Àngel Lluís Ferrando Morales: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (X) (Capítol final)

prova3

L’actual director de la Corporación Musical Primitiva d’Alcoi i de la Societat Musical La Pau de Beneixama, és titulat superior en Direcció d’Orquestra i Musicologia, cursant estudis al Conservatori Superior d’Aragó. Des de finals dels 80 compon, enregistra i dirigeix música per a teatre, dansa o cinema. La seua música de caràcter simfònic s’ha estrenat i interpretat arreu del món, com ara a Mèxic, Taiwan, França, Alemanya o els EUA, entre d’altres països. La seua composició teatral Veles e vents va estar un encàrrec per als actes de cloenda de la inauguració del túnel de Calais sota el Canal de la Mancha. Ha escrit nombrosos articles de tipus musicològic, sent els seus darrers treballs publicats La música de Nadal a Alcoi, A Prespective on Enrique Calvist (1851-1897) o el seu treball com a editor en Carlos Palacio: vivencia y pervivencia. De entre les seues obres de temàtica festera podem citar El guerrer, Capità de capitans, Tempora Belli, Ishtar i Cruïlla de cors. www.angellluisferrando.com


 

 

UZÚL EL- MSÉLMIN (L’ENTRÀ DELS MOROS): LA DECONSTRUCCIÓ D’UN MITE

Àngel Lluís Ferrando Morales (Alcoi, 1965)
Àngel Lluís Ferrando Morales (Alcoi, 1965)

Si tenim en compte que la deconstrucció «és un mètode d’anàlisi crítica d’un text, d’un concepte o d’una construcció intel·lectual, que permet de desfer-ne l’estructura tot mostrant les seves contradiccions i ambigüitats», com assenyala el diccionari, podem assegurar que el títol genèric d’aquest conjunt de pensaments i reflexions que han anat sortint sota aquest epígraf al llarg dels darrers mesos és, sens dubte, ben adient. Per aquesta raó, en primer lloc, la meua més sincera felicitació a Pablo Martínez, creador i impulsor de la sèrie, per la seua suggeridora tasca. Una tasca que, com ell mateix em va confessar, ha estat complexa i no exempta d’entrebancs, la qual cosa és més que natural en una matèria tant relliscosa com aquesta.

El concepte de deconstrucció ha arribat, des de l’àmbit de la filosofia, a la crítica literària, les ciències socials, les arts i, fins i tot, al món de la cuina: es tracta de cuinar i emplatar de manera diferent, trencant amb un volum únic i separant els elements en altres formes, textures o temperatures, força diferents de les habituals. Tractarem, doncs, de fer honor a l’amable i generosa tasca que ens ha encomanat l’amic Pablo d’una banda i, d’altra, de no trair el significat del terme que encapçala la col·lecció de textos.

La soledat del mite esdevé sovint un objecte únic, sense continuïtat. Aquest és el cas que ens ocupa: una marxa mora de la qual és tan important esbrinar el que és realment com allò que hem volgut entre tots que siga amb el pas del temps. En primer lloc, cal dir que no és, evidentment, una marxa qualsevol. No es tracta d’una més de les moltes i valuoses aportacions que al llarg dels anys ha donat la nostra casa. Més aïna es tracta d’un producte extraordinari, fora del comú, exclusiu i excloent, on a més de la música en sentit estricte, hom ha projectat les seues vivències, les seues il·lusions, els seus anhels, les seues realitats… bones i dolentes. Si estem d’acord en que a vegades la realitat supera la ficció, aquest és un cas paradigmàtic.

Holmes sempre adverteix Watson que ha de tenir en compte els detalls diferenciadors que a vegades s’escapen en una primera ullada: són aquests els que donen realment les pistes més sucoses, les conclusions més atractives, les afirmacions més sorprenents i, al cap i a la fi, els que ens ajuden a fer-nos una idea particular d’un aspecte més general… com que sóc un admirador del detectiu de Conan Doyle… endavant Sherlock!

 

Camilo Pérez Monllor (Alcoi, 1877-Madrid, 1947)
Camilo Pérez Monllor (Alcoi, 1877-Madrid, 1947)

Uzúl el-msélmin (L’entrà dels Moros) és una marxa mora signada el primer dia de maig de 1914 a San Fernando (Cadis). El regust de la família Pérez (especialment Evaristo) per titular les seues composicions amb la transcripció castellana dels mots àrabs no és cap novetat, com tampoc ho és tot el que aporta el moviment Alhambrista a la música pensada per a la festa dels Moros i Cristians del primer terç del segle XX. En aquest sentit, cal observar que per als compositors militars (el nostre cas i d’altres com ara Vicente Pérez Lledó, autor de la Marxa dels Pacos de Mutxamel) la referència més directa dels usos musicals d’arrel àrab amb el món occidental eren les terres del Protectorat marroquí que, a més, molts d’ells coneixien en primera persona. L’exotisme d’aquesta música, allò d’irresistible i suggeridor que transmet aquesta fusió de cultures, aquesta occidentalització de la melodia àrab és, en essència, l’element sonor primigeni que impregna aquesta composició. L’ofici de Camilo Pérez Monllor farà la resta i obrarà el miracle: la música és occidental però l’evocació i la font d’inspiració és muslim. Una composició vibrant, plena de matisos, singularíssima i, pel que hem vist després de cent anys, única i irrepetible.

És aquesta qualitat precisament, la que li atorga a la composició una personalitat molt marcada que no passa desapercebuda per a ningú. No obstant això, coneixem molt poc dels seus primers anys d’existència i de la seua recepció real dins el món de la festa però, malgrat tot, l’ideari i l’imaginari col·lectius s’han aliat tradicionalment en aquest sentit i ha anat forjant-se el mite: la llegenda s’apodera de la peça progressivament fins a l’actualitat. La composició, com el mateix Holmes, ja no és de l’autor, és del públic, de la societat, de tots. Des d’aquell moment hom parla de converses, entrevistes, comentaris, actituds, valoracions, intencions, inquietuds… subjectivitats al cap i a la fi, que a més fan ús de la transmissió oral com a vehicle de difusió. Potser per deformació professional, per a qui escriu aquestes paraules (demane disculpes de bestreta), si volem acostar-nos el més objectivament possible a la composició, les seues peculiaritats i els seus trets diferenciadors (els “detalls” de Holmes), les fonts documentals són les úniques que hem de tenir en consideració a hores d’ara. Si, a més, tenim la sort de conservar el manuscrit autògraf de l’autor i alguns documents musicals més al nostre arxiu (ni més ni menys!), basar la nostra aportació en altres elements menys objectius seria, si més no, qüestionable.

Rafa Miró, Mario Silvestre, Antonio Calvo i Gregorio Casasempere a l'Entrà dels Moros de 1980 (Foto: Paco Grau. Llibre "Un blanc i negre ple de colors")
Rafa Miró, Mario Silvestre, Antonio Calvo i Gregorio Casasempere a l’Entrà dels Moros de 1980 (Foto: Paco Grau. Llibre “Un blanc i negre ple de colors”)

Centrant-nos plenament en la partitura, el primer que sobta és la gran quantitat de transcripcions i transformacions que ha sofert el propi títol de la composició en les diferents citacions, la qual cosa ha portat la composició, amb tota seguretat, a ser coneguda i referenciada gairebé sempre per la traducció valenciana que fa constar el compositor entre parèntesi en la portada. L’originalitat de la instrumentació, de la qual sí que s’ha parlat moltes vegades, radica bàsicament en l’exclusió dels clarinets per a incloure les dolçaines, així com en la gran quantitat de petita percussió (estructurada en parelles tímbriques que interpreten el mateix ritme: “Caja y Tamboril”, “Redoblantes y Panderetas”, “Bombo y Panderos” i finalment “Platillos”). Tradicionalment els clarinetistes de la plantilla es feien càrrec de les dolçaines i la petita percussió. La polirítmia de gran riquesa que estableix l’autor és marca d’identitat de la composició i esdevé un material, gairebé temàtic, que sustenta tot l’edifici harmònic i melòdic, de caràcter marcadament obstinat.

Aquesta conversió de la plantilla habitual de la banda, de gran originalitat per a l’època, ve acompanyada, però, d’altres modificacions de més difícil explicació alguns anys després. El primer és el canvi, un to baix, de la tonalitat original, que obligava també al canvi de les dolçaines (de dolçaines en sol a dolçaines en fa) i que no aporta gairebé cap millora o facilitat substancial, al menys que no es tracte d’alguna particularitat de la banda en aquell moment concret (els anys 40) que desconeixem a hores d’ara. La segona de les intervencions, de la qual també se’n ha parlat, és la instrumentació dels elements rítmics inicials, la percussió en entrades canòniques, amb el concurs dels bombardins, saxos tenors i baixos, el que comportava, tot plegat, una instrumentació diferent a la original on, ara sí,  els clarinets feien el facultatiu acte de presència. La segona de les partitures manuscrites que es conserva a l’arxiu de la Corporació Musical Primitiva presenta aquestes alteracions i ens arriba de la mà del director de la banda des dels anys de la postguerra, Fernando de Mora. Amb l’ajut, el beneplàcit o la intervenció directa de Camilo Pérez Monllor, no ho sabem, la marxa presentava una nova fisonomia que tampoc sabem si es va dur al carrer definitivament, però que ens mostra una voluntat de renovació, no exempta de por i d’incertesa generada pels “atreviments” d’unes partitures que podien fer perillar la seua interpretació als actes de festa, per tal de garantir la pervivència d’aquesta música (i d’altres semblants) en el nou horitzó que s’obria per a la festa en els anys posteriors a la Guerra.

Aquesta, no obstant, va estar una pràctica més habitual del recomanable per part de la direcció artística de la Primitiva, sovint recolzada per músics i socis. Sempre partint de l’admiració profunda per aquesta música tan “nostra” i els seus creadors, no podia deixar-la en el calaix sense més, però, en contrapartida, el seu vestit havia de canviar per adequar-la als nous moments: canvis instrumentals, noves instrumentacions més “a la moda”, simplificació de les diferents polirítmies, disminució de la velocitat establerta per l’autor i/o predeterminada (amb els consegüents talls i supressions per mantenir la coherència del discurs musical) o, com en aquest cas concret, una barreja d’intervencions de les quals, com el canvi de tonalitat, la presència dels clarinets o els timbals encara es mantenen per raons de funcionalitat en el carrer. Per posar alguns exemples concrets, coneguts per tothom, podem recordar ací casos en els quals l’estructura de la música es veu notablement alterada, com ara en La canción del harén de Camilo Pérez Laporta (disminució substancial de la velocitat i supressió de compassos que resultaven superflus després d’aquesta intervenció), Genna al Ariff d’Evaristo Pérez Monllor (supressió de repeticions amb música diferent per a la primera i segona vegada, a més de compassos i fragments breus que “sobraven” en aquesta nova lectura de la música) o que s’aprecia encara més clarament en el cas d’ Abencerrajes y Cegríes de Gonzalo Blanes Colomer, amb la supressió de varies seccions completes per tal d’“alleugerir” i potenciar l’aspecte funcional d’una de les composicions amb major densitat que ha donat la música festera. Hem arribat a convertir, fins i tot, un pasdoble en una marxa de processó, sense talls ni supressions, però amb el consegüent debilitament del discurs musical. Paradoxalment, la música més estimada, la més valuosa dins d’aquest corpus de composicions magistrals, és la que més intervencions rep per aquest afany de preservació, de pervivència.

La darrera Entrà dels Moros amb la Magenta (2015)
La darrera Entrà dels Moros amb la Magenta (2015) (Foto: Dulce Santonja)

Veritablement la factura era cara, però també és cert, que tot aquest corpus musical hagués quedat relegat segurament a l’oblit més absolut (també Uzúl el-msélmin) sense uns mínims imposats per la moda, al menys en la seua vesant més funcional. Podem dir allò de “renovar per no morir” però, amb danys col·laterals, com una mena d’antibiòtic que cura matant. Algunes d’aquelles transformacions i manipulacions van arribar fins i tot a l’enregistrament fonogràfic, amb tot el que té de problemàtic per a l’oient, el qual l’accepta com l’única fixació possible i una validació inalterable del model (a més de les composicions abans esmentades, el tempo de Mahomet de Juan Cantó Francés i la seua adscripció al fenomen fictici del “pasdoble sentat”, al menys en eixa època, va estar una de les víctimes més recordades d’una necessitat imperiosa de mostrar al món, a qualsevol preu, que érem el bressol de la música festera). Perquè hem d’afirmar rotundament que la funcionalitat de la música festera és essencial, bàsica, però alhora no pot ni deu trair el discurs de la música: podem i devem arribar a un pacte, però mai sacrificar el tempo interior de la música. En aquest sentit, qui escriu aquestes paraules ha de dir que en algun moment va estirar massa la corda en favor del tempo musical, fent perillar el “tempo” funcional. No obstant, tot i reconeixent l’error, el procés va mostrar la marxa molt prop de l’original indicat pel compositor (76 passes per minut), velocitat corroborada posteriorment per aquest autor i altres al llarg dels anys 40 i 50. No es tracta, per tant, d’un aspecte baladí. Camilo Pérez Monllor, en la seua partitura original, ho fa constar amb claredat (acompanyant al terme moderato) i, com hem dit, aquesta només presenta la indicació del canvi de tonalitat, res més, que necessàriament hauria de fer-se amb posterioritat a les primeres adaptacions per al carrer i amb anterioritat al primer enregistrament (1960).

Uzúl el-msélmin és, doncs, la marxa que hem fet entre tots: compositor, músics, directors, festers, socis i públic. Una marxa que van fer emblemàtica la Corporació Musical Primitiva i la filà que va nàixer de la mateixa banda i dels membres d’una societat que considerava l’art musical com el motiu principal de la seua existència. Una marxa que enguany ha començat un altre camí, potser més incert, on aquell segell d’exclusivitat que no tenia de manera explícita en cap partitura, però si de manera implícita cada vegada que s’interpretava, ha desaparegut. La música hi és, la banda també, la filà també, però el mite ja no hi és, perquè entre tots hem trencat el context que la feia única.

ÀNGEL LLUÍS FERRANDO MORALES

Eduard Terol i Botella: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (IX)

prova3

Per tradició musical, comença els seus estudis a La Primitiva ja que el seu avi i els seus pares van ser músics. Continua estudiant clarinet a Alacant obtenint el títol de professor de clarinet i el premi extraordinari fi de carrera Grau Superior al 1988. Recitals i enregistraments per tota Europa es van alternant mentre és membre fundador de l’ECCA i professor de Clarinet i d’Harmonia del Conservatori Professional de Música d’Alcoi. Entre els seus últims treballs destaca l’àlbum gravat per ell i Sílvia Gómez Mestre “De la Música y el Tiempo” (Ed. EMEC, Madrid 2009), amb dos discs compactes i partitures del Col·lectiu de Compositors de l’ECCA, que és guardonat amb el “Premi a la Millor Edició d’Obra Musical Clàssica” de l’any 2009, atorgat per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Música; el seu CD monogràfic “Sub Nocte” amb enregistraments simfònics i de cambra el 2013 o actuacions amb l’Orquestra de Cambra de la Ràdio romanesa al marc de la 22a Saptamana Internationala a Mizicii Noi, i amb la Filharmònica “Mihail Jora” de Bacau, amb l’estrena mundial del seu propi “Concert a Cadiz MDCCCXII”, per a Clarinet i Orquestra, dins de l’XXVI Festivalul International Zilele Muzicii Contenporane al 2012, entre d’altres.

 

L’ESCOLA DE DON CAMILO

 

Eduard Terol i Botella (Alcoi, 1965) amb Silvia Gómez en l'ADDA d'Alacant el febrer de 2014
Eduard Terol i Botella (Alcoi, 1965) amb Sílvia Gómez en l’ADDA d’Alacant el febrer de 2014

Sentia l’impuls de dues motivacions molt clares per a compondre “A Don Camilo”: la primera és la meua admiració per Camilo Pérez Monllor, al qual considere un dels més importants compositors de la història de la música alcoiana. La segona és el gran afecte que li professe a la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, la Música Vella, en la qual vaig iniciar la meua formació musical. Quan José Benjamín González, el president, em va parlar de l’homenatge que anava a organitzar-se-li, en el centenari de la seva marxa “Uzul El-M’Selmin”, més coneguda popularment com “L’entrà dels Moros”, va ser un honor acceptar l’encàrrec d’escriure una composició.
El meu avi, Rafael Botella Sempere, i el meu pare, Eduardo Terol Nadal, sempre es referien a ell com a Don Camilo, un personatge mític, molt estricte, respectat al màxim, el qual li va conferir a la Música Vella la seua forma d’interpretar, esmerada, tenint cura de tots els matisos i detalls de la partitura. Els sentia parlar de l’escola de Don Camilo que, posterioment, el mestre Fernando de Mora Carbonell va saber continuar. Per aquesta raó, vaig triar com a títol “A Don Camilo” per a la meua obra d’homenatge.

Estrena de "Concierto a Cádiz MDCCCXII", per a Clarinet i Orquestra, amb la Filharmònica de Bacau, dirigida per Ovidiu Balan al 2012
Estrena de “Concert a Cádiz MDCCCXII”, per a Clarinet i Orquestra, amb la Filharmònica de Bacau, dirigida per Ovidiu Balan al 2012

En seure davant del paper pentagramat en blanc, em pregunte com l’ompliré de signes musicals que després seran sons. És molt senzill, tan sols es tracta de posar en pràctica la definició de música que proposà Jules Combarieu: “La música és l’art de pensar amb sons”. Amb sons i sense conceptes, quasi res!
Ben aviat, només venir-me al pensament les primeres idees, em vaig adonar que els elements generadors, les cèl·lules i motius musicals que utilitza Camilo Pérez Monllor en “Uzul El-M’Selmin” i també en altres composicions, anaven a proporcionar-me una enorme versatilitat, la qual cosa em va fer veure de seguida la projecció universal intrínseca dels elements contesos en les seues obres. És a dir, Camilo Pérez Monllor és un compositor no únicament per a la música alcoiana i vinculada a la nostra terra, sinó que també és un compositor universal.
Johann Sebastian Bach, en moltes ocasions, atribueix als recursos musicals una simbologia concreta. Per exemple, en el Sanctus de la “Missa en si menor”, en el passatge que correspon al text “Sant, Sant és el Senyor, Déu de l’Univers”, fa servir l’intèrval de huitena simbolitzant l’Univers com a concepte de “totalitat”. Eixe recurs em va suggerir reflectir la idea d’universalitat del nostre compositor, amb un passatge de huitenes en la introducció de la meua obra. Situe les huitenes en fagot, clarinet baix, saxofó baríton, trompes, fiscorns, bombardins i violoncels (compassos del 7 al 10).

Dedicatòria de Terol Botella a la banda i a Camilo Pérez Monllor
Dedicatòria de Terol Botella a la banda i a Camilo Pérez Monllor

Es pot parlar de tres formes d’homenatjar musicalment un compositor. Una d’aquestes és la cita directa d’un tema o motiu seu, que serà reconegut fàcilment per l’oient. La segona possibilitat és l’obtenció de motius derivats d’elements de l’autor, usant el recurs de la variació. En aquest cas, serà més difícil de reconéixer en l’audició. I encara podem parlar d’una tercera forma, la més allunyada: l’evocació, sense partir de material de l’autor i sols recreant un ambient. A aquesta recórrrec en el Tema A (compassos 17 al 33), original, i que per tant, no prové de música de Camilo Pérez Monllor. La relació és d’un cert aire processional, fins i tot, fúnebre. Pretén fer referència a l’arranjament per a banda que Pérez Monllor va realitzar de “Tosca”, de Puccini. A continuació, superpose el motiu ostinato de les dolçaines i les fustes, característic de “L’entrà dels Moros”, al Tema A i es crea allò que en música anomenem un “quodlibet” -el que desitges- que consisteix a superposar temes que, en origen, no estaven destinats a sonar junts (compassos 34 al 40).

No tinc la intenció de fer una anàlisi exhaustiva de la meua obra, la qual cosa seria pretenciosa i només tindria algun interés per als professionals. Solament es tracta de reflectir certs impulsos o motivacions, de vegades no massa conscients, que van omplint els pentagrames. És això la inspiració? Deixem clar que en l’actualitat molts considerem la inspiració com un concepte de l’època romàntica, ja superat, i jo pense d’aquesta manera. A més a més, crec que el treball quotidià i reflexiu és la veritable inspiració.

Camilo Pérez Monllor fou director de La Primitiva entre 1928 i 1933
Camilo Pérez Monllor va ser director de La Primitiva entre 1928 i 1933

Però, tornem a aquestos impulsos. En la secció dels compassos 62 al 74, em mou la idea d’imbricar dos compositors: Camilo Pérez Monllor i Richard Wagner. Desgavellat? És possible. Prenc el tema des del trio de “Uzul El-M’Selmin”. Si el recordeu, el caràcter és dolç i expressiu. En canvi, em propose utilitzar-ho de la manera més contrastant possible, amb caràcter heroic, grandiós; podríem dir, wagnerià. El tema, instrumentat en trompes, se superposa a arpegis ascendents i descendents de les fustes. Després, és contestat per trombons, bombardins i trompetes; torna a les trompes, passa a les trompetes i desemboca en una secció de molta menor densitat, caracteritzada per solos de fustes. La idea subjacent és Camilo Pérez Monllor, grandiós!.  Els seus temes i motius són d’una enorme flexibilitat; tanta, que el mateix Wagner i altres compositors haurien pogut utilitzar-los perfectament. Concepte d’universalitat!
En successives seccions de l’obra, he seguit usant el “quodlibet” com a recurs. En la secció dels compassos del 85 al 93, superpose l’ostinato de l’inici de “L’entrà dels Moros” amb el tema del trio, orquestrats en fustes i en trompes respectivament. Tot el conjunt té un caràcter expressiu. A partir del compàs 94, la superposició és triple, ja que les fustes agudes incorporen per reducció de valors el contrapunt ornamental de dolçaines i fustes del trio en forte. Els temes es combinen amb una versatilitat esbalaïdora i ens condueixen a un punt culminant.
El tema del trio de “A Don Camilo” (compassos del 116 al 122) es presenta en un solo d’oboè i és de pròpia creació, encara que en la conclusió d’aquest, l’imbrique amb el motiu de la introducció del pas doble “El K’sar el Yedid”, com una petita broma musical.
I per finalitzar, en la coda planifique dos canvis de tempo. El primer és un increment que passa del Molto adagio al Allegro appassionato (compassos del 163 al 179). El caràcter és d’exaltació, de passió, amb el qual vull expressar la joia de gaudir d’“Uzul El-M’Selmin”, com també de la resta d’obres que ens ha deixat Camilo Pérez Monllor; un llegat que transcendeix el pas del temps. Aquesta idea d’eternitat, de perdurabilitat, la simbolitze amb una sèrie d’acords en sentit ascendent, muntats sobre el ritme característic del començament de “L’entrà dels Moros”. En el segon canvi de tempo, con solennità (compassos del 180 al 184), sona el tema de “Uzul El-M’Selmin”. Al meu final, el seu principi, en un retorn etern, per celebrar un compositor també etern, Camilo Pérez Monllor, Don Camilo.

EDUARD TEROL I BOTELLA

Adrián Espí Valdés: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (VIII)

prova3

Impossible enumerar en aquesta petita presentació el vast currículum de Espí Valdés. El, en l’actualitat, president del Club Taurino d’Alcoi, és Doctor en Història de l’Art; Acadèmic corresponent de les Reials Acadèmies de Belles Arts de San Fernando de Madrid, Sant Carles de València, Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i de Santa Isabel d’Hongria de Sevilla. També és Músic d’Honor de la Nova, sent un divulgador de la cultura alcoiana amb nombrosos articles, llibres i treballs sobre pintura, tradicions alcoianes o música (recordem que, en el tema musical, és autor de Primer Centenario de la Música Festera Alcoyana 1882-1982″ i de la comèdia “La Nova se’n va a l’Orà”). El seu últim treball, Pinacoteca Taurina Alcoyana 2013″

 

“UZUL EL M’SELMIN”:  RECUERDO Y NOSTALGIA

 

Adrián Espí Valdés2
Adrián Espí Valdés (Alcoi, 1940)

Creo recordar que oí por primera vez “L’Entrà dels Moros” en 1955. Yo era un chaval que estudiaba Bachillerato. Fue en el ensayo previo al concierto de La Vella en el Goya, cuando la histórica banda era dirigida por el mestre Fernando de Mora –Don Fernando- en aquellos matinales musicales y musicados que en ocasiones se titulaban “Concierto de repaso de pasodobles”, cercanas las fechas de nuestros Moros y Cristianos.

 Y desde entonces, con aquel regalo estético, quedé deslumbrado. ¡Qué emoción! ¡Cuánta belleza! Lujuriantes sonidos, una borrachera que transporta y traslada expresividad y emoción a quien con absoluto silencio y en pleno goce endopático, penetra en el secreto –o en los secretos- de la excepcional pieza.

 Y he vivido visualmente “Uzul El-M’Selmin” en la filà de Apolo, descendiendo los Abencerrajes por San Nicolás, a la altura del Círculo Industrial y La Casa del Pavo, dirigiendo y conduciendo la escuadra vespertina, y como cabos, dos festeros de diferente carácter, y diferente gesto y movimiento: Manolo Castañer, industrial, padre del entrañable pintor Ramón –el mejor de todos cuantos han vivido el siglo XX-, y Julio Berenguer, escritor y contumaz investigador. La misma marcha para dos estilos distintos.

 La elegancia, la pastosidad de Castañer, con el “chafarot” a ras del suelo o adoquinado, con el cigarro-puro entre los dedos de la mano izquierda, sus gafas de buen diseño cubriéndole los ojos… y la majeza a veces “bailarina” y ritualista de Julio, médico y poeta, cuando la banda, la laureada Primitiva arremetía apasionadamente haciendo vibrar sus percusiones y sus instrumentos de metal, o bien cantaba con la madera, recitando versos mágicos.

 1955-04-03 Conservo el programilla de mano. El concierto se efectúa el 3 de abril de 1955 a las 11.15 h. de la mañana. Y se inicia –curiosamente- con el “Himno de Fiestas” de Barrachina. Por primera vez, se interpreta el pasodoble de Amando Blanquer –obra de juventud- “Escultura”. Otro pasodoble no bien conocido es “Bolcheviqui” de Evaristo Pérez Monllor.

 Obras de Alfredo Alberola; “Julio Pastor”, también de Blanquer, subrayado como pasodoble de concierto. “Suspiros del Serpis” de Pepiquet Carbonell, primer premio del concurso del 54. Y dos obras de excepcional belleza: “Gentileza” del alteano José Alfosea, y “Mi homenaje” del maestro albaidense Fernando Tormo.

 Curiosamente, al finalizar la segunda parte –el concierto se estructura en tres- La Vella interpreta “Rapsodia Húngara, número 2” de Liszt…y claro, “Uzul El M’Selmin” o “L’Entrà dels Moros” del maestro Pérez Monllor, para dejar en el auditorio el mejor de los sabores y más profundas emociones.

Debo añadir que, a partir de aquel domingo, esta novedosa marcha mora figuró en muchos de los conciertos, entrando ya en el repertorio con frecuencia “Abencerrajes” (Tarde de abril)” de 1957: belleza, técnica, armonía y poesía, partitura del joven Amando Blanquer Ponsoda.

1955-04-03_2Y en estos programillas de mano, simplemente una hojita o un díptico de 14 x 10 mm. cerrando el enunciado del repertorio a interpretar, se incluían breves poemas referidos a la música. Entre los autores, M. Bou Llácer –músico de la propia banda-, Antonio Revert, Ernesto Valor, José Cuenca Mora y también yo mismo los escribí.

“L’Entrà dels Moros” de 1914 –cien años cumplidos- emocionaba siempre y siempre será aplaudido apasionadamente por el público, figurando entre las grandes composiciones –irrepetibles- como “Un moble més”, “Fontinens”, “A la Meca”, “Genna al Arif” y “Any d’Alferes”.

Cierro los ojos, eso sí, con el CD a plena voz y al fondo de la habitación, y aquí están Manolo Castañer y Julio Berenguer tanto en las tardes soleadas y luminosas como en aquellas otras entoldadas y húmedas, lluviosas.

ADRIÁN ESPÍ VALDÉS

Académico de Bellas Artes de las

Reales Academias de Valencia,

Madrid, Barcelona y Sevilla

José María Valls Satorres: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (VII)

prova3

Recentment homenatjat per la Nova, Valls Satorres continua aquest cicle amb un complet repàs a la vida i obra de Pérez Monllor. Inicia els seus estudis a La Nova amb el clarinet, desplaçant-se a Madrid el 1965 per ampliar els seus estudis al Reial Conservatori. Com violoncel·lista ha col·laborat en les orquestres Simfònica i Filharmònica de Madrid i Simfònica de la RTVE, entre d’altres. Membre fundador de la Gran Banda de Músics Valencians a Madrid i violoncel·lista de la Música de la Guàrdia Reial. Dedicat a l’ensenyança, ha impartit classes al Conservatori Municipal de Música Manuel de Falla d’Alcorcón. Ha rebut 12 premis i diverses distincions en el món de la Festa de Moros i Cristians. De la seva obra festera destaquen: Pas als Maseros”, Ix el Cristià”, Farolero”, Als Cristians” o les recents estrenes de “La casa de las chirimías” i Almeria, músic i fester”.

 

“UN HOMENAJE A L’ENTRA DELS MOROS”

 

José María Valls Satorres (Alcoi, 1945)
José María Valls Satorres (Alcoi, 1945)

“La memoria histórica, como los buenos relojes,

            necesita mecanismos de repetición.”  

                                                           Santiago Grisolía

 

En la entrada de moros de la primavera de 1915, hace ahora cien años, se escuchaba “Uzúl el-msélmin”, equivalente a “L’entrà dels moros”, sin lugar a dudas la banda Primitiva dirigida por Camilo Pérez Laporta, padre del autor, interpretaba esta marcha mora, fechada en mayo de 1914 en San Fernando, junto a los Abencerrajes.

El repertorio de piezas a ejecutar por la referida banda en las fiesta de San Jorge de 1915, según el diario Heraldo de Alcoy era siguiente: “Le parisien”, pasodoble G. Allier; “Le tromphe”, pasodoble F. Popy; “Gorila”, pasodoble A. Alberola; “De la terreta”, pasacalle C. Pérez Monllor; “Arte y toros”, pasacalle C. Pérez Monllor; “Uzul el M’Selmin” marcha mora C. Pérez Monllor; “El choclo”, tango argentino, de L. Robert; “Sirena”, polca J Jordá; “¡Maru!” Polca E. Pérez Monllor; “Tosca”, marcha Puccini; “El fin de un artista”, marcha fúnebre F. Soler; “Introducción y coro de La tempestad”, R. Chapí; “Polonesa de concierto”, C. Pérez Laporta.

Del estreno de “L’entrà dels moros” se dijo que pasó de puntillas, si bien en las veladas musicales de aquel año, que tenían por costumbre hacerse en los meses de verano, la Primitiva programó esta marcha mora en repetidas ocasiones y de esta manera lograr que se conociera mejor y enganchara. Finalmente quedó callada en los archivos. Dentro de este marco ha de considerarse que el autor fija en origen un tempo de 76 pasos por minuto, un novedoso tempo –partiendo de que Antonio Pérez Verdú ya precisa en su marcha mora “A-ben Amet”, estrenada en 1907, un tempo de 88 pasos por minuto– diríamos que por su movimiento tranquilo, podría haber sido la causa o una de las causas de no haber sido aceptada, teniendo presente que en aquellos años, el pasodoble aún pintaba bastante en la entrada de moros.

Recordemos algunos sonados ejemplos: La Vella estrena en 1912, en la entrada de moros, el pasodoble de este mismo autor “El K’sar el Yedid”, acompañando a la filà Llana; el mismo año que, posiblemente, la Nova hace escuchar el pasodoble “Mi Barcelona” de Julio Laporta Hellín con la filà Mudéjares, ya que su estreno había tenido efecto en septiembre del año anterior. Dos años después, esta misma banda interpreta por vez primera en el mismo acto, el pasodoble titulado “El miquero”, también del maestro Laporta, y la Vella tenía en repertorio Alma española”,  un inspirado pasodoble de Pérez Monllor.

Cumplido el primer cuarto del siglo XX parece que la marcha mora se está consolidando en el desfile vespertino, pero en esta floreciente y significativa implantación en la entrada de moros, suscita ligeras discrepancias debido a la lentitud que origina.

Concerniente a esta chocante polémica el semanario “La Lealtad”, en las fiestas de 1918 hace el siguiente comentario: “…de algunos años a esta parte resulta el más deslucido de los actos. Creemos que algo contribuyen las bandas de música, que abusivamente, casi todas ellas, tocan lo árabe o imitación de éstos, cuyo aire es flemático y soñoliento”.

Antes, hasta llegar a ser conocida y aceptada “L’entrá del moros” en el ambiente festero, la Vella estrena o interpreta notables marchas moras: “La canción del harem” de Pérez Laporta, en sucesivos años; luego en 1920 “L’entrá de la kábila”; “¡Farolero!” en 1922, y “Els tres Capitans” en 1923, títulos todos de C. Pérez Monllor; más tarde, en 1926 “El negre del Tin” de Laporta Hellín y en 1928 el pas moro “Un moble més” también de este autor, este pas moro creó entusiasmo, llegando a ser casi de obligada ejecución, en la entrada de moros hasta que reapareció “L’entrà dels Moros”.

Camilo Pérez Monllor, en una ilustración de Emilio Payá
Camilo Pérez Monllor, en una ilustración de Emilio Payá

“L’entrà dels moros” es una evocación a la fiesta alcoyana. Su incisivo y palpitante ritmo de timbales y otros útiles de percusión que abre la marcha mora, novedad que no se había dado antes y que será secundada después, ya pone en vilo al auditorio, el penetrante y repetitivo diseño melódico de tinte arabesco tocado por las chirimías, nos envuelve en una fantasía de inspiración oriental, las sonerías del metal se afianzan en esplendidas llamadas; temas, armonías, cadencias, ritmos, se avienen perfectamente, producen emoción e impregnan el ambiente. Un cortejo de ricas telas de colores, turbantes, chilabas y banderas se entremezclan con relucientes dagas, cimitarras, escudos y broqueles, junto a espingardas, mizallas, palanquines y carrozas, a más del pausado balanceo al marchar de una escuadra, cuyo cabo con ufano gesto, dibuja cadenciosos arabescos en el aire con su alfanje, son estampas harto descriptivas hacinadas en la memoria del maestro que asomaran sin dilación en una afortunada fantasía sonora, desde aquella lejana ciudad de San Fernando, en esta marcha mora.

Hoy por hoy, el nombre de Camilo Pérez Monllor significa mucho para el aficionado, es una figura verdaderamente importante, no solo por lo que representa su música en la fiesta alcoyana, sino en otras ramas de su quehacer musical. Su obra se nos aparece como un compendio, como una culminación plagada de las influencias que recibió de Andalucía y Norte de África.

Entre 1898 y 1918, aproximadamente, estuvo al frente de la banda de música del I Regimiento de Infantería de Marina del Tercio Sur en San Fernando. Sin embargo en 1911 en Nador (Larache) campamento de “Sidi-Aissa ben el Kasem”, pasó la primera parte del compromiso de dos años que era obligatorio, para los Músicos Mayores, cumplir en África, al frente de la banda de música del Batallón Expedicionario. Son años de actividad en los que conviven varios de sus éxitos más significativos. Precisamente en el citado campamento compone algunas de sus piezas y recopila cantos populares del lugar: Así pues, encontramos el inédito pasodoble titulado “El K’sar el Kebir”, en español “Alcazarquivir”, fechado en noviembre de 1911, y dedicado A. S. M. El Rey Don Alfonso XIII. Esta partitura, en una cuidada encuadernación con cubiertas rojas y título y dedicatoria en oro, se conserva en la biblioteca del Palacio Real en Madrid.

Camilo Pérez Monllor, era muy estimado en San Fernando. Es el primer músico que compone marchas para la Semana Santa Isleña. Marchas que siguen siendo hoy un referente, “Pange Lingua”, “Sacris Solemnis”, “Mater Dolente”, “La Vera Cruz”, (grabada en cedé, por la Banda Unificada de San Fernando), “La Divina Pastora” (grabada en cedé por la Banda Municipal de Sevilla), y “La Verónica”, junto a “Corpus Christi”, “Santa Cecilia” y “La Virgen del Pilar”.

En el número 17 de la calle Fernán González de Madrid, fallecía Pérez Monllor a los 69 años el 4 de enero de 1947

Sabido es, que en esta ciudad gaditana compone parte de sus más celebradas piezas para las fiestas de San Jorge, aquí escribe igualmente, el poema sinfónico “La cueva de Montesinos” inspirado en El Quijote; “Himno a Cervantes”. El 27 de julio de 1915 se convoca un concurso musical a nivel nacional para la composición de un himno a Cervantes, el premio se establece en 3000 pesetas, el texto le fue encargado al alcoyano Gonzalo Cantó, el himno debía estar escrito para un coro al unísono y sujetarse a una extensión de voz adecuada para ser cantado por el pueblo. El jurado calificador formado por Joaquín Laregla, Ricardo Villa, Antonio Fernández Bordás, Emilio Vega y Conrado del Campo, bajo la presidencia de Emilio Serrano, examinó las 35 partituras presentadas, acordando no conceder el premio por estimar que las obras eran ciertamente difíciles para ser cantadas por una masa coral amateur, no obstante, se consideraron dignos de mención honorífica cinco himnos presentados por Abelardo Bretón, Emilio Alonso, Julio Gómez, José L. Lloret y Camilo Pérez Monllor.

Luego vino el “Himno a Canarias” y “Capricho Español”, un estilo de capricho o fantasía sobre aires nacionales lleno de afecto y sencillez. La revista musical madrileña “Harmonía” de octubre de 1916, muestra en portada una fotografía de Pérez Monllor, y en su interior una biografía del mismo y a continuación añade “…el “Capricho Español”, que hoy publicamos compuesto para Harmonía, es una bella página, primorosamente instrumentada, fiel reflejo de su especial modo de hacer, debido al cual sus obras son populares en las bandas hace ya muchos años”.

Esta obra que la Vella ofrece por primera vez en concierto en la Glorieta el 14 de julio de 1917, fue pieza obligada en el Concurso Regional de Bandas de Música civiles de Pamplona en el año 1918.

En la mencionada revista del mes de julio de 1918 podemos leer: “…La obra obligada para las bandas del grupo B fue “Capricho Español” de Pérez Monllor…”

“…El “Capricho Español” fue muy bien interpretado por las bandas del citado grupo B; oyéndose nutridas salvas de aplausos a la terminación de la obra, y calurosos elogios a su autor, por lo que felicitamos a nuestro querido amigo Sr. Pérez Monllor”.

Granada ha admirado e inspirado a numerosos músicos, el maestro Pérez Monllor en ella se inspiró y en sus conocidas “granadinas” para componer, aunque fechado en 1912 en Alcoy, su pasodoble “El K’Sar el Yedid”, que en la capital andaluza se le conoce como “Alhambra” y que podemos escuchar con este título en una grabación en cedé por la Banda Municipal de Granada, y también en su página Web. Conocidos compositores emplearon estos mismos cantos populares, Rafael Calleja y Tomás Barrea en su “Adiós a Granada, magnifica canción perteneciente a la zarzuela “Los emigrantescantada por reconocidas voces internacionales, de entre ellas, dos magistrales interpretaciones, una de Victoria Ángeles y otra de Patricia Petibon. Del mismo modo el ruso Dimitri Shostakovich deja escrita para voz y piano su también “Adiós Granada; al igual que Joaquín Nin en su “Granadina y Evaristo San Miguel en el pasodoble “La oreja de oro.

En mayo de 1919 deja las tierras andaluzas al ser destinado a la banda de música de Infantería de Marina de Cartagena. Fortuitamente en esta ciudad, realiza en 1920 Pérez Monllor su primera Semana Santa, y es protagonista de una curiosa anécdota. El historiador Alfredo García Segura, en su libro “Músicos en Cartagena” nos la cuenta:

“Dirigía la Música de Infantería de Marina cuando, al terminar la procesión del Miércoles Santo del año 1920, regresaban al Arsenal Militar el trono de San Pedro Apóstol portando el gallo, y sucedió que, al entrar en el recinto militar, los portapasos que a hombros lo llevaban lo balancearon tanto que el capataz temió que se desprendiera la simbólica gallinácea y, a modo de aviso empezó a gritar desaforadamente “¡el gallo, el gallo!”. Era tanta la insistencia del capataz, coreado por sus ayudantes que, el maestro, creyendo que pedían música, se “arrancó” haciendo tocar de memoria a sus músicos el pasodoble “Gallito” que ya por aquellas fechas era popular”.

Desde entonces ha quedado como una tradición interpretar el citado pasodoble, después de la procesión del Miércoles Santo.

En el tiempo en que Pérez Monllor era director en la nombrada banda de música, había en plantilla un clarinetista llamado Eduardo Lázaro Tudela. Una vez más Alfredo García Segura nos relata otra anécdota:

“En un determinado pasaje de la obra que había en atriles, la cuerda de clarinetes, ante la dificultad de la ejecución y por miedo a que se notaran los fallos, tocaba sin fuerza, sin decisión. El director, que era Camilo Pérez Monllor, les llamó gallinas. Eduardo, respetuosamente rechazó la palabra insultante y dijo que no la admitía. El Músico Mayor le contestó que esa postura tenía que mantenerla con el instrumento y eso fue lo que hizo en solitario tocando admirablemente el pasaje que había provocado el conflicto. Al terminarlo, el director continuó el ensayo diciendo: Adelante, señores y repito, gallinas todos, menos Eduardo”.

Vamos a intentar concluir imaginando que el afecto de Camilo Pérez Monllor por su ciudad natal, es algo que tuvo en todo momento en el pensamiento allá donde estuviera. Soñaba, sí, con Alcoy. Toda su única ilusión era volver a Alcoy. Vivir en Alcoy. Morir en Alcoy. Lo último le fue negado.

La tumba de Pérez Monllor en el madrileño cementerio de Nta. Sra. de La Almudena
La tumba de Pérez Monllor en el madrileño cementerio de Nta. Sra. de La Almudena

Murió en Madrid en su domicilio de la calle Fernán González nº 17, un día 4 de enero de 1947, e inhumado en el Cementerio de la Almudena, en la mañana del día 5 (meseta tercera, cuartel 24, manzana 21, letra A, cuerpo 2), en este camposanto descansan en la actualidad sus restos mortales.

Casualmente una fecha muy entrañable y querida para todas las alcoyanas y alcoyanos, al atardecer de ese día, la Vella, la banda que llevó siempre en su corazón, haría sonar “L’entrà dels Reis”, el pasacalle del maestro que glosa desde hace más de un siglo la entrañable fiesta de los Reyes Magos, el sentimiento y el hondo pesar por su pérdida se haría notar en aquel señalado día en las calles de Alcoy.

A los pocos días de fallecer, la Sociedad Apolo, la Corporación Musical Primitiva y la filà Abencerrajes celebraban un solemne funeral por su eterno descanso en la Real Parroquia de San Mauro y San Francisco, interpretándose en los Oficios, el Réquiem de Lorenzo Perosi, con la participación de las Capillas de música Santa Cecilia, Nueva del Iris y Primitiva.

                                                      JOSÉ MARÍA VALLS SATORRES

                                                     Alcoy- Madrid, febrero de 2015

Jaime Lloret Miralles: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (VI)

prova3

No podia faltar en aquest cicle la participació d’un històric de La Primitiva com Jaime Lloret Miralles. El que va ser director de la nostra banda entre 1974 i 1978, va ingressar en ella en 1942 iniciant-se amb Mora Carbonell i ampliant estudis a València; va ser director de l’Orquestra Simfònica Alcoiana entre 1981 i 1984; assessor musical de l’Associació de Sant Jordi entre 1983 i 1992 i director de l’Agrupació Lírica El Trabajo entre 1986 i 1991. Entre les seves obres destaca l’himne La moral del Alcoyano” compost juntament amb el recentment difunt Miguel Peidro; els pasdobles Baix i contrabaix dedicat al seu oncle (el recordat senyo Jaume“) o el taurí  Abaíto”; sent les seves dues últimes obres Gratitud i la marxa mora Jaumet el judío estrenades per La Primitiva l’any passat 2014.

 

CONSIDERACIONES SOBRE LA MARCHA MORA “UZUL EL-MSÉLMIN

Jaime Lloret Miralles (Alcoi, 1933)
Jaime Lloret Miralles (Alcoi, 1933)

Me piden que escriba mis impresiones sobre la marcha mora “Uzúl el-msélmin” más conocida como “L’entrá dels moros”. Difícil papeleta escribir sobre esta marcha que, para mí, es la marcha mora por excelencia. Y no sólo eso, sino que hoy, a sus cien años de vida, sigue teniendo la misma frescura que cuando se estrenó. Sí que es verdad que después se han compuesto marchas de indiscutible calidad como pueden ser: “A la Meca” , de Gonzalo Blanes, “Tarde de Abril”, de Amando Blanquer o “La Casbha”, de Rafael Casasempere y tantas otras, que no enumero para no hacerme exhaustivo; pero lo cierto es que pasa el tiempo y ahí sigue.

 En cierta ocasión, comentando con el querido y admirado Amando Blanquer (q.e.p.d.) sobre el éxito de esta marcha, me dijo que, en su opinión, la clave de su éxito estribaba en su sencillez. “Ni le falta ni le sobra nada. Todos sus componentes están perfectamente colocados: la melodía, la armonía, el ritmo, el timbre. Todo cuadra”. Y yo añado, que algo tiene que ver, también, el entusiasmo con que los músicos la interpretan y que esa energía se transmita al público. Por lo demás, la innovadora idea que tuvo don Camilo de incluir las dulzainas, variante de las chirimías árabes, así como la de los panderos, como base de la percusión, abrió una puerta para incorporar estos instrumentos a las posteriores marchas que se han ido componiendo a través de los últimos cien años.

 En definitiva, estamos hablando de una composición pionera que año tras año, despierta el delirio entre los que la escuchan y no digamos entre los que tienen la suerte de desfilar con ella en acto tan esplendoroso como es nuestra Entrada de Moros.

Gregorio Casasempere, Ángel Lluís ferrando y Jaime Lloret
Gregorio Casasempere, Ángel Lluís Ferrando y Jaime Lloret, tres directors per a La Primitiva a l’Entrada Mora de 2014 (Foto: Xavi Terol)

Por cierto, el sentimiento de propiedad que tienen los músicos respecto a esta marcha creo que incide en el enardecimiento con que la interpretan, y en este sentido, siento discrepar con aquellos que creen que La Primitiva debiera compartir esta partitura. Otras entidades tienen en exclusiva otras obras y tampoco las comparten, y no hace falta mencionarlas porque los que están “en el ajo” saben a qué y a quien nos referimos. Dejemos pues las cosas como están y disfrutemos cada vez que esta obra se ponga en atril.

 Como anécdota final diré que recuerdo con nostalgia mis años de educando –allá por los años 40 del siglo pasado- en los que, la víspera de la Entrada, se llevaban los panderos a un horno que había en la calle San Mateo, para meterlos en el mismo y tensar los parches, ya que por aquel entonces eran de piel de animal (no de plástico como los de ahora) y se hacía necesario efectuar este tratamiento para recuperar el sonido de este instrumento después de meses de estar guardados en el almacén.

JAIME LLORET MIRALLES

 

Rafael Mullor Grau: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (V)

prova3

Sens dubte, un dels pilars fonamentals  de l’actual música festera és Rafael Mullor Grau, guanyador dos anys consecutius del Concurs de Música Festera d’Alcoi  amb “Un moro mudéjar” i “L’ambaixador cristià” els anys 1981 i 1982, i 2º premi al 1983 per “Als llaneros dianers”. Posteriorment, tornaria a guanyar amb “L’entrà dels negres” (1984), “El Barranc del Cinc” (1985) i “Abraham” (2002). La seua vida musical es va iniciar a  la Unió Musical d’Alcoi com a clarinetista, sent director d’ella entre 1985 i 1991. En l’actualitat és professor d’Armonia, Anàlisi i Composició a Albaida i Xàtiva i director de les bandes de Ròtova i Montesa, continuant la seua carrera compositiva amb premis i títols com “Alcoi, escata i destral”, “Saxum”, “Danza colorista” o “Al primer tro”.

 

Rafael Mullor Grau (Alcoi, 1962)
Rafael Mullor Grau (Alcoi, 1962)

La veritat és que “L’Entrà dels Moros és tot un símbol per a la festa d’Alcoi que encara que l’obra té cent anys sembla d’allò més actual amb la incorporació d’instruments avui en dia cada vegada més presents en les Entrades com són les dolçaines, a les quals Camilo Pérez Monllor els dóna el tema principal perquè aquest sigui presentat, com també cal ressaltar que fa començar l’obra no com comencen gairebé totes les marxes mores amb ritme de caixa i timbal, sinó amb panderos de diferent alçada i panderetes.
Encara que al no disposar de la partitura i de no haver-la pogut veure mai, és bastant complicat fer una anàlisi de l’obra que crec és on més puc fer ús del que pugui saber, perquè parlar de l’autor és per a mi poc interessant el que pugui dir que no estigui escrit en el “Diccionario Alcoyano de Música y Músicos” del mestre i amic Ernesto ValorAixí que a través d’escoltar algun enregistrament de l’obra podria fer una petita anàlisi.

 

El llibre referent de la música alcoiana encara que ja han passat trenta anys
El llibre referent de la música alcoiana encara que ja han passat trenta anys

L’inici de tres compassos per part de la percussió com abans he comentat, sembla esperar una introducció abans de presentar el tema principal, però no, el que s’aborda directament és el Tema A en el to de Re Major presentat per les dolçaines en la nota La, que és el seu dominant. El tema és senzill, ja que voletegen les notes al voltant del La on sempre acaben. Tres compassos de percussió i el tema de mètrica clàssica de vuit compassos. Acabat aquest, emprèn de nou la percussió amb el mateix tema però ara el to és de La Major i de la mateixa manera que abans, el tema comença a la dominant a la nota Mi. En acabar un passatge en forma de soldadura de cinc compassos modula i torna de nou al to de l’inici i a la mateixa fórmula inicial però en aquesta ocasió tot el tema dura setze compassos. Acabat aquest, un petit tema presentat pels metalls és contestat en escales descendents per les fustes. Aquesta petita presentació dels metalls es convertirà després de vint compassos en la preparació del fort de tota la banda on tornarà a presentar el tema principal amb el to inicial de Re Major.

 

Portada de "Uzul El M'Selmin" (1914)
Portada de “Uzul El M’Selmin” (1914)

El Tema B contrastant es presenta en el to de Mi Bemol Major només per la fusta amb la dinàmica suau. Aquest tema nou no desenvolupa res de nou ja que ho fa durar només tretze compassos ja que fa presentar als metalls i desemboca en el fort final amb el to presentat abans, però la sorpresa és que la melodia ara és dels metalls i en ella apareix el tema B, i en les fustes i dolçaines un tema de molt semblant ritme al del tema A però aquest està a la tercera que és la nota modal i no a la cinquena com abans, començada per la nota Sol i en aquest tema i to dóna per finalitzada aquesta obra.

 No sé si servirà això que t’acabe d’escriure i de si li podrà interessar a algú. A mi m’ha resultat molt interessant, però molt complicat perquè com he comentat abans no he vist mai la partitura.
Una abraçada i enhorabona a tota la família de la Música Primitiva del meu poble d’Alcoi.

 

Vicente Juan Sanoguera Rubio: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (III)

prova3

Músic en actiu de La Primitiva com a instrumentista de requinto, Vicente Juan Sanoguera Rubio col.labora amb la tercera entrega d’aquesta sèrie. Vinculat a la banda desde xiquet, la música li ve heretada del seu avi que va pertenéixer a la Vella i a la Banda Municipal de Villena. Fou director de l’Armònica Alcoiana i entre les seues obres de caire fester es troben: “Muntanyesos dianers”, “Banu-Marin”, “Novella”, “Claus i corretges” (coescrita amb Àngel Esteve) i la recentment estrenada “Al-Rasik”. La seua dona, Georgina Miralles i els seus fills Lara e Isaac Sanoguera també son membres de la banda.

“L’ENTRA DELS MOROS”, UNA EVOLUCIÓ
AMB “LA PRIMITIVA”

Vicente Juan Sanoguera Rubio (Alcoi, 1965)
Vicente Juan Sanoguera Rubio (Alcoi, 1965)

“L’entra dels moros” va ser composta per D. Camilo Pérez Monllor al maig de l’any 1914. No existeix documentació que indiqui que fos una peça de referència fins a principis dels anys 40. Va ser l’any 1942 quan D. Fernando de Mora, director de “La Primitiva”, a instàncies i sota la tutela del compositor, va realitzar alguns canvis tant en la partitura com en la formació de la banda. Sé que alguns autors atribueixen l’arranjament només a D. Fernando de Mora, però atenent a l’herència oral que he rebut dels músics majors, que van estar presents en indicacions, assajos i altres proves sonores que es van fer, crec que en aquests arranjaments D. Camilo va estar més que present.
Alguns d’aquests canvis, com ara la instrumentació del ritme, no van tenir cap recorregut. Els canvis més importants i que més van influir posteriorment en l’evolució de la marxa van ser, en primer lloc fer tocar els Clarinets principals i primers la dolçaina, i als segons i tercers el pandero eliminant així el clarinet de la peça, i en segon lloc presentar una nova formació de la banda amb la fusta davant i el metall al final de la mateixa.

Camilo Pérez Monllor, vestit d'abencerraje
Camilo Pérez Monnlor, vestit d’abencerraje

No existeix en les diferents partitures ni en document que es conegui res que indique que aquesta peça estigués dedicada a cap persona, societat ni entitat de cap mena, però, contravenint el que era habitual en aquells temps, no es va fer cap còpia d’aquesta partitura ni per part de l’autor D. Camilo, ni del director de la banda D. Fernando. Amb aquesta decisió van donar a la partitura i a la banda l’oportunitat de ser el que finalment han estat, un referent en la música de les festes de moros i cristians.
Des dels anys 40 “L’entra dels moros” i La Primitiva han viscut amb les diferents modes i usos que en cada moment han tingut lloc. Unes vegades errant i la majoria d’elles encertant, la unió de marxa i banda ha anat evolucionant fins al dia d’avui. Per exemple avui el clarinet ha tornat a la peça ja que comptem amb uns grups de dolçaines meravellosos, en el nostre cas el grup de Dolçainers i Tabaleters la Cordeta, que llavors no existien.
Sé que hi ha veus que reclamen que aquestes peces que estan lligades a una entitat siguin editades i divulgades. Sense entrar a valorar la idoneïtat d’aquesta acció, em sembla que l’actitud és la de voler jugar amb la joguina del veí, tenint l’armari ple de joguines amb els quals no juguen. Falta saber si el que pretenen és només jugar o volen trencar la joguina.
                                                                

Vicente J. Sanoguera Rubio

Josep Francesc Almería Serrano: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (II)

prova3

Aquesta segona entrega ve signada per Josep Francesc Almería Serrano, clarinetista i ex-president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Estudia psicologia a la Universitat de Valencia, dedicant-se a consultoria d’empreses. En el pla musical, està vinculat a la Unió Musical d’Alcoi per tradició familiar per son pare i serà el director de l’Himne de Festes el proper 2015. La curiositat d’aquest article es que està escrit mentre encara era president de la FSMCV.

LA SÍNDROME DE GOLLUM

Josep Francesc Almería Serrano (Alcoi, 1962)

Les diferents polítiques de promoció de la música festera, especialment en l’àmbit dels moros i cristians, la gran tradició musical existent en la composició i interpretació d’aquest tipus de música, fonamentalment en les comarques centrals de la Comunitat Valenciana, les estretes i duradores relacions que s’estableixen entre les comparses i filaes i les seues bandes de música, així com l’especial virulència del sentiment fester i musical que existeix en aquest context, ha propiciat la creació d’un ric i extens repertori de peces musicals dedicades a aquesta festa que, de forma progressiva, s’ha anat personalitzant en dedicatòries concretes a les entitats festeres i, fins i tot, a persones determinades, amb noms i cognoms, generant un fort corrent de percepcions de propietat tant sobre les obres que han sigut dedicades pels seus autors a tals entitats o persones com sobre les que no han tingut aquesta circumstància.

 A més, ocorre que algunes d’aquestes obres han estat reservades únicament per a la utilització de les entitats que, d’alguna o altra forma, les mantenen en règim d’ús exclusiu, sense que puguen ser interpretades per altres agrupacions artístiques alienes a les de la que té aquesta possessió. És el cas, entre unes altres, de la marxa mora “Uzúl el-msélmin”, més coneguda popularment com “L´entrà dels moros”, habitualment interpretada per la banda de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, la “Vella”, acompanyant a l’esquadra de blancs de la filà Abencerrajes en l’entrada de moros de les nostres festes alcoianes.

 I per a entendre aquesta actitud, crec que és necessari introduir un concepte que se sustenta sobre el terme “Síndrome de Gollum”, encunyat pel meu bon amic Frederic Oriola, incansable investigador musical, en el transcurs d’algun dels interminables debats sobre música festera desenvolupat amb el meu germà musical, coreligionari i company de la junta directiva de la FSMCV, Ernest Llorens.

La Unió Musical d'Alcoi acompanyant a l'Alfereç de la Filà Llana al 2013 (Foto: Arxiu)
La Unió Musical d’Alcoi acompanyant a l’Alfereç de la Filà Llana al 2013 (Foto: Arxiu)

Aquest terme està inspirat en la cèlebre pel·lícula “El senyor dels anells” i, concretament, en una frase que el personatge de “Gollum” repeteix en el transcurs de l’argument del film en referència a l’anell que custodia gelosament i al que denomina “El meu Tresor”. Així, algunes entitats custodien gelosament les partitures i “particellas” de determinades peces que, segons el seu entendre, no poden ser interpretades més que per les seues pròpies agrupacions artístiques, habitualment en virtut d’algun document, més o menys secret, on el propi autor cedeix suposadament aquest dret exclusiu a l’entitat, encara que en altres casos no es produeix l’existència de document algun que reflectisca els desitjos dels autors.

 Podria atribuir-se aquest excés de zel a una, per tots reconeguda, extraordinària rellevància de la peça en qüestió, que provocara aquesta curiosa actitud. No obstant açò, i en el cas que ens ocupa, hem de fer referència a Ernesto Valor Calataiud, en el seu article “Ante el I centenario de la música festera”, contingut en el programa de festes d’Alcoi de l’any 1980, on escriu:

(…) Señalemos, por que vale la pena dejar noticia escrita, que en 1914 se estrenó la marcha “UZUL EL M’SELMEIN” (L’entrà dels moros), de don Camilo Pérez Monllor, marcha que, a decir verdad, pasó sin pena ni gloria, hasta que en el año 1942, el tantos años director de la “Vella”, el maestro Fernando de Mora Carbonell que llevaba en su corazón todo el devenir musical de la fiesta, concibió el repartir la parte rítmica de la marcha entre diversos elementos de percusión, detalle éste que su autor no había tenido en cuenta al instrumentar su marcha y constituyó un éxito, éxito que ha venido repitiéndose año tras año y que adoptaron numerosas bandas.

Pero la pena de todo esto, como en muchas cosas de la vida, es que el buen gusto musical y las buenas formas se atropellan por dar cara a la espectacularidad, y de algo que hubiese parecido normal, justo y equilibrado, se ha llegado hoy día al “desmadre” de panderos, carabasses, carabassetes y ferrets, cuyo “soroll” ahoga los fuertes de las marchas que, para que suenen han de sacarse los instrumentos de quicio. Una pena. Pero en esa estamos y si nuestros contemporáneos no lo remedian seguiremos — ¿per a in eternum?— en esa racha de vulgaridades y ramplonerías. La historia dirá. (…)

 Sense ànim de qüestionar aquesta popular obra de la nostra música de moros i cristians, servisca aquest petit exemple per a contextualitzar la suposada i majoritària acceptació de l’obra en qüestió, que va passar desapercebuda durant quasi 30 anys i que va ser, en virtut d’una modificació al contemplat pel propi autor en la partitura original (avui dia concebut com una espècie d’atemptat a l’obra) que un major protagonisme i diversitat de la percussió va incrementar el seu atractiu portant-la a la popularitat actual, dins del seu context, que tots coneixem. Així mateix, testimonis presencials també descriuen el rebuig d’una comparsa a aquesta peça musical en una entrà de moros d’Elda, creiem pels peculiars gustos estètics per la música festera entre les comparses d’aquesta localitat.

 Sincerament, d’entre tots els compositors que conec, no recordé cap d´ells que mantinga que la interpretació de les seues obres haja d’estar destinada a alguna agrupació artística o entitat en exclusiva, vetant a la resta del món aquest dret, sinó tot el contrari, apel·lant lògicament a la universalitat de la creació musical, a l’articulació del gaudir col·lectiu de la bellesa, al lògic interès dels autors en la màxima difusió de la seua obra i al, també lògic, interès dels autors i/o els seus hereus legítims de collir els fruits d’aqueixa propietat intel·lectual, d’acord amb la legislació vigent a aquest efecte.

 És una actitud netament humana i, per aquest motiu, entenc que es genere un sentiment de propietat sobre aquelles coses que considerem “el nostre tresor”, així com una agradable sensació d’exclusivitat que ens produeix saber que som els únics triats per cert tipus de providència, moltes de les vegades inexplicable, per a interpretar una determinada composició musical. No obstant açò, la grandesa de la música i dels compositors resideix en l’actitud generosa de procurar el màxim coneixement i difusió de les seues creacions, d’acord amb la normativa legal que siga aplicable en cada cas.

 Personalment, m’agrada molt la marxa “L´entrà del moros”, sense entrar en consideracions tècniques ni del seu anàlisi musical, solament des del punt de vista d’un aficionat a la música de moros i cristians que gaudeix només d’escoltar-la, quan existeix l’oportunitat. No obstant açò, em segueix costant molt creure que el mestre Camilo Pérez Monllor albergara envers la seua obra musical un futur tan restrictiu com el que ha trobat en aquesta ocasió.

 Finalment, m’agradaria, amics de la “Vella”, que rebéreu aquestes línies amb tant afecte com el que han estat escrites, així com des de l’honestedat i sinceritat d’un alcoià amant de la nostra música de moros i cristians que desitja el millor per a aquest tipus de creació artística.

 Una forta abraçada.

Josep Francesc Almeria Serrano

Valencia, 1 de maig 2014

José Rafael Pascual Vilaplana: Deconstruint “Uzúl el-msélmin” (I)

prova3

Inaugura aquest nou cicle el compositor i director possiblement més prestigiós de la nostra música contemporània, José Rafael Pascual Vilaplana, autor entre d’altres de “De fang, “Yakka”, Creu d’Arsuf” o Jessica” dins de la música festera

 Darrerament ha estat director convidat de la banda Municipal de Bilbao; la banda del Corpo Bandistico de Borgosatolo a Brescia (Itàlia), la Banda i Cors de Vilagarcía d’Arousa (Pontevedra), i el proper mes de juliol dirigirà la Wasbe Youth Wind Orchestra a San José (Califòrnia).

CENT ANYS D’UN MITE

 José Rafael Pascual Vilaplana (Muro, 1971)
José Rafael Pascual Vilaplana (Muro, 1971)

En certa ocasió el mestre alcoià Amando Blanquer va escriure al voltant de la Música escrita per a la Festa de Moros i Cristians: “Se me dirá que esta música no es para filosofar, que ante todo ha de servir al sentimiento popular, intrascendente y libre de problemas intelectuales, pero ésta es una verdad a medias porque las apariencias engañan. Algunas de estas piezas aparentemente simples adquieren enorme dimensión y popularidad influyendo decisivamente en la nutrición espiritual del sentimiento popular.”. I és cert que molts pasdobles, marxes mores o cristianes han passat a formar part d’una mena de memòria auditiva col.ectiva que parla d’emocions, de records i d’una cosa ben important: d’art. Fa cent anys que Camilo Pérez Monllor (1877-1947) escrigué una marxa mora singular: “Uzúl el-msélmin” (L’entrà dels moros). En 1914 ja s’havien escrit peces destinades a l’acompanyament de les tropes de la mitja lluna com ara “Benixerraix” (1904), “La Canción del Harem” (1907), “Abd–el–Azis” (1908) i “El llanto de Boabdil” (1912) de son pare Camilo Pérez Laporta (1852-1917); “A-ben-Amet” (1907) d’Antonio Pérez Verdú (1875-1932); “A la Meca” (1910) i “Fiesta tuareg” (1911) de Gonzalo Blanes Colomer (1882-1963). També és conegut el fet que el món de la festa va ser en un principi reticent a adaptar aquestes obres per al carrer, entre altres coses, els compositors esmentats estaven  preocupats més de l’àmbit artístic a l’hora de crear les partitures que no l’èxit fàcil del carrer (justament, tot el contrari d’allò que, malauradament, ocorre als nostres díes). A més, el fet que el mestre Pérez Monllor fora fill d’un compositor il.lustre com Pérez Laporta i alumne avantatjat d’un altre dels mestres importants de la música alcoiana i espanyola de finals del XIX, Juan Cantó Francés (1853-1903), no li creava una situació fàcil per escriure una peça d’aquestes característiques. Es més, pense que la seua factura és quasi una demostració d’artesania creativa davant un ambient d’alt nivell artístic.

2012-4-22 L'entrà dels Moros Foto:Dulce Santonja
L’Entrà dels Moros 2012 (Foto: Dulce Santonja)

 L’obra presenta una estructura bitemàtica on els dos temes són evidents per a l’oïda i les seues variacions de caire instrumental li aporten una solidesa ben evident. Destaca l’ús de la dolçaina i de la percussió  com a protagonistes d’un desig evocador d’aquell passat històric que des de finals del segle XIX amb el moviment conegut com a Música Alhambrista volia evocar els anys on els musulmans visqueren les nostres terres. De fet eixa introducció amb el ritme constant i ferest de la percussió amb el ostinato de les dolçaines que servirà d’acompanyament del primer tema de l’obra ens situa i ens evoca un marc auditiu ben especial gràcies també a l’ambientació harmònica modal de l’inici. La paleta artística de l’autor s’evidencia amb les transicions modulants entre les variacions i l’ús dels motius temàtics que serveixen per a tal finalitat. Arribat el segon tema, com a trio d’una forma extreta del Minué clàssic, els protagonistes són els instruments de vent fusta de la banda per cedir aquesta jerarquia als metalls i les dolçaines en la variació final, en la qual i sempre al ritme majestuós de la percussió (tan imitat posteriorment per altres autors) es tanca una pàgina singular i brillant de la Música escrita per als Moros i Cristians.

 Potser el fet que aquesta marxa només la interpreta la Música Vella d’Alcoi, la Banda Primitiva, la converteix en un mite com ocorre amb altres peces i bandes: “A mos pares” i “Bohemios del 29” del mestre José Pérez Vilaplana (1929-1998) i la Unió Musical Contestana, o “La Penya el Frare” del compositor murer (del qual el proper any celebrarem el seu centenari) Francisco Esteve Pastor (1915-1989) i la banda de la Unió Musical de Muro. Aquestes peces esdevenen símbols d’entitats i de pobles. He de manifestar que sempre he estat en desacord en aquest tancament de partitures tot i respectar a qui decideix tal situació. La música és un art que es crea en el temps i en l’espai, un art que naix per a morir, una vida efímera la de l’obra musical que porta adherida la peculiaritat de qui la produieix i que per tant és oberta allò que en diuen pluralitat. Peró també sóc contrari d’aquells que tot i coneixent aquest tret identificatiu i sabedors de la voluntat de no deixar aquestes partitures gosen en escriure-les a mode de dictat musical i es vanaglorien d’interpretar-les en una actitud poc respetuosa envers els companys músics. La música per als Moros i Cristians és un patrimoni d’una vàlua immensa que cal conrear amb respecte i amb dignitat.

 Cada vegada que escolte “L’Entrà dels Moros” les imatges mentals em porten a Alcoi, a la llum de primavera que, amb el permís de la pluja, il.lumina la majoria de les vesprades del 22 d’abril. Un dia on es trobem molts músics i festers que any rere any celebrem haver obert els ulls on ho hem fet. La Música Vella d’Alcoi és portadora d’un tresor sonor que comparteix any rere any amb milers de festers i d’espectadors. Tan de bo el futur de la Música per als Moros i Cristians ens depare moltes més obres com “Uzul El M’Selmin”, on l’artesania d’un bon creador es barreja amb l’emoció intencionada i sincera plena d’humanitat.

JOSE R. PASCUAL-VILAPLANA

Muro-Cocentaina, 15 de Setembre de 2014