‘Sons de Hollywood’, diumenge 25 de febrer a les 18.30 h. al Teatre Calderón

Notes al programa

PDF programa

Pablo Martínez. Aprovisioneu-vos d’un bon bol de ‘rosetes’ i un bon refresc perquè s’apaguen els llums i torna el cinema a l’escenari del Teatre Calderón de la mà de la Corporació Musical Primitiva amb l’estrena del concert Sons de Hollywood el diumenge 25 de febrer a les 18.30 h. que compta amb la direcció d’Àngel Lluís Ferrando i Eduard Terol i Botella, els quals ens portaran a realitzar un itinerari per les bandes sonores de diferents produccions nord-americanes que han aconseguit algun premi de l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques a Estats Units al llarg de la història. Sent tots ells films guanyadors d’algun Oscar i que formen part de l’imaginari col·lectiu i àmpliament coneguts per l’espectador ens centrarem més, abans que en els valors propis dels films, en els seus aspectes musicals i els seus compositors, fins i tot cedirem la paraula a ells en més d’una ocasió en aquestes notes al programa. Per als més nostàlgics, citarem el dia i la sala d’estrena a la nostra ciutat al final de cada ressenya.

Max Steiner, pare del simfonisme per al cinema

Lo que el viento se llevó (Gone with the wind, 1939), de Victor Fleming (10 Oscars) és possiblement el primer ‘blockbuster’ en la història del cinema sonor, que va comptar amb diversos directors com Rouben Mamoulian i George Cukor, encara que finalment només aparegués acreditat Fleming. Una pel·lícula enterament de productor, obstinació personal de David O’Selznick per a la Metro Goldwyn Mayer que després tindria la seva pròpia productora, Selznick International Pictures. Aquesta història d’amor en el marc de la Guerra Civil Americana, basada en la coneguda novel·la de Margaret Mitchell, va comptar amb la música de Max Steiner. A Steiner (Viena, 1888-1971) se’l pot considerar el pare de la ‘música simfònica’ per al cinema, ja que encara que format en l’opereta i cançó lleugera, va aconseguir crear una norma estilística que donaria lloc al so característic de Hollywood amb unes tècniques que després es convertirien en habituals dins de les partitures per a cinema. Altres títols de Steiner: King Kong (1933), La carta (1940), Casablanca (1943) o El tesoro de Sierra Madre (1948). De la pel.lícula ressenyada, La Primitiva interpreta el conegut Tara’s Theme. (Estrena a Alcoi: Cine Avenida, 27/09/1952)

Charlton Heston interpreta “Ben-Hur” de William Wyler”

Passem a un altre film èpic, Ben-Hur (1959), de William Wyler (11 Oscars). El ‘peplum’ per excel·lència és un altre assoliment de producció de la Metro Goldwyn Mayer basat en la novel·la de Lewis Wallace que va comptar amb el major pressupost fins a la data (uns quinze milions de dòlars), convertint-se en la segona pel·lícula més rendible per darrere de Lo que el viento se llevó. La música va ser obra de Miklós Rózsa (Budapest, 1907-Los Angeles, 1995), col·laborador habitual del productor anglès Alexander Korda en els seus inicis, per a posteriorment anar a Hollywood on donaria els seus millors fruits en el cinema negre dels quaranta amb les músiques de Perdición (1944), Forajidos (1947) o La jungla de asfalto (1950), passant al cinema d’aventures en els cinquanta amb Ivanhoe (1952) o Los caballeros del rey Arturo (1953). L’èxit de Ben-Hur li encasillaría al cinema històric després amb El Cid (1961) o Rey de reyes (1961). La seva majestuosa banda sonora és un autèntic exemple d’equilibri entre intimisme i grandiositat de les seves marxes romanes, clara influència de posteriors compositors fins i tot d’alguns per a les festes de Moros i Cristians. (Cinema Goya. 11/04/1961).

Howard Shore rep el Premi Fimucité despres de dirigir l’Orquestra de Tenerife en 2016

Ben-Hur va passar a la Història per ser el film que més Oscars va reunir en la cerimònia de 1960 (11 en total) fins  l’arribada de Titanic (1997) de James Cameron y El Señor de los Anillos: El retorno del Rey (The Lord of the Rings: The return of  the King, 2003), de Peter Jackson. Aquesta segona també apareix en programa, composta per Howard Shore (Toronto, 1946). Músic habitual en la filmografia del també canadenc David Cronenberg (Inseparables, Promesas del Este), té en el seu haver títols imprescindibles del thriller com El silencio de los corderos (1991) i Seven (1995). En paraules de l’autor, veiem com va concebre la instrumentació per a la composició de la trilogia de J.R.R. Tolkien: “La música reflecteix els punts cardinals: Nord, Sud, Est i Oest, Tolkien els assenyala. Així que si mires a l’Est, el que vaig tractar de fer és incorporar sons de l’Est, com percussió japonesa, plats xinesos, sons de l’Índia de l’Est. El Sud incorpora sons del Nord d’Àfrica, la flauta ney i altres instruments africans. Al Nord, el violí noruec i els cors, per descomptat cantant en els idiomes de Tolkien. L’Oest ens porta als orígens de la música: els instruments de vent o el tin whistle que és un so molt antic. Estava tractant d’introduir la música dins del món de Tolkien, en un món amb referències històriques, un món on es mostra l’antiguitat del relat que és anterior milers d’anys a la nostra cultura.” (1). (Cines ABC Alzamora: 17/12/2003).

Hans Zimmer i Lisa Gerrard

Hans Zimmer (Frankfurt, 1957) també en actiu i inevitable en qualsevol ‘blockbuster’ dels darrers vint anys (La Roca, El caballero oscuro, El hombre de acero, El llanero solitario). Procedent del synthpop i la new wave va ser pioner en la integració de música electrònica en arranjaments orquestrals tradicionals guanyant el seu primer Oscar el 1989 amb Rain Man (El hombre de la lluvia). És juntament amb Lisa Gerrard, creador de la banda sonora de Gladiator (2000), de Ridley Scott (5 Oscars), pel·lícula que va revitalitzar el ‘peplum’ i va possibilitar l’aparició d’altres títols com Troya (2004) i 300 (2006). Una de les obres mestres del compositor alemany, que guarda influències de treballs anteriors, totes elles unides i barrejades magistralment en una partitura molt estudiada i que basa la seva força en la transmissió d’un sentiment poètic. Totes les extraordinàries seqüències ràpides i d’acció finalitzen amb la introducció d’un toc místic al final. (2) (Teatre Calderón: 20/06/2000).

John Barry, autor també de les bandes sonores de la sèrie James Bond

De Roma passem al ‘Viejo Oeste’ amb Bailando con lobos (Dancing with wolves, 1990) de Kevin Costner (7 Oscars), llargmetratge que va vèncer als clans mafiosos de Coppola i Scorsese en les nominacions amb El Padrino III i Uno de los nuestros als Òscars d’aquell ja llunyà 1991. El seu autor, l’anglès John Barry (York, 1933-Oyster Bay, Nova York, 2011), creador d’un envoltant estil melòdic molt personal i inconfusible, es va iniciar en el món del jazz amb The John Barry Seven fins a arribar al simfonisme i la consolidació del seu famós so. Prova d’això són El león en invierno (1968), el seu primer Oscar; Nacida libre (1966), Fuego en el cuerpo (1981) o la seva més famosa creació Memorias de África (1985). Sobre el western de Costner, comenta el músic: “Mai vaig creure que Bailando con lobos  fos un western, almenys en la tradició de Hollywood de les pel·lícules clàssiques de l’Oest. És la història d’un home que va a l’Oest, d’un individu, John Dunbar, que després de la guerra civil americana decideix anar a l’Oest i es troba amb aquest entorn, aquest paisatge, les reserves índies. En la història d’aquest heroi no hi ha música de l’Oest sinó música terriblement original. Pot tenir un llunyà perfum de música de l’Oest, però és la música d’un heroi contemporani solitari com podria ser la de John Glenn quan va anar a la Lluna. És una història bastant simple, amb un tema melòdic ben senzill, heroic i sense pretensions.” (3) (Teatre Calderón: 23/05/1991).

“Gabriel’s oboe” es uno dels temes que interpreta La Primitiva. A la foto, Jeremy Irons en “La misión”

Del Nord d’Amèrica passem a la del Sud a la frontera entre Paraguai, Brasil i Argentina del 1756 on es desenvolupa La misión (The mission, 1986) de Roland Joffé. Drama de jesuïtes i traficants d’esclaus a les colònies espanyoles i portugueses amb les cataractes de l’Iguazú com a escenari de fons i que, tot i sent una de les favorites va tindre un considerable càstig als Òscars de 1987 a benefici de Platoon d’Oliver Stone, aconseguint tan sols el Premi a la Millor Fotografia, encara que sí va obtindre la Palma d’Or al Festival de Cannes. La seva música que provoca l’èxtasi és obra d’Ennio Morricone (Roma, 1928), el conegut autor de tants ‘spaghetti western’ com El bueno, el feo y el malo, Por un puñado de dólares o Mi nombre es Ninguno. En la seva etapa de maduresa vindrien les prodigioses Érase una vez en América, Los intocables de Eliot Ness o Cinema Paradiso fins a completar una filmografia de gairebé 500 títols. El seu primer Oscar el va rebre el 2016 amb 87 anys ja per Los odiosos ocho, de Tarantino. A l’igual que Amando Blanquer, aquest alumne de Goffredo Petrassi comenta sobre la seva banda sonora: “La música de La Misión va néixer d’una obligació. Havia d’escriure un sol d’oboè, es desenvolupava a Amèrica del Sud en el segle XVI i tenia l’obligació de respectar el tipus de música d’aquest període. Alhora havia d’escriure una música que representés també als indis d’aquesta regió. Totes aquestes obligacions em encadenaven (…) Però també van aconseguir que sortís alguna cosa clara (4) (Cinema Goya, 09/12/1986)

El desert és un altre escenari exòtic on es desenvolupa un altre film èpic Lawrence de Arabia (1962) de David Lean (7 Oscars). La pel·lícula va ser l’inici d’una relació professional molt fructífera entre el director anglès i el músic Maurice Jarre (Lyon, 1924-Los Angeles, 2009) que continuaria amb Doctor Zhivago (1965), La hija de Ryan (1970) i ​​Pasaje a la India (1984). Sobre la música de la pel·lícula, Jarre guarda un record especial: “No sabria què dir, però sempre recordo amb afecte la meva primera feina per a Lawrence de Arabia el primer film en què vaig treballar amb David Lean, amb qui vaig desenvolupar la major part de la meva tasca com a músic. Es una pel·lícula amb un tema èpic en el qual la música és protagonista, és un dels subjectes del film. En ell vaig tindre una gran oportunitat, ja que vaig poder utilitzar molts dels coneixements que tinc de música, elements de la meva experiència musical. Per primera vegada vaig fer servir música electrònica, instruments com les ones Martinot, aquell a què ha donat tanta importància Olivier Messaien (simfonia “Turangalyla)” (5) (A l’esquerra, programa de mà Cine Colón: 26/04/1965)

Inoblidable presentació dels curts de La Pantera Rosa

Un altre cèlebre binomi director-músic és l’especialitzat en comèdies tot i que també amb algun memorable melodrama Blake Edwards i Henry Mancini (Cleveland, 1924-Los Angeles, 1994), entre els quals reuneixen entre altres La carrera del siglo (1965), El guateque (1968), Diez, la mujer perfecta (1979) o la genial Días de vino y rosas (1962). Òbviament, cal centrar-se en La Pantera Rosa (The Pink Panther, 1963), cèlebre comèdia elegant amb un èxit que donaria peu a una sèrie de dibuixos animats amb el cèlebre personatge que apareixia en els crèdits de la pel·lícula i una saga de pel·lícules sobre l’Inspector Clouseau interpretat per Peter Sellers. Amb uns inicis misteriosos, comença el tema central de ressonàncies jazzístiques tenint com a intèrpret principal el saxo tenor. (Cine Avenida: 28/04/1964).

John Williams amb l’espasa làser, identificativa de la saga Star Wars

Si a Max Steiner li consideràvem el pare de la música simfònica per al cinema, pot ser que John Williams (Foral Park, Nova York, 1932) sigui el recuperador d’aquesta tradició en la dècada dels 70 en uns temps en què les bandes sonores es solien nodrir de temes rock i pop. Aquest compositor sobrepassa ja la seva pròpia llegenda, havent tornat a ser nominat per l’última entrega de Star Wars, Los últimos Jedi reunint ja en la seva carrera un total de 51 nominacions i guanyador en cinc ocasions, l’última per La lista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, director amb el qual també forma una longeva parella artística fins als nostres dies amb la recent Los archivos del Pentágono. La Primitiva no interpreta cap de les obres per Spielberg sinó un arranjament de Johan de Meij dels temes de la primera trilogia de Star Wars:  Main Tittle, Yoda ‘s Theme o la famosa The Imperial March de El imperio contraataca (1980), que per a molts segueix sent la millor de la saga, encara que el propi compositor va dir no haver vist cap d’elles: “Quan componc la banda sonora, pràcticament visc amb la pel·lícula, per la qual cosa no tinc l’impuls d’anar a veure-la al cinema. No ho sé. Crec que molt dels temes no són molt memorables, però és veritat que és la música més popular que he compost “. (6) (Cinema Goya, 28/03/1978).

Finalment, citar el popurri En marcha al cine que inclou fragments de títols tan dispars tenint els estaments militars com a nexe principal com són Patton (1970), de Franklin J. Schaffner (7 Oscars), el cèlebre ‘biopic’ del general americà, interpretat per George C. Scott amb música del genial Jerry Goldsmith; Elegidos para la gloria (1983), de Philip Kaufman (4 Oscars), amb música de l’autor de Rocky, Bill Conti, el qual va guanyar un Oscar no exempt de polèmica, ja que en la seva banda sonora incloïa referències contínues al Marte de Gustav Holst; i, finalment dos referents de la comèdia gamberra dels vuitanta, Loca academia de policia (1984), de Robert Folk; i El pelotón chiflado (1981) amb una marcial banda sonora d’Elmer Bernstein, l’autor de Los siete magníficos, en una època que es va decantar per la comèdia amb aportacions com la de Aterriza como puedas, Los incorregibles albóndigas o Los cazafantasmas.

WEBGRAFIA CONSULTADA I ENLLAÇOS

(1) Vore entrevista completa en elanillounico.com

(2) Comentari complet en bandasonoraycine.blogspot.com

(3) PADROL, Joan: “Homenaje a John Barry” (Revista “Dirigido Por”, març, 2011, pags.90-94).

(4) http://www.biobiochile.cl/noticias/artes-y-cultura/musica/2017/07/07/ennio-morricone-revela-uno-de-sus-grandes-secretos-como-compuso-la-musica-de-la-mision.shtml

(5) http://www.emol.com/noticias/magazine/2009/04/01/351642/el-fallecido-compositor-maurice-jarre-y-su-entrevista-con-el-mercurio.htm

(6) https://www.mirror.co.uk/tv/tv-news/star-wars-composer-made-very-9497097#ICID=sharebar_facebook

La resta de dades extretes de la Historia Universal del Cine (Editorial Planeta, 1982) (Vols. 3, 6 i 8)

Anuncis