La Vella i la nova normalitat: Crònica

L’últim cap de setmana de juliol va significar la reaparició de La Primitiva en la vida cultural alcoiana dins d’aquest escenari estrany i incert

 

Els aplaudiments finals van provocar la nova audició de ‘Musical Apolo’ (Foto: Pau Martínez)

 

En record de Sergio Molina, ‘Anxoveta’

Pablo Martínez. L’últim cap de setmana de juliol del 2020 va marcar el retrobament de La Primitiva amb el gran públic després de la crisi sanitària generada pel Covid-19. Divendres 24 va començar a sonar per Sant Nicolau el pasdoble Musical Apolo de Blanquer Ponsoda, primera desfilada pel carrer més emblemàtic del centre de la ciutat des de L’Entrà dels Reis. La banda amb formació de tres en fons per garantir la distància de seguretat va començar a marxar amb direcció d’Àngel Lluís Ferrando acompanyat de Vicente Pastor com Abanderat. Aquest acte no va deixar de tindre un rerefons emotiu després dels difícils mesos d’estat d’alarma, desescalades i noves normalitats que ha provocat el maleït virus i que, en vista de les últimes notícies, dista molt d’estar controlat. La cercavila va constituir un nou format de la Campanya d’Intercanvis Musicals que promou, entre altres entitats, la FSMCV, mentre duri aquesta estranya i inèdita situació. La Plaça d’Espanya va ser l’escenari final d’aquest acte amb una mitja hora de durada i una desigual presència de públic.

Arribada al Cantó Pinyó de la banda amb Vicente Pastor com Abanderat (Foto: Laura Martínez)

D’altra banda, al dia següent, dia de Sant Jaume, va tindre lloc el Concert d’Estiu emmarcat en la XXV Campanya ‘Música als Pobles’. Aquest any no podem parlar de concert de cloenda ja que, afortunadament hi ha un altre programat per a finals d’agost del què anirem informant (si ho permet el Covid-19). El remodelat auditori ‘Amando Blanquer’ de la Zona Nord va albergar el primer concert de La Primitiva des del, sembla ja, llunyà Mayday del mes de febrer. Sota un sol de justícia, va donar inici amb la presentació de Mar Fernández, la qual va agrair l’assistència al públic i l’interès que han demostrat els organismes oficials com, en aquest cas, la Diputació d’Alacant i l’Ajuntament d’Alcoi per la celebració de concerts i la divulgació de les nostres músiques.

Distància de seguretat per als músics en un moment del concert

Mar va dedicar també un fort aplaudiment en record del recentment desaparegut Sergio Molina Martínez, el qual va estar simbolitzada la seva dolorosa absència amb una rosa sobre una cadira buida. Amb una plantilla de, aproximadament, uns quaranta músics i la consegüent deguda separació de seguretat va començar el concert amb la batuta d’Àngel Lluís Ferrando amb mascarella. La primera obra, River, pertanyent a la banda sonora de La misión (1986) no estava inclosa en el programa al tractar-se d’un homenatge al difunt músic italià Ennio Morricone. Seguidament, va començar el programa del concert tal com estava previst, aquesta petita delícia Champagne, ens retroba amb  l’Evaristo Pérez Monllor més festiu en el centenari de la seva composició. Després va vindre el bloc d’obres nord-americanes amb una de les cançons més romàntiques, un clàssic del jazz i un espiritual sureny com són As time goes by, Caravan i Down by the riverside que van ser llargament aplaudides. Finalment, dues obres de les quals obviem comentaris per ser tan habituals del nostre repertori com són Musical Apolo abans esmentada i en homenatge al seu autor pels quinze anys de la seva mort i El pardalot de Juan Cantó. Un públic calorós i fidel va ser el complement ideal per a aquest retrobament amb la cultura i la música del nostre poble, públic el qual no volia marxar i que amb els seus aplaudiments va convidar a la banda al bis de Musical Apolo, pasdoble de gran significació en aquests dies per nosaltres.

La coincidència del partit del Deportivo Alcoyano en el seu ascens a Segona B no va restar públic al concert tot i que el resultat esportiu no va ser el desitjat no ha de faltar mai la moral. Moral de la qual ens haurem de aprovisionar en propers esdeveniments juntament amb mascarelles, gel hidroalcohòlic i distàncies de seguretat. Bon estiu. (Moltes gràcies a Pau i Laura Martínez pel seu material fotogràfic)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

CHAMPAGNE (1920), d’Evaristo Pérez Monllor

Video efectuat per Pepi Pascual al concert de la Corporació Musical Primitiva del dissabte 25 de juliol a l’Amfiteatre Amando Blanquer d’Alcoi dins de la XXV Campanya ‘Música als Pobles’ de la Diputació d’Alacant

Prevista la seva programació en el concert de Rams per celebrar el centenari de la seva composició, s’ha recuperat el pasdoble per a la seva audició en aquest concert. Dedicat al seu oncle Rafael Sempere Ferrándiz, el va compondre a Madrid mentre treballava com a copista de la Societat d’Autors, capital on va signar la major part de la seva obra (1).  Aquesta curteta peça va ser estrenada per La Primitiva en les Festes de Sant Jordi de 1920 juntament amb la marxa mora del seu germà Camilo La Entrà de la Kabila Ben Kurda (La Voz del Pueblo, 19/04/1920).

(1) Es pot ampliar informació en el treball de Jaume Jordi Ferrando Evaristo Pérez Monllor, apunt biogràfic

Concert d’Estiu de La Primitiva el dissabte 25 de juliol

Primer concert de la banda en l’anomenada ‘nova normalitat’ amb repertori alcoià i nord-americà

PDF Programa

Notes al programa

PMB. Arriba el concert que la Corporació Musical Primitiva sempre celebra a inicis de l’estiu com a cloenda de la temporada. Aquest any marcat per la crisi sanitària propiciada pel Covid 19 arriba amb unes setmanes de retard, a causa de les variacions del calendari cultural alcoià que s’ha hagut d’adaptar a les exigències que les autoritats mèdiques marquen per a la prevenció de contagis.
El proper dissabte 25 de juliol, a les 19.30 h. a l’Auditori ‘Amando Blanquer’ és la cita del nou concert dirigit per Àngel Lluís Ferrando. Primer dins de l’anomenada ‘nova normalitat’, està sufragat per la. Diputació Provincial d’Alacant en la XXV Campanya ‘Música als Pobles’ i programat en el cicle Viu l’Estiu que organitza l’Ajuntament d’Alcoi. De música tradicional alcoiana i nord-americana consta el programa:

Champagne (pasdoble, 1920) – Evaristo Pérez Monllor

Casablanca (As time goes by) – Herman Hupfeld (arranjament de Norman Tailor)

Caravan Ellington/Mills/Tizol (arranjament de Jérôme Thomas)

Down by the Riverside – Tradicional (arranjament de Dennis Armitage)

Musical Apolo (pasdoble, 1956) – Amando Blanquer Ponsoda

El Pardalot (popurri, 1886) – Juan Cantó Francés (instrumentació de Camilo Pérez Laporta)

 

Especial: Ecos de una primera grabación

Hoy, 16 de junio, se cumplen 60 años de Ecos del Levante Español a cargo de la Corporació Musical Primitiva

Pablo Martínez. El fundador de Radio Alcoy, Jesús Raduán Pascual, decide arrendar en 1951 la emisora a una empresa de publicidad denominada Comercial Lao durante un período de diez años. Uno de los agentes publicitarios de ésta, Rafael Olcina Llín asume la gerencia de la emisora en un intento de modernizar las formas y contenidos de la programación. (Beneito 2006: p. 119-120) A mitad de esta década, se empiezan a emitir radionovelas de enorme éxito como Lucha en el alma o La venus del cuadro, seriales éstos producidos por los estudios Fonópolis de Madrid que se grababan en cinta magnetofónica y enviados por correo a la emisora. (Beneito 2006: p. 131) Todo este proceso se realizaba antes de la incorporación de Radio Alcoy en la SER en febrero de 1962 (Beneito 2006: p.202)

Corre el año 1954. Como complemento musical en la parrilla de programación de Radio Alcoy, la emisora decide grabar una selección de obras musicales de ambiente festero con la banda del Regimiento Vizcaya 21. Pasodobles y marchas moras se iban interpretando bajo la batuta del entonces director Rafael Giner Estruch, algunos tan conocidos como Suspiros del Serpis de Carbonell García o El moro del Sinc, del mismo director. Esta grabación estuvo guardada en los archivos sonoros de la emisora hasta que vio la luz en forma de CD con el nombre de Sintonía de abril, con motivo de la Alferecía de la Filà Ligeros encarnada por Vicente Cortés Ferrer en 2006[1].

Con todos estos antecedentes, se empieza a gestar la idea de una grabación de música festera con fines comerciales debido a la necesidad imperativa de perpetuar un patrimonio musical festero puramente alcoyano que sólo se podía escuchar en el escenario de un teatro o en los desfiles festeros abrileños. La delicada situación económica que atraviesa l’Associació de Sant Jordi obliga al, entonces, presidente Francisco Boronat Picó[2] a iniciar conversaciones con Rafael Olcina, director de Radio Alcoy, tal como hemos mencionado antes, el cual en representación de los Estudios Fonópolis, S.L. decide asumir el coste de esta empresa, atraído totalmente por este proyecto.

Rafael Olcina Llin, director de Radio Alcoy (Foto Libro: “EAJ-12 Radio Alcoy”, de Àngel Beneito)

A inicios de 1960, entra en escena la Corporación Musical Primitiva, con la que se quiere contar para la grabación. Visto con buenos ojos, se llega a un acuerdo y se formaliza un contrato entre banda y estudio de grabación. Contrato de nueve cláusulas en el que se estipulan una serie de condiciones entre las que se destaca que “La Primitiva realizará la ejecución de las partituras…. en favor de Fonópolis, S.L.”. Por su parte, los estudios efectuarán en la SGAE la correspondiente declaración de las partituras a grabar y abonarán a la banda la cantidad de 8.000 pesetas (48 de los actuales euros) por la jornada de grabación y el 5% del valor precio venta al público.

Los títulos que se escogen, por el orden que aparecen en el contrato, son Tarde de abril, de Amando Blanquer; A la Meca, de Gonzalo Blanes; L’entrà dels moros, de Camilo Pérez Monllor; Un moble més, de Julio Laporta; Suspiros del Serpis, de José Carbonell; Krouger, de Camilo Pérez Laporta; Anselmo Aracil, de José Espí; El turista, de Evaristo Pérez Monllor y el Himno de Fiestas, de Gonzalo Barrachina, en compañía de la Coral Polifónica Alcoyana, dirigida entonces por Juan Bautista Carbonell.

Como estudio y fecha de grabación, se escogen el Cinema Goya por sus buenas referencias acústicas[3] y el 16 de junio de 1960, festividad de Corpus Christi. Desde Madrid, se desplaza el equipo técnico liderado por su director Luis Sánchez Caballero y el asesor musical Federico Moreno-Torroba Larregla, compositor e hijo del autor de la zarzuela Luisa Fernanda, Federico Moreno Torroba. Por parte de la banda, se cuenta con la asistencia de Rafael Casasempere Juan, autor de La Casbha, el cual estuvo al tanto de que los músicos (una plantilla de cuarenta y no toda la banda en su totalidad[4]) estuvieran en óptimas condiciones de afinación y expresividad.

PLANTILLA DE LA BANDA EN LA JORNADA DE GRABACIÓN (16-junio-1960)

Flautas y flautines: Miguel Peidro Gomar, Juan Camilleri Cambra y Enrique Abad Baldó. Oboe: Copérnico Pérez Romá. Corno Inglés: Ernesto Díez Vidal. Requintos: Juan Rubio Gil y dos contratados. Clarinetes: Luis Mataix Laporta, José Colomer Perpetua, Santiago Gil Mora. Jaime Lloret Miralles, Rafael Serra Carbonell, Salvador Barnés Marco, Roberto Ortiz Barrachina y Lupecino Peidro Miralles. Saxofones: Emilio Llácer Silvestre, Jesús Oriola Soler, Antulio Climent Aracil, Ángel García Pérez y Antonio Rodríguez Escribano. Fagot: Juan Satorre Torres. Fliscornos: Jaime Navarro Sielva y Francisco Blanquer Ponsoda. Trompetas: José Climent Aracil, José Vos Francés y Francisco Ripoll González. Trompas: Armando Reig Pérez y José Creus Coll. Trombones: Alfredo Richart Martínez, Gilberto Albero Segura y Gilberto Colomina Pascual. Bombardino: Santiago Cantó Jordá. Bajos y contrabajos: Jaime Lloret Galiana, Manuel García y Eduardo Sempere Miralles. Percusión: Francisco Laporta Doménech, José Pastor Camarasa, Juan Seguí Seguí y Gregorio Casasempere Juan.

Rafael Casasempere y los técnicos en un momento de la grabación

Ernesto Valor Calatayud realiza un reportaje de esta grabación que aparece en el Ciudad en su edición del 5 de julio de 1960. En ella señala la jornada de grabación en siete horas, un tiempo que se grabó en cinta magnetofónica para su posterior conversión en disco gramofónico de 33 r.p.m. A continuación, realiza entrevistas a Rafael Olcina y Federico Moreno, hijo. El primero se muestra muy satisfecho de la empresa emprendida y del resultado que se va obteniendo “satisfecho de haber obtenido un mensaje musical en pro de los alcoyanos ausentes de nuestro pueblo”. A continuación, tiene palabras de elogio para los músicos “nos toca agradecer la férrea voluntad puesta de manifiesto de cuantos la componen para el logro de una buena impresión”. Por otra parte, el asesor técnico habla de sus proyectos musicales en el mundo de la revista y la zarzuela, el cual también opina sobre la música alcoyana y La Primitiva: “desconocía por completo la música de esta tierra –la marcha mora de la zarzuela ‘Moros y cristianos’ de Serrano es lo que conoce todo el mundo-; pero en verdad me ha parecido muy interesante y digna de elogio. La banda, sin ser de profesionales, ha puesto una atención y cuidado que me honro en señalar”.

El resultado, el primer LP Ecos del Levante Español, con flamante portada del diseñador Luis Solbes Payá y notas explicativas en la contraportada del escritor y poeta Joan Valls Jordà. Con una tirada inicial de 1.500 copias[5], se puede escuchar por primera vez en las ondas de Radio Alcoy, el 30 de julio de ese mismo año a las 22.40 h. el cual tiene un éxito total, agotándose a las pocas semanas.

A partir de aquí, la música festera alcoyana y de la comarca inicia una revolución discográfica que continúa manteniéndose hasta nuestros días con el compromiso y la necesidad de inmortalizar y perpetuar un patrimonio sonoro genuino. (Los interesados en adquirir alguno de los CD de La Primitiva pueden escribir al correo cmp.alcoy@gmail.com)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

BENEITO, Àngel: EAJ-12 Radio Alcoy: 75 años de historia (1931-2006) (Editorial Marfil, 2006).

VALOR CALATAYUD, Ernesto: ‘Trailer’ de la grabación en discos de música festera (Revista Fiestas Moros y Cristianos, 1961)

Correspondencia CIM Apolo

MATARREDONA FERRÁNDIZ, Luis: Memoria 1960 (Revista Fiestas Moros y Cristianos, 1961)

**

[1] Remasterizado por el técnico Gonzalo Berenguer, se incluyen, entre otros, pasodobles como Añorando mi tierra o la marcha mora Benisili de Rafael Giner; Un moble més, de Julio Laporta; Certamen musical de Ricardo Dorado y Aljama de José Carbonell. Más información: https://issuu.com/mafalcoi/docs/ligeros_alferez_2006

[2] Fue también presidente del Centro Instructivo Musical Apolo entre 1940 y 1942 y nombrado honoríficamente presidente de honor de La Primitiva. También fue alcalde de Alcoy entre 1947 y 1952.

[3] Esta sala de cine inaugurada en 1949 no estaba habilitada como teatro pero, parece ser que por sus excelente acústica, llegó a albergar conciertos y recitales aun sin disponer de escenario.

[4] La relación de músicos aparece junto al contrato que conserva el archivo del C.I.M. Apolo.

[5] En 1997, el Centro Instructivo Musical Apolo, presidido por Indalecio Carbonell Pastor,  realiza una remasterización digital realizada por Tabalet Estudios.

La Lira Orxetana enregistra un CD de música festera

Amb el títol Terra de llimes ha tingut l’assessoria musical de Vicente Cortell

El CD va comptar amb l’assessorament de Vicente Cortell i Carlos Montesinos

PMB.  A principis de novembre, la Lira Orxetana va gravar sota la direcció del seu titular Enrique Montesinos Parra un CD de música festera comptant amb l’assessoria musical del nostre company Vicent Cortell Cascant. La Primitiva apareix com a col·laboradora d’aquest projecte per la cessió dels materials del pasdoble Azib de Midar d’Evaristo Pérez Monllor i la marxa àrab de Camilo Pérez Laporta Abd-el-Azis. Terra de llimes és el títol d’aquest CD que serà presentat el pròxim 7 de desembre dins dels actes de la IX Fira Gastronòmica d’Orxeta. L’enregistrament fou realitzat per Estudio Sacramento i juntament amb aquests títols històrics apareixen altres pasdobles com La Glorieta de Juan Bautista Francés i la marxa cristiana Salvajes de Paco Baenas.

Un moment de l’enregistrament al Cine Ideal de la població alacantina

“Jo sóc de La Vella”, per Juan Javier Gisbert Cortés

Juan Javier Gisbert Cortés (Foto: Elías Seguí)

Juan Javier Gisbert Cortés col.labora novament a la nostra pàgina amb una crònica del passat concert de Diumenge de Rams barrejat amb algunes vivències personals lligades a la nostra banda acompanyat tot d’unes il.lustracions a càrrec d’Ignacio Trelis.

Des de molt jove, potser l’últim any en què Jaume Lloret va dirigir la Primitiva (1978), estic assistint als “concerts de repàs” que es celebren el Diumenge de Rams, encara que per a mi sempre serà el “Concert de Rams”. Tenia jo llavors catorze anys, i treballava com a aprenent de la firma comercial Sederies Juan Payá S.L., un d’aquells negocis de tradició i llinatge local.

Aquest és el programa al que fa referència Juan Javier al seu text

No recorde el programa, i desgraciadament en un canvi de domicili va ser víctima del contenidor de fem. El Teatre Circ fou testimoni de l’esmentat concert de música festera. Després vindria Gregorio Casasempere Gisbert i una llarga història que posicionarien a la banda en el zenit a la veterana institució. Quants matins en el popular “galliner del Trabajo”, amb aquella olor entre antic i ranci, amb aquella magnífica acústica que van elogiar Miguel Fleta o Marcos Redondo. Van ser temps en què les entrades eren gratuïtes, fins a completar l’aforament, encara que en els concerts de la Primitiva quasi havien galtades per a aconseguir una butaca en qualsevol racó. Després vindria la meua relació com a membre de la Coral Polifònica Alcoiana i la Primitiva, en aquelles col·laboracions conjuntes que Casasempere va fer possible com a director de les dos institucions.

Amb el pas dels anys, i excepte comptades excepcions, he assistit habitualment als concerts de la Corporació Musical Primitiva de Alcoi a fi de gaudir del seu amplíssim repertori i les joies que conserva en els seus arxius històrics. Este llegat centenari caldria conservar-lo com “una relíquia” i potser algun dia haguera d’engrossir -igual que la resta dels arxius musicals- les pertinences de l’Arxiu Municipal d’Alcoi. Esta còpia de seguretat asseguraria la pervivència dels mateixos, previa digitalització, clar està.

Enguany vaig assistir entusiasmat i expectant. Per fortuna i suport del sacrifici i la constància, el nostre volgut Àngel Lluís Ferrando tornava al podium direccional, abordant un programa molt variat. En primer lloc, diré que els pasdobles em cansen un poc, o millor dit, m’avorreixen en alguns passatges; és una confessió difícil i en veu alta, però què tinc que fer! Sense vergonya de cap tipus;  també em passa amb algunes obres de Bach.

En l’obra A trenc d’alba (Egea Insa, 2015) em vaig sentir cómode, i de moment em vaig adonar  que Ferrando atacava amb èmfasi la partitura, amb màxima contundència, encara que algun titubeig molt justificat percebem en el seu gest. Bravo pel lluitador! Entre “col i col encisam”, i així va anar transcorrent una primera part, que al meu gust, va ser massa carregada de pasdobles. Destacant El Noticiero Regional (Pérez Monllor, 1928), Paco Jover (García i Soler, 2004) i un clàssic que ens situa en el bon fer del senyor Camilo, poc més que destacar. Parlem de Moros i Cristians (1935).

Al començament de la segona part, un xicotet senyal d’homenatge al tristament desaparegut Jaume Lloret Miralles, amb un contundent aplaudiment que van arreplegar visiblement emocionats la seua vídua, Dorita i el seu fill, l’actor Juansa Lloret. En faristol, i fora de programa Baix i Contrabaix, un pasdoble dedicat al seu oncle, que va ser titular d’ambdós instruments en esta agrupació durant mes de cinquanta anys, i que va inculcar al xicotet Jaume en estos combats de la música.

Seguidament i una vegada superat un altre pasdoble, va començar l’espectacle. Aleluya sonava amb força, contundent, amb una apassionada lectura musical que ens va commoure i va fer aflorar alguna llàgrima pels ulls. La música havia penetrat en el nostre interior, convertint els sentiments en un torrent de sensacions. És el moment màgic que cada persona sent arribat el moment, i que no sempre ens atrapa. A mi em va conquerir amb aquesta versió d’Aleluya. Ja en franca carrera van ressonar títols brillants, d’elegant factura compositiva: Als Llaneros Dianers (Mullor Grau, 1983), Els Acacauats (Pareja Casanova, 1919), que va comptar amb l’assistència del seu nebot besnét, l’actor de doblatge Gabriel Pareja, a qui vam poder saludar. La banda va estar purnejant, pròxima i repleta de bon gust. El director dominava la situació, els músics estaven entregats, el públic començava a sentir unes magnífiques sensacions.

La cinematogràfica banda sonora per al  “film” que representarà la Filà Verds i el seu capità Jorge Vaquer, el pròxim dia de les entrades, arriba a l’escenari de la mà del jove Saül Gómez Soler, que firmava Kapytan, un monument sonor molt a l’estil hollywoodense que va impactar en el públic per la riquesa tímbrica que ressonava en els passatges alts, amb rotunditat i bellesa. Una música d’ensomni per a un projecte acariciat amb il·lusió.

Però senyors meus, una cosa és la música de pel·lícula i una altra molt diferent les marxes mores de clar sabor oriental. Any d’Alféres (Blanquer Ponsoda, 1967), és per a mi, la composició per excel·lència, la reina d’elles, la conquista d’una forma d’entendre este tipus de partitura que va superar als grans compositors com Pérez Monllor, Blanes Colomer o Casasempere Juan, fites de la “festa alcoiana”. No puc remediar-ho, i cal dir-ho en veu alta. Sóc un devot d’Amando Blanquer Ponsoda, sense oblidar Rafael Mullor Grau i José María Valls Satorres, grans amics i enormes platers de la música.

Quan tot pareixia acabar entre forts aplaudiments i braus, la tradició va seguir en peu, i els compassos de L’entrà dels Moros van inundar la sala, provocant el deliri dels assistents. Un colofó per a deixar-nos a tots, metalls en alt, “al peu dels cavalls”. Senyors, “la festa 2018, ha començat”.

(Foto: Manuel Ortega)

La conjunció dels músics, el públic i el seu director s’havia produït, una simbiosi fantàstica que ens va atrapar a tots. Potser algun però, algun instrument “fent algun moret”, algun trompeta “solista”, però qué importa. A mi em va saber a glòria i estic segur que a tots els assistents també. Per tal motiu, “SOC DE LA VELLA”, sense oblidar i aplaudir sempre fins i a rabiar a les altres institucions musicals de la ciutat: “La Nova”, “La Unió” i “El Serpis”. Bravo per este magnífic quartet de bandes que ens delecten amb els seus sons, els seus concerts i el seu esforç.

Barón Scarpia

Nota: Estes simpàtiques il·lustracions fetes “a fosques i mentres escoltava el concert”  per Ignacio Trelis, han estat “segrestades” per a donar vida a este treball sense pretensions. Convertint-se en una confessió “entre bambolines”.

 

El color de la Festa: Crònica LXXIX Concert de Diumenge de Rams 2018

Pablo Martínez. Just després d’un mes del concert Sons de Hollywood ofert per La Primitiva, el Teatre Calderón va tornar a ser escenari d’un nou concert de la banda, encara que aquesta vegada es tractava de l’emblemàtic concert de Diumenge de Rams que aquest any complia ja 79 edicions amb el que van finalitzar els Concerts d’Exaltació Festera que han oferit les quatre bandes. Amb un aforament mitjanament complet, i que afortunadament va anar omplint-se conforme avançaven els minuts, la banda va començar a fer acte de presència a l’escenari.

Un cop més, el concert va ser presentat per Mar Fernández, la qual va començar donant la benvinguda a totes les autoritats polítiques i festeres, d’entre les quals es va fer especial menció a la Capitania de les ‘filaes’ Navarros i Verds i l’Esquadra de Negres de l’Alferes de la Filà Magenta, ja que la banda els acompanyarà en les Entrades d’aquest any. També hi va haver paraules d’agraïment a representants festers d’Albaida, Ontinyent, Muro, Cocentaina i Mutxamel.
Seguidament, Mar va demanar un minut de silenci en homenatge i record a tres membres històrics de La Primitiva que, malauradament, ens han deixat aquest any com són Jaime Lloret Miralles, Gilberto Colomina Pascual i Santiago Gil Mora. Tristeses i alegries, de la mort a la vida … D’aquest moment afligit passem a un altre diametralment oposat com és la incorporació dels nous músics a la banda: primer, va ser la percussionista Andrea Hernández Catalá qui va rebre les baquetes per part de la seua germana, la clarinetista Miriam Hernández. Seguidament, va ser el torn d’Izan Pastor Mira, nou trombonista que va rebre l’instrument per part de son pare, Vicente Pastor.

Finalitzatdes aquestes presentacions, va donar inici el concert amb l’aparició a l’escenari del nostre director Àngel Lluís Ferrando. Tal com s’indicava en els programes, el concert es va iniciar amb el pasdoble ‘dianer’ A trenc d’alba, de Josep Vicent Egea Insa, elegant i senyorial, amb un trio molt ‘british’ que ens recorda a Edward Elgar, sens dubte una de les sorpreses del matí. Va continuar amb Any 1944, de Ramón García i Soler, un particular pas moro que no deixa indiferent a ningú; la marxa cristiana Elionor, de Miguel Àngel Sarrió Nadal, amb la qual acompanyarem als Navarros a les pròximes entrades, sent el seu autor molt aplaudit a l’haver assistit al nostre concert. Peret continua “tot arrapat perque juga en les xiques, el descarat”, tal com ens recorda Evaristo Pérez Monllor a El Noticiero Regional, aquesta delícia que es programa de tant en tant. García Soler torna a aparèixer amb Paco Jover, espectacular marxa cristiana ‘de carrer’ on treu el cap l’Himne de Festes en un dels seus passatges. La primera part va finalitzar amb Moros i cristianos, de Camilo Pérez Monllor, sempre amb la participació del Grup de Dolçainers i Tabaleters la Cordeta.

A la segona part, Mar va presentar una obra fora de programa, el pasdoble Baix i contrabaix que es va interpretar en homenatge a Jaime Lloret i en la qual vam comptar amb l’assistència de la seva vídua Adoración Alós acompanyada d’un dels seus fills. Després d’aquest emotiu moment que va ser molt aplaudit, es va donar pas a les obres programades amb una altra de les sorpreses del matí, el sensible i delicat pasdoble Imatges, de Pedro J. Francès, autor prematurament mort. El primer Blanquer del matí sonaria amb Aleluya!, que compleix uns esplèndids seixanta anys i continua igual de sorprenent que el primer dia. Va seguir el concert amb un altre potent pasdoble Als Llaneros Dianers de Rafael Mullor Grau, per a continuació tornar amb un altre clàssic del repertori de la ‘casa’, Els Acacauats, de José Pareja Casanova. Després li va tocar el torn a Kapytan, marxa mora de Saül Gómez per a ser interpretada aquest any a l’Entrada del Capità Moro dels Verds. Fortament aplaudida pel públic, constitueix una banda sonora espectacular amb ressons de la música de James Horner que, sens dubte, serà exitosa al carrer. El concert va finalitzar amb una altra obra que poc es pot afegir més sobre ella, Any d’Alferes, d’Amando Blanquer.

Finalitzat el programa del concert, el públic aplaudia sense parar perquè arribés allò tan inevitable com és la interpretació de Uzúl el-msélmin (L’Entrà dels Moros) de Camilo Pérez Monllor, emotiva i amb força com mai, juntament amb els dolçainers de La Cordeta, per posar punt final a l’Himne de Festes de Barrachina, que a la tarda del 21 d’abril ens dirigirà a tots els músics el veterà Benedicto Ripoll Martínez. Sens dubte, degut al retorn a la direcció de la banda en solitari, un concert especial i significatiu per al nostre director Àngel Lluís Ferrando que va conduir amb absolut aplom i serenitat. (Moltes gràcies a Manuel Ortega pel seu reportatge fotogràfic)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

LXXIX Concert de Diumenge de Rams: Notes al programa

La Corporació Musical Primitiva i el Grup de Dolçainers i Tabaleters ‘La Cordeta’ continuen fidels a la seva cita anual amb la Festa, celebrant el concert de Diumenge de Rams que compleix 79 edicions i clausurant així el cicle de concerts d’Exaltació de la Música Festera, tornant a ser dirigit novament per Àngel Lluís Ferrando. La data és el 25 de març a les 11.45 h. al Teatre Calderón i davant la coincidència en últim diumenge de març, esperarem una hora menys perquè s’iniciï l’esperat esdeveniment.

Programa PDF

Pablo Martínez. Atípica és la selecció musical d’aquest any, però no per això menys estimulant. En l’edició d’aquest any, la música realitzada a les nostres comarques té un especial protagonisme. De Cocentaina i per iniciar el concert, s’interpreta el pasdoble ‘dianer’ A trenc d’alba (2015), un retorn del compositor Josep Vicent Egea Insa (n. 1961) al gènere de la música festera, allunyat d’ella mentre continua desenvolupant la seva vida professional musical a Pamplona com a director titular de la Banda Municipal de Navarra i com a professor i director de la Banda i Orquestra Simfònica del Conservatori Superior de Navarra. El pasdoble està dedicat a Pòlit Borràs Martínez, ‘publicador’ per la Filà Almogàvers en les festes contestanes de 2016 i actualment president de la Junta de Festes de Cocentaina.
D’Albaida, ens arriben dues obres de Ramon Garcia i Soler (n. 1971): la primera, múltiplement interpretada Paco Jover (2004), vibrant marxa cristiana amb un títol referit a Francisco Jover Pérez, capità de les Tomasines el 1977; la segona, de recent composició Any 1944 (2017), detallista pas-moro per a recordar l’any de fundació de la Filà Abencerrajes de Mutxamel.

D’Aielo de Malferit, tenim Elionor (2008), marxa cristiana de Miguel Àngel Sarrió Nadal (n. 1964), la qual dedica a la seva filla Elvira Sarrió Sanz i que serà interpretada per La Primitiva en la pròxima Entrada Cristiana acompanyant a la favorita del capità José Vicente Jornet per la Filà Navarros.  D’Ontinyent, apareix una marxa mora de l’imparable Saül Gómez Soler (n. 1982), Kapytan, escrita per al Capità Moro Jordi Vaquer per la Filà Verds al que acompanyarà la banda en l’Entrada Mora. Aquesta marxa forma part de la Suite Al’Ariba, tota una banda sonora composta per l’autor de Abenserraig per al seguici del capità i que va ser estrenada en concert el 10 de març passat per l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla.
Finalment, el recorregut comarcal finalitza a Beneixama amb el pasdoble Imatges (2005), de Pedro Joaquín Francés (1951-2013), amb una evocadora melodia composta per als pares polítics de l’autor, Mariano Parra i Juana Molina.
Dels músics de les nostres comarques passem als clàssics alcoians, dels que el concert també ofereix una bona mostra, de sobres coneguts pel públic. Dels germans Pérez Monllor, torna El Noticiero Regional (1928), d’Evaristo Pérez Monllor (1880-1930), pasdoble potpurrí dedicat al diari local de finals dels anys 20 del segle passat; i Moros i Cristians (1935), de Camilo Pérez Monllor (1877-1947). Composta dos anys després de finalitzar el seu pas per la direcció de La Primitiva i fixar la seva residència a Barcelona per imperatius militars, aquesta ‘marxa de festa’ de tints fins i tot ‘sarsuelers’, està dedicada a Francisco Blanes ‘Quico l’alt’, empresari de la maquinària industrial i membre de la Filà Abencerrajes.

 

José Pareja Casanova

Per a aquest concert, es recupera la figura de José Pareja Casanova (1896-1920), truncada la seva curta vida per la tuberculosi amb el seu pasdoble més emblemàtic Els Acacauats, nom d’un montepío de la filà Abencerrajes i escrit per al seu cosí Indalecio Carbonell Pastor, “uno dels acacauats més acacauats”  i datat el 17 de març de 1919. (1). Més recent en el temps, Als Llaneros Dianers (1983), pasdoble dianer de Rafael Mullor Grau (n. 1962), Segon Premi del Festival de Música Festera d’Alcoi i dedicat, obviament, a la Filà Llana d’Alcoi, la qual sol arrancar amb ell en la Primera Diana alcoiana. Amando Blanquer no podia faltar a la cita festera amb dues de les seves obres més conegudes: Any d’alferes i Aleluya de la qual afegim aquest curt suplement a manera de celebració del seu 60 aniversari.

 Aleluya: 60 anys de la primera marxa cristiana

“Plantearse la composición de la marcha cristiana no era tarea difícil, se trataba de acertar o no y eso era otra cosa.” (2), així de simple i diàfan es mostra el mestre Amando Blanquer a l’hora de plantejar-se un nou gènere específic per a la música festera com és la marxa cristiana en un escenari compositiu mediocre per a la nostra Festa, encàrrec que va rebre per part del secretari de l’Associació de Sant Jordi, Luis Matarredona i de la Filà Vascos en 1958.

Escuadra Especial dels Vascos en 1958 (Foto cedida per Kiko Templario de Muro)

Eminentment coral i litúrgica, presenta unes sonoritats que, prèviament, havia ja assajat en el trio del seu pasdoble Julio Pastor (3). Aleluya la va compondre a Llíria al març d’aquell any, coneixent la seva estrena fora de programa per part de la nostra banda al Teatre Calderón  el 20 d’abril, en un concert especial dedicat, paradoxalment, a la marxa mora. L’autor de L’Ambaixador buscava un to “heráldico y solemne”, de manera que amb aquest caràcter, La Primitiva va ser l’encarregada d’interpretar-la en l’Entrada Cristiana uniformada amb vestits moros i escortada per una guàrdia de cristians, acompanyant l’Esquadra de negres de l’esmentada Filà.

Tota manifestació artística és susceptible de crítica legítima i més quan s’aporta alguna novetat estètica i estilísitica, com és en aquest cas, la creació d’un nou gènere musical. En l’actualitat, reconeguda com una obra mestra, Aleluya no va ser aliena a aquest fenomen, però en el cas que ens ocupa produeix certa perplexitat que des de la mateixa Revista de Festes de l’any següent, el cronista Salvador Domenech, comente de la marxa que “la obra no nos acaba de convencer por encontrar en ella demasiadas cadencias morunas”.

Portada original de “Aleluya” de Blanquer

El mestre Blanquer li respondria en l’edició del Ciudad del 8 d’abril de 1959 (pàg. 6), “no sé lo que quiere expresar con tal definición, si bien supongo se referirá a algunos giros melódicos o quizá al insistente ritmo en determinados momentos de la obra. Sea cual fuere su intención al escribir la crónica, debo manifestar que la composición en cuestión es de naturaleza bien distinta a las llamadas marchas moras”.

El fet de no haver connectat amb la major part del públic i/o festers, va fer que ho intentés de nou quatre anys més tard amb la brillantíssima Salmo, dedicada al professor i historiador Adrián Espí Valdés, la qual també va tindre un discret èxit. El sentit coral i religiós que aportava Blanquer a la marxa cristiana va anar mutant cap als anys 60 i 70 per part d’altres autors de l’època com José María Ferrero, José Pérez Vilaplana i, més endavant, per José María Valls en un sentit més bel·licós i guerrer (4).
Trenta anys més tard, Blanquer reprendria el gènere en aquest sentit en 1995 amb Tino Herrera, vinculada als Cides, després d’haver transcendit la marxa mora amb obres com L’Ambaixador, Any d’alferes o El Somni. 60 anys ja d’aquest succés musical fester i situada al lloc que li correspon, La Primitiva la torna a interpretar novament en la seva edició 79 del concert de Diumenge de Rams.

(1) VALOR CALATAYUD, Ernesto: “Alcoy y sus músicos: José Pareja Casanova”, Revista de Fiestas 1963.

(2) https://cimapolo.wordpress.com/2014/07/25/amando-blanquer-reflexiona-sobre-la-marcha-cristiana/

(3) FERRANDO, Àngel Lluís: “Un antecedent en la creació de la primera marxa cristiana: el pasdoble-marxa Julio Pastor (1954), d’Amando Blanquer”, Revista de Fiestas 2002.

(4) http: // http://www.musicafestera.com/sites/default/files/aleluya_50_anyos.pdf

NO ‘THE TIMES’ THIMOTEO, fox-trot de Evaristo Pérez Monllor

Fox-trot (1917) d’Evaristo Pérez Monllor, interpretat per la Corporació Musical Primitiva sota direcció d’Àngel Lluís Ferrando i enregistrat en directe a Vil.la Vicenta el 2 de juliol de 2011 per RMS Audio

Unes paraules al voltant del concert, per Àngel Lluís Ferrando

Crònica del concert del passat 24 de setembre programat dins de la I Fira Modernista d’Alcoi a càrrec d’Àngel Lluís Ferrando

Foto de família després del concert amb Àngel Lluís Ferrando i Eduard Terol al capdavant

Al llarg del concert del diumenge 24 de setembre de 2017 van passar pel meu cap moltes imatges. La banda amb gorra a sobre del templet de la Glorieta em transportava al moment de la seua inauguració, el diumenge 18 de març de 1928, quan la Música Vella (sembla que un dia desprès de la Nova), interpretava el pasdoble El Noticiero Regional al mateix lloc que avui sonarien el fox-trot No “The Thimes” Timoteo (1917), el fox-oriental La Caravana (1921) o l’one-step Bambú (1923).

També van passar pel meu cap moltes vivències mentre pujava l’escala per acostar-me a la banda. I, en començar a parlar, amb els nervis lògics  per la responsabilitat (que sempre apareixen en tot allò que envolta aquesta societat musical tan especial i que significa tant per a nosaltres), després dels agraïments protocol·laris, és Àngel qui parla com a part de La Vella.

“Aquesta satisfacció esdevé també emoció personal per ser, precisament, aquest acte el primer públic en què col·labore amb la meua banda. Les observacions i comentaris que faré tracten d’apropar les composicions que avui escoltarem a tots vosaltres, com una mena de “notes al programa”. Eixa és la seua única vocació i aconseguir-ho és la meua única voluntat.”

Parle de moltes coses, potser massa llargues, però a sobre de tot pense en què darrere de mi estan tots (potser falte algú circumstancialment) els qui formen part d’aquesta entitat. Una mica apretats, això sí, perquè les bandes de 1928 eren molt menys nombroses i, novament, em pose en el seu lloc i el meu pensament se situa per un instant en què les circumstàncies no són les més favorables però, en canvi, el moment és molt especial. La Música Vella sempre per davant i endavant!

Avança el concert, el qual observe des d’un punt privilegiat als peus del templet. Em delecte amb la música i amb la Música. Prompte arriba la segona part amb tres joietes d’Evaristo que no desdiuen dins del programa del concert d’Any Nou a Viena i finalment, eixe monument que és Andante y polonesa de Cantó. No es cansem mai d’interpretar-la, d’escoltar-la, de dirigir-la: sempre trobem algun detall, alguna novetat que la fan senzillament eterna.

Abans de baixar cap al meu particular pati de butaques, Eduard em fa un apartat i em comenta el bis per a que ho pose en coneixement del públic. Així ho faig en veure el gest de complicitat del director i La Vella interpreta el vals Deprisa y corriendo, una altra preciositat del mestre Jordà.

Torne a les paraules de la presentació, concretament aquelles que van fer la funció d’una mena d’intermedi.

“Amb la composició de Cantó posem punt i final al concert. Per fer una mena de conclusió, agafe un préstec familiar. Com assenyalava encertadament Jaume Jordi Ferrando en una altra ocasió molt similar: “Un singular programa el d’aquest concert signat per Camilo Pérez Laporta i els seus fills Camilo i Evaristo, amb els mestres Cantó i Laporta, que permet -per poc que hom es fixe en les dates de les composicions i sense necessitat de filar prim-, adonar-se’n de com la societat alcoiana d’entre la primera i segona repúbliques, va incorporar les successives novetats musicals propiciant la creació local: un signe de modernitat i mesura de la capacitat dels alcoians d’entre els segles XIX i XX de seguir el ritme del món.”

Un cop més, ha brillat la música en mans de la Música, La Música Vella, la qual, amb les seues llums i ombres (com tot en aquesta vida) fa les delícies de l’auditori. (Agraïment pel material fotogràfic a Pepi Pascual, Pau i Laura Martínez)

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.