntament amb altres músics com José Jordá Valor; el mateix Rafael Casasempere; José Seva Cabrera, que després obriria una botiga de música al carrer Sant Francesc; el pianista del Cercle Catòlic d’Obrers, Agustín-Vicent Payá Pericàs o l’empresari tèxtil Enrique Carbonell, propietari del piano.

Fruit d’aquestes amistats amb alguns dels músics tan insignes com el seu oncle Juan Cantó Francés, Gonzalo Barrachina Sellés o José Jordá Valor sorgirien una sèrie d’obres d’indubtable interès de les quals anem a enumerar i comentar algunes d’elles, a manera de petit inventari de caràcter introductori i sent tan sols una succinta recopilació de dades, de la qual és probable que puguin sorgir més títols en un estudi més profund i detallat.

En l’obra d’un dels seus grans amics, José Jordá Valor (Alcoi, 1839-1918), apareix la melodia per a cant i piano Becqueriana “a mi amigo F. Cabrera” (4) basada en la Rima XXV de Rimas y Leyendas de l’escriptor romàntic sevillà Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) constituïda per tres estrofes “Cuando en la noche te envuelven las alas de tul del sueño y tus tendidas pestañas semejan arcos de ébano…”. El mateix autor li dedicaria una Misa a tres voces y orquesta “dedicada a mi querido amigo D. Fernando Cabrera”. Les tres veus són dues de tenor i una de baix amb acompanyament d’orgue amb les sis parts corresponents a l’acte litúrgic: Kirie, Gloria, Credo, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei.

Mentre es trobava dirigint la banda del I Regiment d’Infanteria de Marina del Terç Sud a San Fernando (Cadis), Camilo Pérez Monllor (Alcoi, 1877-Madrid, 1947), compon la cercavila De la Terreta (6) “al laureat artiste D. Fernando Cabrera, gran entusiast (sic) y defensor de la terreta”  datada l’1 de juny de 1914. Com un record d’infantesa, que diria l’Ovidi, es pot qualificar aquest pasdoble popurri compost de cançons infantils (7) que s’inicia amb una fanfàrria i continua amb La viudita se quiere casar: “La viudita se quiere casar – con el conde, conde de Cabra – Triste de mí! – yo no quiero al conde de Cabra(8). Altres fragments que apareixen de vegades de forma fugaç són El verdugo Sancho Panza (9), Don Melitón tenía tres gatos, A Madru señores (10). Una proposta sorprenent de l’autor de L’entrà dels moros (Uzúl el-msélmin) quan moltes vegades s’ha catalogat aquesta obra com un cançoner típic alcoià dins el subgènere folklòric coetani del pasdoble que tindria el seu major exponent amb El Noticiero Regional del seu germà Evaristo Pérez Monllor , en el qual Camilo oferiria també en aquells anys altres títols com Nanos y chagans, La festa pel carrer o la pròpia L’Entrà dels Reis.

El pintor Cabrera, un cop instal·lat a Alcoi en la dècada dels setanta del segle XIX, després dels seus anys d’estudis a Madrid i Roma becat per la Diputació d’Alacant, comença a ser un motor fonamental juntament amb el també pintor Francisco Laporta Valor en l’evolució estètica de la Festa de Moros i Cristians. Dins d’aquestes noves tendències, es fa realitat el seu projecte de renovació del castell de festes a 1894, mentre és professor a l’Escola Industrial. És per això que l’obra que citem a continuació no estigui dedicat a la seva persona, sinó a una de les seves obres, El nuevo castillo, composta a l’abril de 1895 pel seu cosí germà José Seva Cabrera (Alcoi, 1865-1922), pasdoble per a banda amb cornetes i tambors, el qual l’original conserva l’arxiu musical de la Unió Musical d’Alcoi (11). Aquest compositor que va ser director de La Primitiva entre 1897 i 1902, fou retratat per Fernando amb la dedicatòria “A mi querido primo Pepe” (12).

Portada “Cantos íntimos” d’Eduardo Torres Pérez

En un caràcter totalment  distint, aparéixen els Cantos íntimos (13) d’Eduardo Torres Pérez (Albaida, 1872-Sevilla, 1934). És una col.lecció de peces curtes de mitjana dificultat per a orgue sols, composats pel que va ser Mestre de Capella de la Catedral de Sevilla (de 1910 al 1934), i director i cofundador de l’Orquestra Bètica junt  a Manuel de Falla. Obra editada per la editorial Casa Erviti (San Sebastian), encara que algunes d’elles van estar publicades en facsímil a l’antic diari El Liberal de Sevilla. En algunes d’aquestes peces apareix una dedicatòria a l’encapçalament, com el cas de les dedicades al nostre pintor “a Fernando Cabrera, gran artista y amigo cariñoso” i els músics Vicente Ripollés Pérez, Fernando Tormo Ibáñez i José Sancho Marraco. Són obres religioses de caràcter íntim, recollit i extremadament reservat, escrites amb un llenguatge que uneix el nacionalisme espanyol amb clares referències a l’estil de l’escola andalusa, com Albéniz o amb l’Impressionisme francés, com el cas de Massenet, Gounod o Debussy.

Poques referències tenim de l’última obra detallada: En la iglesia, una cantiga a dues veus que li dedica el mestre José Espí Ulrich (Alcoi, 1849-València, 1905). música sacra que la podem situar en l’última dècada del segle XIX i que apareix reflectida en la relació d’obres de l’autor d’Anselmo Aracil que detalla Ernesto Valor Calatayud en el seu referent Diccionario alcoyano de música y músicos.

Esperem aquesta superficial enumeració musical serveixi per a conèixer des d’una òptica peculiar i a contra corrent a un artista de la nostra terreta: ¿Necesita usted modelo?, Loca, Al abismo, El pan nuestro o Mors in vita, són fidels testimonis d’aquesta afirmació. Afortunadament, no va ser un músic mediocre com ell de vegades desitjava, sinó un genial pintor: Musica in vita.

**********************

(1) A aquestes dues passiones li dedica Adrián Espí Valdés el capítol XV del seu Itinerario por la vida y la pintura de Fernando Cabrera y Cantó (Instituto de Estudios Alicantinos, 1969).

(2) La frase la cita Ignacio Trelis, pintor i assessor artístic de l’Associació de Sant Jordi en el seu article A modo de recuerdos, publicat pel periòdic El Nostre en l’edició del dimarts 4 d’octubre del 2016.

(3) Part del programa amb obres de Chopin, Albéniz i Beethoven es pot veure en les edicions del 8 i 9 de maig del 1917 de El Heraldo de Alcoy

(4) La partitura d’aquesta obra es pot veure a les pàgines 174, 175 i 176 del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos de Ernesto Valor Calatayud (Llorens Libros, 1988)

(5) Una còpia d’aquesta missa es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva. Des d’aquí, agrair l’ajuda prestada al seu arxiver Antonio Adamuz i Jaume Jordi Ferrando, company i amic que sempre m’ajuda en tots els dubtes que puc tindre.

(6) L’original també es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva.

(7) Sobre això, Ernesto Valor cita a la pàgina 90 del Tom III de l’enciclopèdia Nostra Festa: “…y en la cual, Camilet, se tornó niño, ya que de cantos infantiles se nutre esta partitura, tales como La viudita se quiere casar, Este es el manrú, señores, Anda con la vía vía, anda con la vía vía…”

(8) La cançó, basada en un romanç espanyol anònim sobre el matrimoni en secret entre el comte de Cabra (Còrdova) i Doña Mencía de Avalos y Merino, vídua d’inferior condició social. Aquest fet inspiraria una obra de García Lorca en la seva època de joventut, La viudita y el conde Cabra (1918) (http://www.lavozdigital.es/andalucia/cordoba/20141112/sevp-viudita-conde-cabra-20141112.html)

(9) Encara que citada por Valor com Anda con la vía vía, el seu veritable títol El verdugo Sancho Panza ens descobreix un contingut una mica macabre: El verdugo Sancho Panza / ha matado a su mujer / porque no tenía dinero / para irse, para irse al café. / El café era una casa / que tenía una pared. / La pared tenía una vía / por la vía, por la vía pasa el tren.

(10) Madru és la forma en la qual els cubans es refereixen a Madrid, en la qual els nens formen un cor deixant a un en mig en representació de la Mort: A Madrú, señores / vengo de La Habana / a cortar manzanas / para doña Juana. / La mano derecha / y después la izquierda / y después de lado / y después costado / y después la vuelta con su referencia. / Tan-tan tocan a la puerta / Tan-tan, yo no voy a abrir / Tan-tan, que será la muerte / Tan-tan si vendrá por mí. (A pares y nones, Eduardo Torrijos y Gretel García. Ed. Quarzo, 2003).

(11) Des d’aquí, agrair el seu temps al seu arxiver Andrés Arévalo.

(12) De l’artícle Retratos de músicos d’Adrián Espí Valdés publicat pel periòdic Ciudad el 22 de noviembre de 2009.

(13) Encara que l’obra del músic albaidí me la va donar a conèixer José María Valls sent la portada de la mateixa reproduïda per la seva gentilesa, les dades sobre ella me les ha facilitat Juan Carlos Sempere Bomboí, professor al Conservatori Juan Cantó d’Alcoi i al Conservatori Professional d’Albaida, i director de la Societat Artistico Musical “la Vall” de Càrcer, el qual va catalogar i analitzar tota l’obra organística de Torres en el seu Treball Fi de Carrera en l’Especialitat de Composició. Molt agraït també pel seu temps que m’ha dedicat.

 

PABLO MARTÍNEZ BLANES

 

 

En memòria de Camilo Pérez Laporta (1917-2017)

Recordem la figura de l’autor de La canción del Harén i Fontinens en el centenari de la seua mort

tumba_cplPMB. Diumenge 5 de febrer es compleixen cent anys de la mort del prolífic compositor Camilo Pérez Laporta (Alcoi, 1852-1917) mentre va ser director de la nostra banda en els seus últims quatre anys de vida. Els funerals es van celebrar dos dies més tard a la parròquia de Santa Maria a les onze del matí. Tal com assenyala la premsa de llavors, la mort de Camilo ‘el Roig’ va causar una gran commoció a la nostra ciutat “donde contaba con numerosas amistades que supo captarse por su carácter franco y sincero” (1), deixant rere seu un capítol irrepetible en l’esdevenir de la música alcoiana (2).

camilo-perez-laporta

Camilo Pérez Laporta

Va ser director de la nostra banda, de la Societat Filharmònica Novísima d’Alcoi entre 1890 i 1892; i també de la Joventut Musical Villenense de 1893 a 1899. En aquests anys, tres premis importants va aconseguir: dos d’ells a Alacant, Himno a la Santa Faz i la polonesa de concert Alicante; i Lo Crit del Palleter, premiada a València per la Societat Valenciana ‘Lo Rat Penat’. La seva tasca compositiva ens deixa més d’un centenar d’obres entre música religiosa, masurques, polques, pasdobles i marxes mores. Possiblement, d’aquests dos últims gèneres sigui on major nombre de composicions ens va deixar, algunes d’elles d’importància cabdal en la gènesi de la música escrita per a les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi i no del tot reconegudes: Fagina nº1, Micalet Sou, Benixerraix o La Alhambra.

****

(1) El Heraldo de Alcoy, 6-02-1917

(2) Recomanem la lectura de l’article de Jaume Jordi Ferrando Morales Camilo Pérez Laporta: apunt biogràfic http://www.academia.edu/7199717/Camilo_P%C3%A9rez_Laporta_apunt_biogr%C3%A0fic


Enllaços d’algunes de les seves obres en els diferents gèneres en distintes actuacions de La Primitiva:

KROUGER  (pasdoble, 1900) (Director: Fernando de Mora Carbonell)

LA CANCIÓN DEL HARÉN (marxa mora, 1907) (Director: Fernando de Mora Carbonell)

LU-LÚ (tango, 1887) (Director: Àngel Lluis Ferrando)

FANTASÍA PARA CLARINETE (1899) (Director: Àngel Lluis Ferrando. Solista: Pedro Rubio Olivares)

LO CRIT DEL PALLETER  (1908) (poema sinfònic) (Director: Àngel Lluis Ferrando)

 

Dossier: Tots els directors de l’Himne al llarg dels anys

Amando Blanquer va dirigir l'Himne en dues ocasions: en 1966 i 1982 (Foto: Paco Grau)

Amando Blanquer va dirigir l’Himne en dues ocasions: en 1966 i 1982 (Foto: Paco Grau)

Pablo Martínez. Conegut ja el nom de José Antonio Llinares com a director de l’Himne de Festes, recordem la sèrie de personalitats que han estat directors d’aquest Himne en este multitudinari acte des que es va decidir en 1965 que aquest fos dirigit per un músic de renom d’Alcoi i comarca, sèrie iniciada  pel director de La Primitiva entre 1939 i 1974, Fernando de Mora Carbonell.

D’aquest Himne es compliran en 2017 cent anys de la seua designació com a tal de l’obra de Gonzalo Barrachina Coro del Cortejo del Gran Visir, més coneguda com El Sig que pertany a la sarsuela La Bella Zaida (1),

1965  Fernando de Mora Carbonell

Gregorio casasempere Gisbert, director en 1985

Gregorio Casasempere Gisbert (1985)

1966  Amando Blanquer Ponsoda

1967  Rafael Casasempere Juan

1968  José Juan Pérez, director de l’Orquestra Clàssica d’Alacant

1969  Moisés Davia Serrano, director de la Banda Municipal d’Alacant

1970  Rodrigo Alfredo de Santiago, director de la Banda Municipal de Madrid

1971  Bernabé Sanchis Porta, director de la Banda de Benidorm

Copérnico Pérez Romà (1987)

Copérnico Pérez Romà (1987)

1972  José Esteve Solbes, director de la banda de Muro

1973  José Pérez Vilaplana, director de la Unió Musical Contestana

1974  Luis Blanes Arques

1975  Enrique Llácer Soler, Regolí

1976  Gregorio Casasempere Juan

1977  Antonio Mompean Valenzuela

Eduard Terol i Botella

Eduard Terol i Botella (1993)

1978  Carlos Palacio García

1979  Enrique Castro Gamarra

1980  Rafael Giner Estruch

1981  Pilar Mompó Aracil

1982  Amando Blanquer Ponsoda

1983  Alfonso Sellés Cabrera

1984  José María Valls Satorres

1985  Gregorio Casasempere Gisbert

1986  Vicente Jordá Payá

Ernesto Valor Calatayud (1998)

Ernesto Valor Calatayud (1998)

1987  Copérnico Pérez Romá

1988  José Luis González

1989  Vicente Ivorra Pujalte

1990  José Miguel del Valle Galvañ

1991  Carmina Verdú Esparza

1992  José Almeria Molina

1993  Eduard Terol i Botella

1994  José Luis Almería Pintado

1995  Alfonso Saura Llácer

1996  José Almería Gisbert

1997  Antonio Llinares Llinares

1998  Ernesto Valor Calatayud

1999  Andrés Pérez González

2000  Javier Juan Romeu

Jaime Lloret Miralles (2001)

Jaime Lloret Miralles (2001)

2001  Jaime Lloret Miralles

2002  Rafael Mullor Grau

2003  Moisés Olcina Berenguer

2004  José Antonio Silvestre Sanz

2005  Juan Tomás Silvestre Tabasco

2006  Mario Ferrer Bataller

2007  Marisa Blanes Nadal

2008  Consuelo Colomer Francés

2009  Francisco Amaya Martínez

2010  Jordi Bernàcer Valdés

2011  Juan Ponsoda Pla

2012  Rafael Rufino Valor

2013  Daniel Ferrero Silvaje

 Hiroshi Fujii (2016)

Hiroshi Fujii (2016)

2014  Pedro Estevan Estevan

2015  Josep Francesc Almeria Serrano

2016  Hiroshi Fujii

2017  José Antonio Llinares Igual

*****

(1) Sobre aquesta obra es poden consultar els articles apareguts a la nostra pàgina Gonzalo Barrachina en el centenario de su muerte (1916-2016), de José María Valls Satorres i El Himno Oficial de Alcoy cumple 50 años, de Josep Lluís Santonja Cardona.

“Gonzalo Barrachina en el centenario de su muerte (1916-2016)”, por José María Valls Satorres

“Barrachina es Alcoy, el Alcoy de nuestros padres y el mío, y hay amores que no se pueden exportar ni son susceptibles de sentirse cuando se alejan de la tierra que cantaron y en la que nacieron”. (Carlos Palacio)

Las fiestas de San Jorge de 1916 se celebraron en el mes de mayo, los Miqueros y La Nova ponían el alma en la Entrada de Moros, en una tarde emotiva, conmovedora. Sonaba la marcha árabe, Sig, de Gonzalo Barrachina. Unos días antes, el primero de mayo, a sus cuarenta y siete años, había dejado de latir el corazón de este querido y admirado maestro, también dejaba escrita buena música, buenos amigos y muchísimos admiradores.

gonzalo-barrachina-selles

Gonzalo Barrachina Sellés (1869-1916)

Fue Gonzalo Barrachina, noble de naturaleza, un elegante y apasionado romántico. El músico que dedicó su vida a enriquecer la música de su tierra y le donó plenamente su sentir. Hay en sus obras una gran fantasía, sus viajes por el Norte de África proporcionaron a su música cierto exotismo oriental, verdaderos arabescos adornan sus inspiradas melodías tan naturales y asequibles que son comprendidas y sentidas. En sus canciones, acompañadas de armonías fáciles, en sus obras orquestales, en su música religiosa y piano solo, hay pasajes bellos y de honda emoción. Sus pasodobles de un armonioso color local, cantan y vibran en nuestro ser el afecto y una emoción intensa.

El 19 de junio, apenas unas semanas posteriormente al fallecimiento del maestro, se le rinde un emocionante homenaje póstumo en el Teatro Calderón. En el programa de mano ojeamos: “Homenaje que los artistas alcoyanos dedican a su ilustre paisano el malogrado maestro compositor D. Gonzalo Barrachina Sellés”. Entre el extenso y variado programa de obras que se interpretan destaca el Coro del Cortejo del Gran Visir, calificativo del brillante, suntuoso y arrebatador momento que da expresión a la marcha árabe perteneciente a La bella Zaida, zarzuela de corte oriental. Sus intérpretes, una nutrida masa coral junto a una orquesta sinfónica bajo la dirección de Rafael Casasempere Moltó. Una versión revisada adrede, para coro y orquesta que no había sido interpretada anteriormente, los rasgos típicos del orientalismo musical, ritmos atrayentes y sonoridades nuevas, calaron entre los asistentes, en una composición bien conocida por todos los alcoyanos, y que, unos años antes había sido adecuada a banda de música, se venía escuchando en la Entrada de Moros, desde aquella tarde del 22 de abril de 1910, en que La Nova, perfectamente uniformada con chilabas y turbantes estrenaba la marcha árabe, más arrriba mencionada, con el renombre de Sig, en una espectacular entrada de los Marrakesch, en su primer año de Capitán, representado por Enrique Casasempere Satorre. Precisamente al calor de la fiesta se formó y se desarrolló, la difusión popular para esta marcha árabe fue fundamental, la canturreaban grandes y pequeños y a todos resultaba cercana, emotiva, quizás también, porque el maestro Barrachina en sus años al frente de La Nova, le comunicó fuerza y vigor admirable en su ejecución.

José Gisbert Andrés "Campana"

José Gisbert Andrés “Campana”

Una figura fundamental que también ayudó a su éxito fue José Gisbert Andrés, apodado Campana, hombre sencillo, afable y buen músico. Amigo de Gonzalo Barrachina, fue el escribano, diríamos copista de oficio, de la música del maestro, se tomó la libertad de copiar desinteresadamente una cantidad importante de materiales para banda -aproximadamente quinientos papeles de esta marcha mora que repartió entre las bandas que tomaban parte en las fiestas de san Jorge, para que la interpretasen en la Entrada de Moros. El título, según parece, extraído de las tres primeras letras de su primer apellido Gisbert, leído de atrás hacia delante, es sabido que en ocasiones este músico firmaba encargos de copias manuscritas con el seudónimo de Trebsig.

En la partitura original para coro y orquesta, interpretada aquella noche del 19 de junio de 1916, que se guarda en el archivo de la Societat Musical Nova d’Alcoi, se puede leer la siguiente indicación:

“La Bella Zaida” (nº3) Coro del cortejo del gran Visir

Mtro. G. Barrachina.

“Arreglo para gran orquesta expresamente para el homenaje del gran maestro. Firmado: J. Gisbert”.

Y, el propio José Gisbert escribe a continuación:

“Por el éxito que tuvo la inolvidable noche del festival se proclamó Himno de Fiestas de Alcoy”.

Portada "Coro del Cortejo del Gran Visir" de "La Bella Zaida" (Archivo Societat Musical Nova)

Portada “Coro del Cortejo del Gran Visir” de “La Bella Zaida” (Archivo Societat Musical Nova)

Proclamado oficialmente el Sig, Himno de Fiestas, fue cantado por vez primera con letra de Eugenio Moltó Botella, en un gran festival que la Asociación de la Prensa de Alcoy celebró en el Teatro Calderón el 11 de abril de 1917. Participaron en el evento compositores de las tres bandas de musica locales, los cantores de las Capillas de Santa Cecilia, Primitiva y Nova y un reforzado coro de voces femeninas, bajo la dirección de Rafael Casasempere Moltó. No obstante, el Himno de Fiestas fue estrenado oficialmente, el 21 de abril de 1917, Dia dels Músics, a las ocho de la tarde en la Plaza de la Constitución.

Música grandiosa, impresionable, espectacular, la del Himno de Fiestas, muy bien acogida, tan sugestiva como viva.

El maestro Barrachina, pasó los últimos días de su vida en activo, ensayando hasta el final con su querida Música Nova. En los atriles, la Quinta Sinfonía, conocida como “sinfonía del destino” de Beethoven. ¡Ah, esas vigorosas y dramáticas cuatro notas en fortísimo del Allegro inicial! Sentimiento trágico con que el genio de Bonn quiso implorar a la muerte.

“¡Así llama el Destino a nuestra puerta!”

“Agarraré el destino por el cuello.

¡Nunca me dominará!”

(Ludwig Van Beethoven)

Como emotivo recuerdo, quisiera acabar este sincero afecto, con un poema dedicado al maestro, del poeta y músico Joan Valls.

LAUDA A GONÇAL BARRACHINA

Has deixat en nosaltres una flama

de musical designi iridiscent,

i un tornavem que l’ànima ens ablama

i ens fa elevar a poble el sentiment.

La pauta ha suportat la melodia

igual que a l’arbre penja el fruit madur,

dolç d’aurores i fresc de brisa pia,

voltat d’ocelles que canten al cel pur.

Per a fornir el càntic de la terra

posares al nivell de Déu ton cor.

D’on sorgí el bell misteri que s’aferra

a l’anhel d’ésser ritme que no mor?.

Dansa, cançó, cadència somniadora,

llegenda de l’infant esporuguit,

i l’eco d’una veu mormoladora

que ressona en la fosca de la nit.

La fragància en la música revola

portant de la muntanya un bleix d’amor,

 

car l’encis de la serra Mariola

encercla els teus compassos de claror.

I sona aquella font tan solitària

en l’afrau del pinar com arpa al vent,

i allà dins, on s’estova la fondària,

el rossinyol refila el seu content.

Al sol vibra la festa del paisatge.

El camperol aixeca la cançó.

L’espiga es daura i en l’anyal missatge

es bat el bon forment sota el rutló.

Un soroll agradívol s’extasia

en la feina de pauta zenital,

i de l’era sorgeix l’ampla alegria

mesclant la cobla al ritme del timbal.

Per tu hem tingut la joia sobirana

de donar a la terra veu i clam.

Per tu ha crescut l’essència alcoiana

esbargida a ciutat, muntanya i camp,

encenent-se, també, de llum festera

en les roses més fervides d’abril,

quan Sant Jordi a cavall fa la carrera

com un enamorat del bell estil.

I avui que la teua obra es fa vivència,

fruit d’immortalitat en viu record,

el teu poble et rendeix sa reverència

per l’eco que has deixat després de mort.

JOSÉ MARÍA VALLS SATORRES

BIBLIOGRAFIA

VALLS JORDÁ, Juan – Gonzalo Barrachina, semblanza biográfica. (Alcoy, Imprenta Hispania, 1951).

VALLS SATORRES, José María – La Nova desde 1842, Historia de una Banda de Música Alcoyana. (Excma. Diputación Provincial de Alicante, 2010).

Programa del Concierto de la Banda Primitiva en el cincuentenario de su fallecimiento, 12 de febrero de 1967.

NOTA: Este artículo aparecido en la Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy de este año presente, ha sido reproducido en nuestra página con el consentimiento expreso de su autor. Desde aquí, una vez más, darle las gracias al maestro José María por su generosidad y su labor en pro de la historia de la música alcoyana.

“La Casa de las Chirimías”, un homenaje a “L’Entrà dels Moros”

Su propio autor, José María Valls Satorres, analiza esta marcha mora estrenada por La Primitiva el pasado 5 de octubre de 2014 e incluída también en el programa del concierto de Diumenge de Rams del 20 de marzo de este año. Este artículo apareció en la Revista de Fiestas del pasado año.

El título de esta marcha mora es una alusión a la “Casa de las Chirimías” de Granada. Un edificio construido a principios del siglo XVII junto al río Darro y rehecho en 1882. Su nombre se debe a que para amenizar las fiestas, se situaban en un mirador de la planta alta un conjunto de músicos, entre los instrumentos empleados predominaba el uso de las chirimías, entretanto las gentes de la época presenciaban las atractivas representaciones que se ofrecían en el paseo de los Tristes.
PORTADA DE LA CASA DE LAS CHIRIMÍAS
Y es en Granada, donde Camilo Pérez Monllor se inspira para componer El K’sar el Yedid o El alcázar nuevo, Granadino, y Alhambra, encabezamientos todos referidos a este pasodoble, homenaje a una parte de la Alhambra restaurada en los primeros años del siglo XX. Encima, hay que añadir la dilatada carrera del maestro por tierras andaluzas y norte de África, lugares donde avivaron su musa para escribir la marcha mora Uzúl el-msélmin popularmente L’entrà dels moros, fechada en mayo de 1914 en San Fernando, Cádiz.
Hablar de L’entrá dels moros después de cien años, escuchada por primera vez en la entrada de moros en 1915, es hablar de una composición, que ha resistido exultante el paso del tiempo, sencilla, sin alardes, de calle, es decir, al aire libre, prodigio de unidad de conceptos y ejemplo de composición. Una imagen sonora brillante y efectista, que solamente ambicionaba un enriquecimiento musical de la fiesta, y de la que me hablaba mi maestro Fernando de Mora y de su autor -Don Camilo, como él le llamaba- al que le tenía verdadero aprecio y veneración. Consecuencia de lo anterior comencé a interesarme por esta partitura, además de escucharla en vivo por la calle de San Nicolás en mis primeros años de músico, y el recuerdo de haberla tocado en alguno de los conciertos de la banda Primitiva, formación en la que fui llamado, junto al apreciado y recordado amigo Pepe Almería, a colaborar como clarinetista en sobradas ocasiones.

Panorámica de La Casa de las Chirimías en Granada

Panorámica de La Casa de las Chirimías en Granada

Desde el punto de vista musical, La Casa de las Chirimías, se apoya en la recreación de esbozos tomados de L’entrà dels moros, y otros que no lo son, interés por su ritmo, casi el protagonista principal, predominio del elemento melódico de orientación melismática, fundamentados en la música arábigo-andaluza, simplicidad contrapuntística, aparte de elementos característicos acompañantes, procurando darle la más adecuada significación.
La partitura para banda tiene dos versiones. En la primera versión incluye un grupo de chirimías que asumen un papel importante y airean su riqueza de colorido con oportunidad, amén de hacer honor al título de esta marcha mora. En la segunda versión se han omitido las chirimías, interpretación en la que se expresan otras características tímbricas.
La marcha mora La Casa de las Chirimías con esta alusión: “Un homenaje a L’entrà dels moros”, se escuchó por vez primera en el Círculo Industrial alcoyano, el domingo 5 de octubre de 2014, a la Corporación Musical Primitiva dirigida por Àngel Lluís Ferrando Morales, en el concierto homenaje “100 años de L’entra dels moros” (Uzúl el Msélmin- Camilo Pérez Monllor).
Para analizar su estructura, partiremos de una introducción, seguida de unas secciones o partes y coda que llegamos a fijarlas así: Introducción- A-B-C-D y Coda.


Introducción
La vigorosa introducción, se extiende a lo largo de cuarenta y seis compases y comienza con un ritmo de timbales y demás útiles de percusión, extraído de la centenaria marcha mora de Pérez Monllor. A este inicio del ritmo se le agrega un breve diseño melódico, interpretado por las chirimías, que prepara la entrada del metal en poderoso fortíssimo, que hace sonar en forma de fanfarria la cabeza de un tema inspirado en L’entrà dels moros, a este motivo se les une las maderas en un diseño de ornamentación melismática. Proceso melódico-rítmico que cede el paso a la sección primera.

1
A) Sección I
Con el júbilo imperante entramos en esta sección primera, un nuevo tema es confiado a las chirimías que entonan una melodía sumamente adornada, en contraposición las maderas desarrollan un contra-tema también muy coloreado; las dos partes establecen una expresiva conversación asentada sobre un acompañamiento instrumental sencillo y justo. Un regulador, crescendo molto, nos conduce al enlace con la sección segunda.

2

B) Sección II
Un cambio de matiz, concede al discurso musical un colorido de gran efecto sonoro, la brillantez se verá en aumento y robustecida por un tutti instrumental, ahora sin chirimías. En el desarrollo temático intervienen en su entramado varios planos sonoros. Uno en la parte
superior protagonizado por una melodía muy ornamentada, otro en la parte media como repuesta a la parte anterior y, a estos se les suma un tercer plano, en una solemne sucesión de acordes decorado por metales y sobre un constante ritmo de timbales y demás efectos de percusión, con esta atmósfera de acentuado vigor termina esta sección y cede el paso a la sección tercera.
3

C) Sección III
Esta sección, en contraste con la anterior, las chirimías primero y las maderas después, introducen un melodía de ingredientes orientalizantes, ya empleada anteriormente en la fanfarria, Fortuna favorable, -por lo general, el uso intencionado de elementos semejantes en obras distintas, es algo espontáneo en la obra de un compositor- una nueva transición in crescendo deriva en el clima brillante de la sección cuarta, entonado por todo el tutti instrumental tocado en fortíssimo.

4

D) Sección IV
Ahora, el metal, grande, poderoso, confiere todo su sostén a una nueva idea melódica, mientras las chirimías y maderas en la parte media desarrollan mediante arabescos otra idea secundaria, completa el entretejido contrapuntístico de esta sección, un tercer motivo que se desarrolla en la parte superior a cargo de otro grupo de maderas de timbre agudo, alcanzando la cima emocional con la entrada de la coda que pone el broche final.

5

Coda

Esta última parte de La casa de las chirimías, que comprende la Coda, finaliza con celebración: “Un homenaje a L’entrà dels moros”, – como no podía ser de otro modo- sobre un pasaje solemne, grande, basado en la centenaria marcha mora de Camilo Pérez Monllor.
Exultante música la de este maestro, que nos llena bajo todos los aspectos, nos motiva y emociona, una apoteosis musical que refleja la atmósfera, la riqueza fantástica, y los personajes en escena, en la cadenciosa entrada de moros alcoyana.

6José María Valls Satorres
Madrid diciembre de 2014