Aquesta segona entrega ve signada per Josep Francesc Almería Serrano, clarinetista i ex-president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Estudia psicologia a la Universitat de Valencia, dedicant-se a consultoria d’empreses. En el pla musical, està vinculat a la Unió Musical d’Alcoi per tradició familiar per son pare i serà el director de l’Himne de Festes el proper 2015. La curiositat d’aquest article es que està escrit mentre encara era president de la FSMCV.
LA SÍNDROME DE GOLLUM
Josep Francesc Almería Serrano (Alcoi, 1962)
Les diferents polítiques de promoció de la música festera, especialment en l’àmbit dels moros i cristians, la gran tradició musical existent en la composició i interpretació d’aquest tipus de música, fonamentalment en les comarques centrals de la Comunitat Valenciana, les estretes i duradores relacions que s’estableixen entre les comparses i filaes i les seues bandes de música, així com l’especial virulència del sentiment fester i musical que existeix en aquest context, ha propiciat la creació d’un ric i extens repertori de peces musicals dedicades a aquesta festa que, de forma progressiva, s’ha anat personalitzant en dedicatòries concretes a les entitats festeres i, fins i tot, a persones determinades, amb noms i cognoms, generant un fort corrent de percepcions de propietat tant sobre les obres que han sigut dedicades pels seus autors a tals entitats o persones com sobre les que no han tingut aquesta circumstància.
A més, ocorre que algunes d’aquestes obres han estat reservades únicament per a la utilització de les entitats que, d’alguna o altra forma, les mantenen en règim d’ús exclusiu, sense que puguen ser interpretades per altres agrupacions artístiques alienes a les de la que té aquesta possessió. És el cas, entre unes altres, de la marxa mora “Uzúl el-msélmin”, més coneguda popularment com “L´entrà dels moros”, habitualment interpretada per la banda de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, la “Vella”, acompanyant a l’esquadra de blancs de la filà Abencerrajes en l’entrada de moros de les nostres festes alcoianes.
I per a entendre aquesta actitud, crec que és necessari introduir un concepte que se sustenta sobre el terme “Síndrome de Gollum”, encunyat pel meu bon amic Frederic Oriola, incansable investigador musical, en el transcurs d’algun dels interminables debats sobre música festera desenvolupat amb el meu germà musical, coreligionari i company de la junta directiva de la FSMCV, Ernest Llorens.
La Unió Musical d’Alcoi acompanyant a l’Alfereç de la Filà Llana al 2013 (Foto: Arxiu)
Aquest terme està inspirat en la cèlebre pel·lícula “El senyor dels anells” i, concretament, en una frase que el personatge de “Gollum” repeteix en el transcurs de l’argument del film en referència a l’anell que custodia gelosament i al que denomina “El meu Tresor”. Així, algunes entitats custodien gelosament les partitures i “particellas” de determinades peces que, segons el seu entendre, no poden ser interpretades més que per les seues pròpies agrupacions artístiques, habitualment en virtut d’algun document, més o menys secret, on el propi autor cedeix suposadament aquest dret exclusiu a l’entitat, encara que en altres casos no es produeix l’existència de document algun que reflectisca els desitjos dels autors.
Podria atribuir-se aquest excés de zel a una, per tots reconeguda, extraordinària rellevància de la peça en qüestió, que provocara aquesta curiosa actitud. No obstant açò, i en el cas que ens ocupa, hem de fer referència a Ernesto Valor Calataiud, en el seu article “Ante el I centenario de la música festera”, contingut en el programa de festes d’Alcoi de l’any 1980, on escriu:
(…) Señalemos, por que vale la pena dejar noticia escrita, que en 1914 se estrenó la marcha “UZUL EL M’SELMEIN” (L’entrà dels moros), de don Camilo Pérez Monllor, marcha que, a decir verdad, pasó sin pena ni gloria, hasta que en el año 1942, el tantos años director de la “Vella”, el maestro Fernando de Mora Carbonell que llevaba en su corazón todo el devenir musical de la fiesta, concibió el repartir la parte rítmica de la marcha entre diversos elementos de percusión, detalle éste que su autor no había tenido en cuenta al instrumentar su marcha y constituyó un éxito, éxito que ha venido repitiéndose año tras año y que adoptaron numerosas bandas.
Pero la pena de todo esto, como en muchas cosas de la vida, es que el buen gusto musical y las buenas formas se atropellan por dar cara a la espectacularidad, y de algo que hubiese parecido normal, justo y equilibrado, se ha llegado hoy día al “desmadre” de panderos, carabasses, carabassetes y ferrets, cuyo “soroll” ahoga los fuertes de las marchas que, para que suenen han de sacarse los instrumentos de quicio. Una pena. Pero en esa estamos y si nuestros contemporáneos no lo remedian seguiremos — ¿per a in eternum?— en esa racha de vulgaridades y ramplonerías. La historia dirá. (…)
Sense ànim de qüestionar aquesta popular obra de la nostra música de moros i cristians, servisca aquest petit exemple per a contextualitzar la suposada i majoritària acceptació de l’obra en qüestió, que va passar desapercebuda durant quasi 30 anys i que va ser, en virtut d’una modificació al contemplat pel propi autor en la partitura original (avui dia concebut com una espècie d’atemptat a l’obra) que un major protagonisme i diversitat de la percussió va incrementar el seu atractiu portant-la a la popularitat actual, dins del seu context, que tots coneixem. Així mateix, testimonis presencials també descriuen el rebuig d’una comparsa a aquesta peça musical en una entrà de moros d’Elda, creiem pels peculiars gustos estètics per la música festera entre les comparses d’aquesta localitat.
Sincerament, d’entre tots els compositors que conec, no recordé cap d´ells que mantinga que la interpretació de les seues obres haja d’estar destinada a alguna agrupació artística o entitat en exclusiva, vetant a la resta del món aquest dret, sinó tot el contrari, apel·lant lògicament a la universalitat de la creació musical, a l’articulació del gaudir col·lectiu de la bellesa, al lògic interès dels autors en la màxima difusió de la seua obra i al, també lògic, interès dels autors i/o els seus hereus legítims de collir els fruits d’aqueixa propietat intel·lectual, d’acord amb la legislació vigent a aquest efecte.
És una actitud netament humana i, per aquest motiu, entenc que es genere un sentiment de propietat sobre aquelles coses que considerem “el nostre tresor”, així com una agradable sensació d’exclusivitat que ens produeix saber que som els únics triats per cert tipus de providència, moltes de les vegades inexplicable, per a interpretar una determinada composició musical. No obstant açò, la grandesa de la música i dels compositors resideix en l’actitud generosa de procurar el màxim coneixement i difusió de les seues creacions, d’acord amb la normativa legal que siga aplicable en cada cas.
Personalment, m’agrada molt la marxa “L´entrà del moros”, sense entrar en consideracions tècniques ni del seu anàlisi musical, solament des del punt de vista d’un aficionat a la música de moros i cristians que gaudeix només d’escoltar-la, quan existeix l’oportunitat. No obstant açò, em segueix costant molt creure que el mestre Camilo Pérez Monllor albergara envers la seua obra musical un futur tan restrictiu com el que ha trobat en aquesta ocasió.
Finalment, m’agradaria, amics de la “Vella”, que rebéreu aquestes línies amb tant afecte com el que han estat escrites, així com des de l’honestedat i sinceritat d’un alcoià amant de la nostra música de moros i cristians que desitja el millor per a aquest tipus de creació artística.
Una forta abraçada.
Josep Francesc Almeria Serrano
Valencia, 1 de maig 2014
