Canet Todolí, guanyador del Concurs de Pasdobles d’Albaida

Aurora és el seu titol guanyant el primer premi, dotat de 1.500 €

Moment del lliurament del premi (Foto: Nuestras bandas de música)

PMB. El pseudònim Aurora de Joan Enric Canet Todolí va ser el guanyador del Primer Premi del III Concurs de Composició de Pasdobles ‘Fernando Tormo Ibáñez 2017′ organitzat per la Unió Musical d’Albaida “L’Aranya” celebrat el passat dissabte 30 de setembre al Cinema Odèon d’Albaida. Aquesta obra s’emportà en l’acte els 1.500 euros, a més de ser editat per la Editorial Musical Omnes Bands i interpretat per l’Aranya el dia 7 d’octubre per la vesprada. També, el pasdoble Cosan de Roman Garcia Montaner s’emportà al mateix acte el premi del públic, en aquest cas amb l’Accèssit del Públic valorat en 500 euros.

Anuncis

L’Associació Unió Musical de Bocairent enregistra dos pasdobles de Pérez Laporta

El CD es presenta amb motiu del 150 aniversari de la fundació de la filà Terç de Suavos

La filà Suavos al Piquete del Dia de Sant Blai

PMB. El passat mes d’abril, l’Associació Unió Musical de Bocairent sota direcció d’Enrique Alborch Tarrasó realitzava l’enregistrament d’un nou CD amb motiu del 150 aniversari de la fundació de la filà Terç de Suavos.

Aquest treball realitzat per Audioart i patrocinat per Caixa Ontinyent veurà la llum el proper dissabte 7 d’octubre a les 20 h. al maset de la filà. Juntament amb música d’autors locals com Damià Molina i Miguel Aparicio, apareix també la marxa cristiana Paco el Rellotger, composta per Gregorio Casasempere Gisbert el 2009 i dues joies de Camilo Pérez Laporta del qual es compleixen cent anys de la seva mort, els pasdobles El capitán de Zuavos (1915) i Senabac (1906), “escrito expresamente para la Música Nueva de Bocairente y dedicado al Presidente y protector de la misma, Juan Bautista Cabanes”, obres fruit de la estreta relació de Pérez Laporta amb la població de la Vall d’Albaida.

Va passar… el 17 de juliol de 1892 (La Primitiva i el tren dels anglesos)

La banda va participar en els actes d’inauguració del ferrocarril Alcoi-Gandia

Pablo Martínez.   El passat mes de juliol, els mitjans de comunicació locals i provincials es van fer ressò del record del famós ferrocarril Alcoi-Gandia amb motiu del seu 125 aniversari, inaugurat un 17 de juliol de 1892, conegut popularment com ‘el tren dels anglesos’ o el ‘Txitxarra’. Des d’aquí, ens sumem a aquesta efemèrides per la participació de La Primitiva en els actes d’inauguració.

El tren al Barranc de l’Infern (Foto: Crespo Colomer)

A TALL D’INTRODUCCIÓ

A finals del XIX, tant Alcoi com la resta de poblacions de la comarca gaudia d’una pròspera indústria tant tèxtil com paperera i siderometal·lúrgica, per això era ja imperativa la creació d’un nou transport degut la necessitat dels nous temps com és la despesa d’energia (en aquells anys, hidràulica amb necessitat d’utilitzar la carbonera) i la sortida dels productes resultants. Es va analitzar la possibilitat d’un ferrocarril que unís les poblacions de la nostra comarca amb Alacant, o bé Xàtiva o bé Villena, mentre que al mateix temps, Anglaterra tenia un gran interès a mantenir relacions econòmiques amb Espanya. La suma d’aquests dos condicionants va fer que es fes un estudi veient que el més barat i rendible era la sortida dels nostres productes al port de Gandia. Per aquest motiu en 1889, es va signar un contracte de venda del port i de la companyia de ferrocarrils Alcoi and Gandia Railway and Harbour Company Ltd que es va concedir a favor de Mr. John Cockburn Francis Lee.

Aquest és el motiu de creació de la línia ferroviària que passaria des d’Alcoi per poblacions com Cocentaina, Muro, Gaianes, Beniarrés, L’Orxa, Villalonga, Potries, Beniarjó, Almoines, fins arribar a Gandia. D’interès econòmic, com hem vist, però també social, el tren era el mitjà de transport ideal de molts passatgers per gaudir d’un dia de platja sobretot en les dècades dels quaranta i cinquanta del segle XX. En els seixanta, vindria el declivi d’aquesta línia fèrria amb la millora de les carreteres nacionals que va suposar un augment del transport de mercaderies per aquestes juntament amb l’aparició de l’automòbil, produint el seu tancament definitiu el 30 d’abril de 1969.

DIES D’INAUGURACIÓ I FESTA

Edició de “Los lobos marinos” (www.bne.es)

El diumenge 17 de juliol de 1892 arribava a Alcoi el primer tren promocional amb quatre cotxes i dues locomotores, la “Alcoy” i la “Gandia” sent rebudes per autoritats locals, multitud de veïns i les bandes Nova i Novísima interpretant la Marxa Reial. En el comboi ferroviari venien els consellers de la companyia anglesa Arthur Greenhill i Mr. Wirriot; comissions de totes les poblacions per on passava el tren, composta per alcaldes, capellans i jutges municipals; i periodistes de rotatius de l’època com El Serpis, El Diari de Gandia i El Mercantil Valenciano.
La Primitiva va tenir un especial protagonisme amenitzant el banquet que es va celebrar a continuació al jardí del Círculo Industrial. Amb direcció de José Jordá Valor, la banda va interpretar “selectas piezas” (1) d’entre les quals segons El Serpis en la seva edició del 19 de juliol va cridar l’atenció i es va demanar la seva repetició una fantasia sobre motius de la sarsuela de Ruperto Chapí Los lobos marinos basada en els moviments Quinteto de los cómicos, Intermedio del ferrocarril i Jota final arranjada per a banda per J.S. (2) Tot seguit hi va haver uns brindis d’agraïment i paraules d’agraïment per part de diverses autoritats encapçalades per l’alcalde d’Alcoi, Fabián Pascual.

EL TREN A LA NOSTRA MÚSICA

Encara que tal com hem vist els actes d’inauguració van ser en el mes de juliol, una sèrie de problemes burocràtics i terminis en el lliurament de les obres com el pont de l’Assut de Vilallonga, van originar que les sortides regulars es produïssin a partir del 24 de gener de l’any següent. En aquests mesos de transició, el mestre Camilo Pérez Laporta signaria el 7 de novembre de 1892 un Himne per a Banda “escrito expresamente para la inauguración del ferrocarril” i, en aquests anys també, José Jordá Valor composaria un ‘galop’ per a piano Alcoi-Gandia.
Aquestes dues composicions serien utilitzades cent anys més tard en el capítol El tren Alcoi-Gandia de la sèrie documental de sis episodis Trens valencians per a la memòria, produïda per a RTVV per l’empresa Visual Produccions. La sèrie tenia música original d‘Àngel Lluís Ferrando i concretament en aquest capítol va realitzar uns arranjaments per a piano, orquestra de cordes i timbals de l’Himne anteriorment citat de Pérez Laporta. D’altra banda, el galop apareixia al documental interpretat al piano per Gregorio Casasempere Gisbert. Finalment, no ens podem oblidar de la coneguda cançó El tren Txitxarra, obra del cantautor alcoià Jordi Gil.

***************
(1) En aquell estiu de 1892, la Societat Apolo i La Primitiva van arribar a un acord per amenitzar les nits estiuenques dels dijous i diumenges amb un concert a la plaça de Sant Agustí (ara Plaça d’Espanya). En trobar-se la banda en el banquet d’inauguració, el concert d’aquella nit es va posposar a dimarts 19. És possible que en les “selectas piezas” com diu El Serpis es trobin El Turco, de Juan Cantó o la masurca La Violeta, de Camilo Pérez Laporta que es va programar en eixe i altres concerts d’aquell mes.

(2) En els materials de què disposa la banda, no apareix cap al·lusió al arranjador. Encara que aquestes inicials puguin correspondre a José Seva Cabrera, no es pot afirmar amb rotunditat.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

PEIRÓ I PÉREZ, Josep Lluís: “El tren Alcoi-Gandia” (Edicions Tivoli, 2003)

Arxiu de la Corporació Musical Primitiva (gràcies a Antonio Adamuz) i hemeroteca (El Serpis, edicions 3, 14 i 19 de juliol de 1892)

 

Dossier: “Musica in Vita: Obres musicals dedicades al pintor Fernando Cabrera Cantó (1866-1937)”

Recuperem l’article del nostre company Pablo Martínez Blanes publicat en la revista de Festes d’enguany al voltant de la música dedicada al Pintor Cabrera en el 80 aniversari de la seua mort

 

1917. Rubinstein, el tercer per la dreta entre Cabrera i José Jordà-Fototeca Municipal

 

A Àngel Lluís Ferrando, per animar-me sempre

a veure més enllà de la música alcoiana

 

Tenint en el títol d’aquest article el nom del fonamental pintor alcoià Fernando Cabrera Cantó no parlarem ni del seu art pictòric, ni de les seves influències, ni de les seves tècniques, ni de la collita de premis que va obtenir al llarg de la seva carrera. Insòlitament, ens endinsarem en la seva figura parlant de música, un art amb el qual té més d’un punt en comú i ens servirà per recordar la seua figura en el 80 aniversari de la seva mort i en el 150 aniversari del seu naixement, succeït l’any passat i celebrat de forma subterrània per alguna entitat cultural i periodística.

L’autor de El santo del abuelo tenia en la música una de les seves grans passions juntament amb la literatura (1). És coneguda la seva frase o acudit recurrent que recorda el seu fill, també pintor, Fernando Cabrera Gisbert (Alcoi, 1897-1984): “mon pare deia que haguera canviat tots els seus premis, distincions i guardons obtinguts al llarg de la seua trajectòria artística, per haver estat un músic mediocre” (2).

Apart del seu lloc de treball, el seu conegut estudi de La Casa del Pavo era un dels centres de reunió on pul.lulava el cercle intel·lectual que es prodigava per Alcoi a la frontera entre els segles XIX i XX, cercle que abastava des d’escriptors, periodistes, empresaris, i òbviament, músics. Referent a això es pot llegir amb deteniment a la portada de El Heraldo de Alcoy del 29 de novembre de 1909, el programa del concert que es va celebrar amb motiu de la inauguració de l’estudi de Cabrera amb la presència del Cheu Simfònic, Jorge Mira Carbonell, el Cuarteto Pareja, Francisco Muntó o el pianista Agustí Payá.

Autoretrat Cabrera

Uns anys més tard, concretament el 7 i 8 de maig de 1917 (3), el prestigiós pianista polonès Arthur Rubinstein celebraria uns concerts al Teatre Calderón gràcies a les gestions de Rafael Casasempere Moltó, sent immortalitzats fotogràficament en l’estudi de Cabrera juntament amb altres músics com José Jordá Valor; el mateix Rafael Casasempere; José Seva Cabrera, que després obriria una botiga de música al carrer Sant Francesc; el pianista del Cercle Catòlic d’Obrers, Agustín-Vicent Payá Pericàs o l’empresari tèxtil Enrique Carbonell, propietari del piano.

Fruit d’aquestes amistats amb alguns dels músics tan insignes com el seu oncle Juan Cantó Francés, Gonzalo Barrachina Sellés o José Jordá Valor sorgirien una sèrie d’obres d’indubtable interès de les quals anem a enumerar i comentar algunes d’elles, a manera de petit inventari de caràcter introductori i sent tan sols una succinta recopilació de dades, de la qual és probable que puguin sorgir més títols en un estudi més profund i detallat.

En l’obra d’un dels seus grans amics, José Jordá Valor (Alcoi, 1839-1918), apareix la melodia per a cant i piano Becqueriana “a mi amigo F. Cabrera” (4) basada en la Rima XXV de Rimas y Leyendas de l’escriptor romàntic sevillà Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) constituïda per tres estrofes “Cuando en la noche te envuelven las alas de tul del sueño y tus tendidas pestañas semejan arcos de ébano…”. El mateix autor li dedicaria una Misa a tres voces y orquesta “dedicada a mi querido amigo D. Fernando Cabrera”. Les tres veus són dues de tenor i una de baix amb acompanyament d’orgue amb les sis parts corresponents a l’acte litúrgic: Kirie, Gloria, Credo, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei.

Mentre es trobava dirigint la banda del I Regiment d’Infanteria de Marina del Terç Sud a San Fernando (Cadis), Camilo Pérez Monllor (Alcoi, 1877-Madrid, 1947), compon la cercavila De la Terreta (6) “al laureat artiste D. Fernando Cabrera, gran entusiast (sic) y defensor de la terreta”  datada l’1 de juny de 1914. Com un record d’infantesa, que diria l’Ovidi, es pot qualificar aquest pasdoble popurri compost de cançons infantils (7) que s’inicia amb una fanfàrria i continua amb La viudita se quiere casar: “La viudita se quiere casar – con el conde, conde de Cabra – Triste de mí! – yo no quiero al conde de Cabra(8). Altres fragments que apareixen de vegades de forma fugaç són El verdugo Sancho Panza (9), Don Melitón tenía tres gatos, A Madru señores (10). Una proposta sorprenent de l’autor de L’entrà dels moros (Uzúl el-msélmin) quan moltes vegades s’ha catalogat aquesta obra com un cançoner típic alcoià dins el subgènere folklòric coetani del pasdoble que tindria el seu major exponent amb El Noticiero Regional del seu germà Evaristo Pérez Monllor , en el qual Camilo oferiria també en aquells anys altres títols com Nanos y chagans, La festa pel carrer o la pròpia L’Entrà dels Reis.

El pintor Cabrera, un cop instal·lat a Alcoi en la dècada dels setanta del segle XIX, després dels seus anys d’estudis a Madrid i Roma becat per la Diputació d’Alacant, comença a ser un motor fonamental juntament amb el també pintor Francisco Laporta Valor en l’evolució estètica de la Festa de Moros i Cristians. Dins d’aquestes noves tendències, es fa realitat el seu projecte de renovació del castell de festes a 1894, mentre és professor a l’Escola Industrial. És per això que l’obra que citem a continuació no estigui dedicat a la seva persona, sinó a una de les seves obres, El nuevo castillo, composta a l’abril de 1895 pel seu cosí germà José Seva Cabrera (Alcoi, 1865-1922), pasdoble per a banda amb cornetes i tambors, el qual l’original conserva l’arxiu musical de la Unió Musical d’Alcoi (11). Aquest compositor que va ser director de La Primitiva entre 1897 i 1902, fou retratat per Fernando amb la dedicatòria “A mi querido primo Pepe” (12).

Portada “Cantos íntimos” d’Eduardo Torres Pérez

En un caràcter totalment  distint, aparéixen els Cantos íntimos (13) d’Eduardo Torres Pérez (Albaida, 1872-Sevilla, 1934). És una col.lecció de peces curtes de mitjana dificultat per a orgue sols, composats pel que va ser Mestre de Capella de la Catedral de Sevilla (de 1910 al 1934), i director i cofundador de l’Orquestra Bètica junt  a Manuel de Falla. Obra editada per la editorial Casa Erviti (San Sebastian), encara que algunes d’elles van estar publicades en facsímil a l’antic diari El Liberal de Sevilla. En algunes d’aquestes peces apareix una dedicatòria a l’encapçalament, com el cas de les dedicades al nostre pintor “a Fernando Cabrera, gran artista y amigo cariñoso” i els músics Vicente Ripollés Pérez, Fernando Tormo Ibáñez i José Sancho Marraco. Són obres religioses de caràcter íntim, recollit i extremadament reservat, escrites amb un llenguatge que uneix el nacionalisme espanyol amb clares referències a l’estil de l’escola andalusa, com Albéniz o amb l’Impressionisme francés, com el cas de Massenet, Gounod o Debussy.

Poques referències tenim de l’última obra detallada: En la iglesia, una cantiga a dues veus que li dedica el mestre José Espí Ulrich (Alcoi, 1849-València, 1905). música sacra que la podem situar en l’última dècada del segle XIX i que apareix reflectida en la relació d’obres de l’autor d’Anselmo Aracil que detalla Ernesto Valor Calatayud en el seu referent Diccionario alcoyano de música y músicos.

Esperem aquesta superficial enumeració musical serveixi per a conèixer des d’una òptica peculiar i a contra corrent a un artista de la nostra terreta: ¿Necesita usted modelo?, Loca, Al abismo, El pan nuestro o Mors in vita, són fidels testimonis d’aquesta afirmació. Afortunadament, no va ser un músic mediocre com ell de vegades desitjava, sinó un genial pintor: Musica in vita.

**********************

(1) A aquestes dues passiones li dedica Adrián Espí Valdés el capítol XV del seu Itinerario por la vida y la pintura de Fernando Cabrera y Cantó (Instituto de Estudios Alicantinos, 1969).

(2) La frase la cita Ignacio Trelis, pintor i assessor artístic de l’Associació de Sant Jordi en el seu article A modo de recuerdos, publicat pel periòdic El Nostre en l’edició del dimarts 4 d’octubre del 2016.

(3) Part del programa amb obres de Chopin, Albéniz i Beethoven es pot veure en les edicions del 8 i 9 de maig del 1917 de El Heraldo de Alcoy

(4) La partitura d’aquesta obra es pot veure a les pàgines 174, 175 i 176 del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos de Ernesto Valor Calatayud (Llorens Libros, 1988)

(5) Una còpia d’aquesta missa es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva. Des d’aquí, agrair l’ajuda prestada al seu arxiver Antonio Adamuz i Jaume Jordi Ferrando, company i amic que sempre m’ajuda en tots els dubtes que puc tindre.

(6) L’original també es conserva als arxius de la Corporació Musical Primitiva.

(7) Sobre això, Ernesto Valor cita a la pàgina 90 del Tom III de l’enciclopèdia Nostra Festa: “…y en la cual, Camilet, se tornó niño, ya que de cantos infantiles se nutre esta partitura, tales como La viudita se quiere casar, Este es el manrú, señores, Anda con la vía vía, anda con la vía vía…”

(8) La cançó, basada en un romanç espanyol anònim sobre el matrimoni en secret entre el comte de Cabra (Còrdova) i Doña Mencía de Avalos y Merino, vídua d’inferior condició social. Aquest fet inspiraria una obra de García Lorca en la seva època de joventut, La viudita y el conde Cabra (1918) (http://www.lavozdigital.es/andalucia/cordoba/20141112/sevp-viudita-conde-cabra-20141112.html)

(9) Encara que citada por Valor com Anda con la vía vía, el seu veritable títol El verdugo Sancho Panza ens descobreix un contingut una mica macabre: El verdugo Sancho Panza / ha matado a su mujer / porque no tenía dinero / para irse, para irse al café. / El café era una casa / que tenía una pared. / La pared tenía una vía / por la vía, por la vía pasa el tren.

(10) Madru és la forma en la qual els cubans es refereixen a Madrid, en la qual els nens formen un cor deixant a un en mig en representació de la Mort: A Madrú, señores / vengo de La Habana / a cortar manzanas / para doña Juana. / La mano derecha / y después la izquierda / y después de lado / y después costado / y después la vuelta con su referencia. / Tan-tan tocan a la puerta / Tan-tan, yo no voy a abrir / Tan-tan, que será la muerte / Tan-tan si vendrá por mí. (A pares y nones, Eduardo Torrijos y Gretel García. Ed. Quarzo, 2003).

(11) Des d’aquí, agrair el seu temps al seu arxiver Andrés Arévalo.

(12) De l’artícle Retratos de músicos d’Adrián Espí Valdés publicat pel periòdic Ciudad el 22 de noviembre de 2009.

(13) Encara que l’obra del músic albaidí me la va donar a conèixer José María Valls sent la portada de la mateixa reproduïda per la seva gentilesa, les dades sobre ella me les ha facilitat Juan Carlos Sempere Bomboí, professor al Conservatori Juan Cantó d’Alcoi i al Conservatori Professional d’Albaida, i director de la Societat Artistico Musical “la Vall” de Càrcer, el qual va catalogar i analitzar tota l’obra organística de Torres en el seu Treball Fi de Carrera en l’Especialitat de Composició. Molt agraït també pel seu temps que m’ha dedicat.

 

PABLO MARTÍNEZ BLANES

 

 

En memòria de Camilo Pérez Laporta (1917-2017)

Recordem la figura de l’autor de La canción del Harén i Fontinens en el centenari de la seua mort

tumba_cplPMB. Diumenge 5 de febrer es compleixen cent anys de la mort del prolífic compositor Camilo Pérez Laporta (Alcoi, 1852-1917) mentre va ser director de la nostra banda en els seus últims quatre anys de vida. Els funerals es van celebrar dos dies més tard a la parròquia de Santa Maria a les onze del matí. Tal com assenyala la premsa de llavors, la mort de Camilo ‘el Roig’ va causar una gran commoció a la nostra ciutat “donde contaba con numerosas amistades que supo captarse por su carácter franco y sincero” (1), deixant rere seu un capítol irrepetible en l’esdevenir de la música alcoiana (2).

camilo-perez-laporta

Camilo Pérez Laporta

Va ser director de la nostra banda, de la Societat Filharmònica Novísima d’Alcoi entre 1890 i 1892; i també de la Joventut Musical Villenense de 1893 a 1899. En aquests anys, tres premis importants va aconseguir: dos d’ells a Alacant, Himno a la Santa Faz i la polonesa de concert Alicante; i Lo Crit del Palleter, premiada a València per la Societat Valenciana ‘Lo Rat Penat’. La seva tasca compositiva ens deixa més d’un centenar d’obres entre música religiosa, masurques, polques, pasdobles i marxes mores. Possiblement, d’aquests dos últims gèneres sigui on major nombre de composicions ens va deixar, algunes d’elles d’importància cabdal en la gènesi de la música escrita per a les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi i no del tot reconegudes: Fagina nº1, Micalet Sou, Benixerraix o La Alhambra.

****

(1) El Heraldo de Alcoy, 6-02-1917

(2) Recomanem la lectura de l’article de Jaume Jordi Ferrando Morales Camilo Pérez Laporta: apunt biogràfic http://www.academia.edu/7199717/Camilo_P%C3%A9rez_Laporta_apunt_biogr%C3%A0fic


Enllaços d’algunes de les seves obres en els diferents gèneres en distintes actuacions de La Primitiva:

KROUGER  (pasdoble, 1900) (Director: Fernando de Mora Carbonell)

LA CANCIÓN DEL HARÉN (marxa mora, 1907) (Director: Fernando de Mora Carbonell)

LU-LÚ (tango, 1887) (Director: Àngel Lluis Ferrando)

FANTASÍA PARA CLARINETE (1899) (Director: Àngel Lluis Ferrando. Solista: Pedro Rubio Olivares)

LO CRIT DEL PALLETER  (1908) (poema sinfònic) (Director: Àngel Lluis Ferrando)

 

L’Associació Unió Musical de Bocairent rescata un pasdoble de Pérez Laporta

Amb La entrà de moros (1905), la banda arranca el 75º Concert Fester el dissabte 14 de Gener

L'Associació Unió Musical de Bocairent presenta el seu concert fester/small>

L’Associació Unió Musical de Bocairent presenta el seu concert fester (Foto: aumbocairent.com)

PMB. El dissabte 14 de gener a les 18.30 h. al Teatre Avenida de Bocairent, l’Associació Unió Musical de Bocairent celebra el seu 75è Concert de Música festera dirigit per Enrique Alborch Tarrasó. Juntament a ell, hi ha una sèrie de directors convidats com Damián Molinya Beneyto, Ramón Garcia Soler, Vicent G. Casanova Martínez, Salvador González i Francisco Valor Llorens que conduiran les seues peces.

En el programa aparèixen algunes estrenas com les marxes cristianes Lorena i Castillo de Canena de Vicent G. Casanova Martínez; Amparo, de Sergi Vanyó Peidro; el pasdoble Elisehba, de Salvador González Moreno; i la marxa cristiana Sir Driu, del seu titular Alborch Tarrasó que inclou referències a Amando Blanquer. Música composada per als càrrecs festers de les properes festes en honor a Sant Blai. Les veus del cantants Charo Martos i Juan Luis Gil acompanyen a la banda en les audicions de Llegenda, de Francisco Valor Llorens; i Música per l’enyor, de José Rafael Pascual.

Cal destacar a l’inici de la primera part, l’aparició del pasdoble de Camilo Pérez Laporta, La entrà de moros, composat pel mestre alcoià en 1905 i dedicat a la filà Chano que va ser estrenat per la Nova a les festes de 1907. Una obra pràcticament oblidada de l’autor de Krouger i que constitueix una bona forma de recordar-li en el centenari de la seva mort que es compleix en aquest 2017 acabat d’iniciar. Més informació: http://www.aumbocairent.com

Va passar… el 20 de desembre de 1981

Es compleixen 35 anys del concert amb la presentació del doble LP Al-Azraq

Il.lustració portada LP: Fernando Cabrera Cantó

Il.lustració portada LP:
Fernando Cabrera Cantó

Pablo Martínez.  El diumenge 20 de desembre de 1981, La Primitiva presentava el seu nou treball discogràfic Al-Azraq al Saló Rotonda del Círculo Industrial. Amb direcció de Gregorio Casasempere Gisbert, va tindre lloc un petit concert amb algunes de les obres que apareixien en el doble àlbum: Mahomet, de Juan Cantó; Aleluya, d’Amando Blanquer, Uzúl el-msélmin, de Camilo Pérez Monllor i l’Himne a Alcoi de José Jordá Valor amb la participació de la Coral Polifònica Alcoiana.

Aquest doble LP amb 19 obres enregistrades fou un ambiciós projecte que es va gestar amb motiu de la imminent celebració del discutible Centenari de la Música festera en 1982, a propòsit de Mahomet de Juan Cantó, i va ser gravat en el mes de juliol d’aquell any 81 en els estudis Tabalet d’Alboraia amb el director de la Primitiva nomenat un parell d’anys abans, Gregorio Casasempere, i assessorament musical de Javier Darias, director de l’Escola de Belles Arts en aquells anys.

A la presentació abans del concert, el recordat Ernesto Valor Calatayud va assenyalar que aquest doble LP era “una petita contribució de la Música Vella al I Centenari de la Música Festera Alcoiana, al propi temps que el nostre homenatge als músics alcoians i a la figura del mestre Juan Cantó Francés, autor de Mahomet, peça clau de la commemoració centenària “.

Gregorio Casasempere i Ernesto Valor en el moment de la presentació

Gregorio Casasempere i Ernesto Valor en el moment de la presentació

Ernesto també va tindre unes paraules de record per a Francisco Cantó Botella, fundador de la banda i pare de l’autor de El pardalot, així com indicar que va veure “un gran encert incloure dos títols del ‘gegant de la música alcoiana’, Camilo Pérez Laporta com són Micalet Sou (1896) i El Transvaal (1900)”. De “rigorosa exclusiva i gran novetat” també va definir la inclusió de l’Himne a Alcoi de José Jordá, avui injustament oblidat i desbancat en 1965 per l’Himne de Festes de Gonzalo Barrachina com a Himne Oficial de la nostra ciutat.

Aquesta imprescindible gravació discogràfica que, hui per hui, constitueix una autèntica  peça de col·leccionista de la qual es compleixen 35 anys de la seua presentació, no ha conegut encara cap revisió ni remasterització digital. (La notícia apareix a l’edició del 22 de desembre de 1981 del periòdic Ciudad)

 

Concert pel centenari del “Trisagio de Benimantell” de Camilo Pérez Laporta

L’obra fou composta per l’autor de Krouger com a prova d’amistat de La Primitiva amb el poble de Benimantell

portada_trisagioPMB. En el marc de les festes de l’alacantina població de Benimantell a celebrar del 12 al 16 d’octubre, s’ofereix un concert el proper dissabte 15 d’octubre a les 19 h. on s’interpretarà el Trisagi de Benimantell, que compleix cent anys. Aquesta obra religiosa datada el 9 d’octubre de 1916 va ser composta per Camilo Pérez Laporta sent director de La Primitiva, en prova de l’amistat d’aquesta amb la gent del poble, ja que cada any anava la banda a amenitzar les festes del poble el tercer cap de setmana d’octubre, desde principis del segle XX.
El concert serà oferit per la Rondalla la Muntanya de Beniardà, amb direcció de Juan Luis Ivorra, i la coral ‘Juan i Ginés Pérez’ de l’AAM de Callosa de En Sarrià dirigida per Benilde Martínez Gregori. Composada per a petita orquestra de corda, vents i coral, seran substituits en aquesta ocasió els violins i les violes per bandúrries, laüts i guitarres, mantenint-se intactes la part coral i els instruments de vent. Per a poder celebrar aquest centenari, La Primitiva va cedir del seu arxiu tots aquestos materials en un concert organitzat per l’Ajuntament de Benimantell, la Rondalla la Muntanya i els festers del municipi.

 

Va passar… del 6 al 10 d’octubre de 2006: Alcoi-Nova York

La Festa de Moros i Cristians d’Alcoi es va promocionar a la ciutat dels gratacels amb una expedició alcoiana que va incloure músics de les tres bandes

Alguns del músics de La Primitiva que van viatjar: Pablo Martínez, Quique Sempere, Tania Camacho, Ausi i Quico Martínez, Paquito Díaz, Aranza Cabanes, Mariola Cortés, Elies i Jordi Vidal, Roberto Ortiz, Vicente Pastor, Javier Pérez i José Antonio García

Alguns del músics de La Primitiva que van viatjar: Pablo Martínez, David Adamuz, Quique Sempere, Tania Camacho, Ausi i Quico Martínez, Paquito Díaz, Aranza Cabanes, Mariola Cortés, Elies i Jordi Vidal, Roberto Ortiz, Vicente Pastor, Javier Pérez i José Antonio García

Pablo Martínez. Encara que soni a tòpic però és la pura veritat: sembla que va ser ahir. Sí, en efecte, sembla que va ser ahir, però ja han passat deu anys del viatge històric a la ciutat de Nova York que va emprendre una expedició d’alcoians encapçalada pel llavors alcalde Jordi Sedano i el president de l’Associació de Sant Jordi, Javier Morales, juntament amb altra gent entre festers, autoritats, músics i ballarins.
Aquest viatge es va desenvolupar del 6 al 10 d’octubre de 2006 sortint d’un vol xàrter des d’Alacant amb destinació directa a la ciutat dels gratacels. Organitzat pel Ajuntament d’Alcoi, es tractava d’una idea organitzada per la llavors regidora de Turisme, Amparo Ferrando amb motiu de promocionar les nostres festes de Moros i Cristians encapçalant el Desfile del Dia de la Hispanitat. No sé si l’objectiu s’ha complert passats aquests deu anys, però sí que sé que és un record inesborrable per a tots aquells que vam tindre la sort de participar-hi.

Visita a la Zona Zero

Visita a la Zona Zero (Foto: Nacho Boyero)

Allotjats en un hotel de la cadena Sheraton de la Setena Avinguda, cantonada amb el carrer 53, i després els consegüents problemes d’organització i distribució d’habitacions, vam poder gaudir d’una sèrie d’excursions organitzades durant els quatre dies en què vam poder visitar els punts turístics de la ciutat com l’Empire State; ponts més famosos i cinematogràfics com el de Brooklyn; el Central Park; el centre del món, Times Square, el tristament cèlebre World Trade Center, el Soho o el barri de Chinatown.
En el matí del diumenge 8 d’octubre, tota la comitiva va anar reunint-se en el punt d’arrancada de la Cinquena Avinguda on un grup de músics va improvisar l’Himne de Festes de Barrachina. Seguidament, amb tots els boatos i les esquadres cristianes preparades, el grup de músics de les tres bandes dirigit per Moisés Olcina començava amb ritme L’Ambaixador Cristià de Rafael Mullor. Recordem que els moros no participaven en aquesta desfilada del Dia de la Hispanitat, sembla ser que per diverses raons: no hi havia prou infraestructura per a una esquadra mora (necessitat d’una altra banda, un altre ballet, etc); es va argumentar també que el tempo de la marxa cristiana és més ràpid que el de la mora amb el que la nostra desfilada guanyava en rapidesa i flexibilitat; també hi havia les ferides dels atemptats de 2001 pendents de cicatritzar amb el que es va preferir no ferir sensibilitats.
Durant una mica de més d’una hora, el centre de Manhattan es va omplir de música i sentir alcoià en un viatge no exempt de polèmica, però que mereix un record i un lloc d’honor en la memòria col·lectiva de tots els que van i no van poder participar. Viatge que, dubte que es torni a repetir amb els temps de retallades i penúries econòmiques que encara estem patint tot i que els mandataris ‘en funcions’ s’entesten a negar. (El video va ser oferit pel desaparegut periòdic local ‘Ciudad’)

Dossier: Entrevista a Camilo Pérez Monllor

La edición del 4/11/1928 del periódico “El Noticiero Regional” se hacía eco de la cena con la que se homenajeó a Camilo Pérez Monllor por su designación como nuevo director de La Primitiva tras la muerte repentina de Julio Laporta. Este acto se celebró la noche del 3 de noviembre de 1928, dirigiendo su primer concierto el 16 de junio de 1929 en el Teatro Calderón. Una vez más, dar las gracias a Rafael Serra por habernos facilitado este documento periodístico.

Conforme habíamos anunciado, anoche se celebró en la sociedad artístico-recreativa ‘Apolo’ una cena íntima como bienvenida al nuevo director de la Corporación Musical Primitiva, don Camilo Pérez Monllor.

Asistieron ochenta y siete comensales, entre los que reinó durante toda la cena un excelente humor.

Camilo Pérez Monllor fue director de La Primitiva entre 1928 y 1933

Camilo Pérez Monllor fue director de La Primitiva entre 1928 y 1933

Presidía el acto el homenajeado, a cuya diestra se sentaron el alcalde de Alcoy, don Cayetano Solbes; el presidente de la Comisión Municipal de Fiestas, don Gonzalo Vilanova y el presidente de la Junta de Fiestas, don Camilo Badía. A su izquierda, sentarónse don Joaquín Coloma, presidente de la Sociedad ‘Apolo’ y don Francisco Cantó, subdirector de la banda La Primitiva.

La cena, condimentada y servida por la Sociedad ‘Apolo’ resultó verdaderamente espléndida.

El primero en brindar fue don Ángel Llopis, vicepresidente de la Sociedad ‘Apolo’. Ofreció el banquete a don Camilo Pérez Monllor, a la par que le dedicó un ferviente saludo de bienvenida. Dijo que La Primitiva que pudo conseguir por su valía un distinguido puesto en el campo musical, bajo la experta batuta del nuevo director, sabría lograr nuevos triunfos. Terminó diciendo que la Sociedad, la comparsa de Abencerrajes a la que pertenece y los amigos que asistieron esta noche a la cena, sabrían alentar y proteger a La Primitiva y a su director.

Hizo uso de la palabra don Camilo Badía. Se adhirió con entusiasmo al homenaje, dedicó cariñosas frases al homenajeado y concluyó brindando por éste, por la música Primitiva, por Apolo y por los Abencerrajes.

A continuación, se levantó don José Sanz. Dedicó un cariñoso saludo de bienvenida al nuevo director. Brindó por éste y por la música Primitiva.

Se levanta el alcalde y suena una salva de aplausos. Se consigue el silencio y el señor Solbes inicia su alocución. Recuerda que ya fueron músicos en Alcoy los antecesores de don Camilo Pérez Monllor; músicos que lo fueron no por el afán de lucro, que malamente pudieron lograr con la escasa retribución de que disfrutan, sino por su bien sentido amor a la música.

Se dirige a los miembros de La Primitiva para estimularles a que pongan su máximo entusiasmo bajo la batuta experta del señor Monllor, que les conducirá al triunfo pleno al propio tiempo que reportarán a Alcoy días de gloria.

Se levanta el nuevo director. Lágrimas de emoción sincera en sus ojos, temblor en las manos. Con voz tremante da las gracias por este homenaje espontáneo y bello, que le ha rodeado de tantos y tan buenos amigos. Estos, y no el afán de dirigir La Primitiva le han podido sustraer al ambiente que a lo largo de los años se creó en Cartagena.

Don José Sanz suplica a los concurrentes que en este acto emotivo se dedique un instante de silencio al malogrado director de La Primitiva, don Julio Laporta, recientemente fallecido. Se ponen de pie los concurrentes y se produce el silencio que se termina con vivas al director y al que adelante cubrirá el puesto que aquel, por desgracia, dejó vacío.

El último discurso lo pronuncia el comandante de Infanteria, señor Páramo, que se adhiere con el mayor cariño al homenaje que se tributa y dedica cariñosas frases al señor Pérez Monllor.

Nuevas pruebas del buen humor de que disfrutan los concurremtes. Sano buen humor que se contagia y se extiende más conforme avanza la hora.

Cerca de las doce se da por terminado el acto, tan sentido, tan bello y que tanto merece la personalidad a quien se le ha dedicado.

Portada de uno de los conciertos que dirigió el maestro Pérez Monllor

Portada de uno de los conciertos que dirigió el maestro Pérez Monllor

Testimoniamos a don Camilo Pérez Monllor nuestra sincera admiración, y le damos nuestra enhorabuena más cordial por el homenaje de anoche. Tuvimos la fortuna de hablar un poco con el nuevo director. Nos atendió cariñosamente, con una deferencia que nos dio ánimos para hacerle unas preguntas. No muchas, porque las circunstancias en que nos determinamos a hacer la interviú -entre casi el centenar de concurrentes al banquete de anoche- nos imponían la brevedad.

Supimos que don Camilo Pérez Monllor, antes de marchar a Cartagena -cuando acababa de cumplir catorce años- pertenecía ya a la banda La Primitiva, en la que desempeñó, a pesar de su corta edad, el cargo de bombista.

Cumplió el servicio militar en Cartagena, y cuando lo terminó, a los veintiún año, hizo oposiciones a músico mayor de la banda del Regimiento de Infantería de Marina, de guarnición en aquella plaza. Fueron brillantes sus oposiciones y ganó la plaza, que ha mantenido hasta ahora, después de cumplidos cuarenta y nueve años y en posesión ya del retiro militar.

Tiene escritas varias obras musicales de gran mérito, muchas de las cuales son conocidas de nuestro público.

Se ha hecho cargo de la dirección de La Primitiva porque el historial de esta banda va estrechamente unido a sus ascendientes, y porque los elementos que la integran le inspiran un sincero cariño.

De otro modo -nos dice- no hubiera venido. Porque aunque siempre me atrajo Alcoy, mi patria chica, me resultaba duro separarme del ambiente que me creé en Cartagena a través de los años.

Le hicimos la última pregunta. Su opinión sobre la Primitiva. Y espontáneamente, tenemos la certidumbre de que también con sinceridad, contestó:

Inmejorable.

Punto final a esta croniqueja. Otra vez, y entonces más ampliamente nos ocuparemos de don Camilo Pérez Monllor, cuya personalidad, suponemos, interesará a nuestros lectores tanto como a nosotros nos interesa.