El nou teatre alcoià… de 1838!

Hui el coneixem amb el nom de Teatre Principal, però aleshores era el “teatre nou”

El concepte d’espectacle ha canviat, però la idea de sobtar els espectadors amb música i tramoia no tant, de fet la música era un element essencial

Façana del teatre Principal. Font: Fototeca Municipal d'Alcoi

Façana del Teatre Principal. Font: Fototeca Municipal d’Alcoi

Jaume Jordi Ferrando. Com era costum amb l’arribada de la quaresma finalitzava la temporada de comèdies, i així l’antic teatre “del tio Gil” acollia la darrera representació el 27 de febrer d’aquell llunyà 1838 -dimarts de carnestoltes- amb la comèdia El Duque de Osuna i l’obligat ball de màscares.

I amb la Pasqua, el diumenge 15 d’abril, “se abrió el teatro nuevo que antes era Refetorio (sic) de la Comunidad de los Agustinos”, és a dir en el lloc que ocupa l’actual Teatre Principal. La companyia encarregada de la nova temporada de comèdies va ser la de Gimenes (sic) que va posar en escena la desconeguda El Marido de su Muger, a la que seguiria altres com Del rey abajo ninguno, y labrador más honrado, Garcia del Castañar de Francisco de Rojas o El pilluelo de París de Mariano José de Larra.

Però l’obra que sembla l’èxit d’aquell maig de 1838, va ser La expiación, el drama en quatre actes de  St. Aulaire amb versió de Ventura de la Vega, estrenat al Teatro del Príncipe a Madrid en 1831. A Alcoi, es va representar tres dies seguits: el 3, 5 i 6 de maig. Es interessant apuntar que Cantó anota en la seua llibreta que aquestes representacions van “contodo el teatro” (sic).

No había comedia de teatro que se preciara que no incluyera algún número musical. La concepción del teatro como un espectáculo plural había producido esta consecuencia. El público demandaba este tipo dc concesiones, por lo que la ópera y la zarzuela fueron ganando un auditorio que años atrás le había sido esquivo. Cualquier obra podía fácilmente aceptar una remodelación melódica que a menudo servía dc reclamo al público para asistir a una comedia ya de sobra conocida, y cuyo aliciente principal era la innovación musical.
Así, pueden explicarse muchas dc las repeticiones, inevitables por otra parte, de algunas comedias. La música, que daba vistosidad a la obra, ocultaba defectos y justificaba deficientes interpretaciones. (Garcías, 2001: 214)

En l’època, es representaven comèdies diferents cada dia i només de tant en tant hi havia temps i diners per a representar una obra sencera amb decorats diferents per a cada acte, etc. Lògicament això suposava que l’orquestra preparara més música de l’habitual, per cobrir els entreactes. Fins i tot, i concretament per a La expiación, un músic italià de tota moda en el moment, Saverio Mercadante, va escriure una romança.

Teatre Espanyol de Madrid, fins 1849 anomenat "del Príncipe" en un gravat publicat en La Ilustración, 5--5-1849. Font Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. Ministeri de Cultura.

Teatre Espanyol de Madrid, fins 1849 anomenat “del Príncipe”, en un gravat publicat en La Ilustración, 5–5-1849. Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. Ministeri de Cultura.

No sabem exactament com van ser les representacions de La Expiación a Alcoi, però podem suposar que no serien massa diferents a les d’altres llocs -fetes les corresponents reduccions per la mida de la població- i que, al ser “con todo su teatro” hi hauria molta música i un munt d’efectes de tramoia i espectacle… en els paràmetres de 1838, és clar.  Per aclarir esta idea podem considerar la representació que s’hi va fer a València -vint anys desprès- i de la que s’hi conserva el cartell digitalitzat per la Universitat de València.

Hom pot observar que la funció constava de quatre parts:

  1. La simfonia de l’orquestra, obertura diríem hui.
  2. El drama en quatre actes, La espiacion (sic) del qual estem parlant
  3. Un divertimento bailable que incorporava tres moments: Tarantela, Paso Jocoso i Gran Galop.
  4. I un sainet per acabar.

Sens dubte, un gran espectacle.

 

Fonts i bibliografia:

CANTÓ, José (2011): Libro de las Noticias de Las Comedias quesean Representado desde el año 1825 hasta la Orapresente. Lloréns Libros.

GARCÍAS ESTELRICH, Domingo (2001): La escenografía teatral en los inicios del siglo XIX.

Universitat de València: Base de datos de Carteles teatrales valencianos del siglo XIX.

Anuncis