El nou teatre alcoià… de 1838!

Hui el coneixem amb el nom de Teatre Principal, però aleshores era el “teatre nou”

El concepte d’espectacle ha canviat, però la idea de sobtar els espectadors amb música i tramoia no tant, de fet la música era un element essencial

Façana del teatre Principal. Font: Fototeca Municipal d'Alcoi

Façana del Teatre Principal. Font: Fototeca Municipal d’Alcoi

Jaume Jordi Ferrando. Com era costum amb l’arribada de la quaresma finalitzava la temporada de comèdies, i així l’antic teatre “del tio Gil” acollia la darrera representació el 27 de febrer d’aquell llunyà 1838 -dimarts de carnestoltes- amb la comèdia El Duque de Osuna i l’obligat ball de màscares.

I amb la Pasqua, el diumenge 15 d’abril, “se abrió el teatro nuevo que antes era Refetorio (sic) de la Comunidad de los Agustinos”, és a dir en el lloc que ocupa l’actual Teatre Principal. La companyia encarregada de la nova temporada de comèdies va ser la de Gimenes (sic) que va posar en escena la desconeguda El Marido de su Muger, a la que seguiria altres com Del rey abajo ninguno, y labrador más honrado, Garcia del Castañar de Francisco de Rojas o El pilluelo de París de Mariano José de Larra.

Però l’obra que sembla l’èxit d’aquell maig de 1838, va ser La expiación, el drama en quatre actes de  St. Aulaire amb versió de Ventura de la Vega, estrenat al Teatro del Príncipe a Madrid en 1831. A Alcoi, es va representar tres dies seguits: el 3, 5 i 6 de maig. Es interessant apuntar que Cantó anota en la seua llibreta que aquestes representacions van “contodo el teatro” (sic).

No había comedia de teatro que se preciara que no incluyera algún número musical. La concepción del teatro como un espectáculo plural había producido esta consecuencia. El público demandaba este tipo dc concesiones, por lo que la ópera y la zarzuela fueron ganando un auditorio que años atrás le había sido esquivo. Cualquier obra podía fácilmente aceptar una remodelación melódica que a menudo servía dc reclamo al público para asistir a una comedia ya de sobra conocida, y cuyo aliciente principal era la innovación musical.
Así, pueden explicarse muchas dc las repeticiones, inevitables por otra parte, de algunas comedias. La música, que daba vistosidad a la obra, ocultaba defectos y justificaba deficientes interpretaciones. (Garcías, 2001: 214)

En l’època, es representaven comèdies diferents cada dia i només de tant en tant hi havia temps i diners per a representar una obra sencera amb decorats diferents per a cada acte, etc. Lògicament això suposava que l’orquestra preparara més música de l’habitual, per cobrir els entreactes. Fins i tot, i concretament per a La expiación, un músic italià de tota moda en el moment, Saverio Mercadante, va escriure una romança.

Teatre Espanyol de Madrid, fins 1849 anomenat "del Príncipe" en un gravat publicat en La Ilustración, 5--5-1849. Font Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. Ministeri de Cultura.

Teatre Espanyol de Madrid, fins 1849 anomenat “del Príncipe”, en un gravat publicat en La Ilustración, 5–5-1849. Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. Ministeri de Cultura.

No sabem exactament com van ser les representacions de La Expiación a Alcoi, però podem suposar que no serien massa diferents a les d’altres llocs -fetes les corresponents reduccions per la mida de la població- i que, al ser “con todo su teatro” hi hauria molta música i un munt d’efectes de tramoia i espectacle… en els paràmetres de 1838, és clar.  Per aclarir esta idea podem considerar la representació que s’hi va fer a València -vint anys desprès- i de la que s’hi conserva el cartell digitalitzat per la Universitat de València.

Hom pot observar que la funció constava de quatre parts:

  1. La simfonia de l’orquestra, obertura diríem hui.
  2. El drama en quatre actes, La espiacion (sic) del qual estem parlant
  3. Un divertimento bailable que incorporava tres moments: Tarantela, Paso Jocoso i Gran Galop.
  4. I un sainet per acabar.

Sens dubte, un gran espectacle.

 

Fonts i bibliografia:

CANTÓ, José (2011): Libro de las Noticias de Las Comedias quesean Representado desde el año 1825 hasta la Orapresente. Lloréns Libros.

GARCÍAS ESTELRICH, Domingo (2001): La escenografía teatral en los inicios del siglo XIX.

Universitat de València: Base de datos de Carteles teatrales valencianos del siglo XIX.

Anuncis

«El Rosal» una nadala del segle XVI amb música de Cantó

Va passar per Nadal… del 1901

Juan Cantó va posar música a un antic poema nadalenc, i va dedicar la peça a una monja neboda seua. La nadala publicada al 1901 estaría disponible per a cantar en aquell Nadal. Poc més se sap d’aquest treball del músic alcoià que va veure la llum als darrers anys de la seua vida, una senzilla composició amb sentit regust hispànic sobre la florida metàfora del naixement de Jesús en el poema de Esteban de Zafra

Jaume-Jordi Ferrando
«El Rosal» és una de les darreres obres de Juan Cantó, publicada dos anys abans del seu traspàs, i la darrera pel que fa al Registre de la Propietat Intelectual (1). Es tracta d’una peça atípica en el catàleg de l’autor alcoià, la qual junt a altra nadala semblant «A Maitines» i la seua missa de Pastorela, ben bé poden configurar una mena de tríptic nadalenc -en general- molt desconegut.

"El Rosal" (1901) Detall partitura impresa a Madrid. Calcografía de Serapio Santamaria.La partitura ve dedicada a «la Sierva de María Sor Corazón», al respecte Rafael Coloma (2) assenyala que «Sor Corazón» era el nom en religió de Maria Elena Picurelli Cantó (Alcoi, 1859 – Mataró, 1922), informació que no s’ha pogut confirmar a l’arxiu de l’institut religiós -molt malmès arran la guerra d’Espanya-, tot i l’interès parat per la seua secretaria provincial a qui agraïm l’atenció.

Un poema de les darreríes del segle XVI

Si en les cançons de Cantó es troben normalment lletres d’autors contemporanis, en «El Rosal» sembla fer una excepció i posa música a una lletra de Esteban de Zafra (s.XVI), originalment publicada junt a altres en un plec de cordell amb titol «Villancicos para cantar en la natividad de nuestro señor Jesu-cristo, hechos por Estevan de Zafra» que va estar imprès «con licencia en Toledo por Juan Ruiz, año de 1595». En cadascuna de les nadales, el de Zafra que sembla era poeta però no músic, indica el titol d’una cançó coneguda –per al seu temps– amb la música de la qual calia cantar la lletra. Així «El Rosal» s’havia pensat per a cantar «al tono de “No quiero que nadie sienta…”». (3)

Bajo de la peña nace
La rosa que no quema el aire:

Bajo de un pobre portal
Está un divino rosal,
Y una Reina Angelical
De muy gracioso donaire.

Esta reina tan hermosa
Ha producido una rosa
Tan colorada y hermosa,
Cual nunca la ha visto naide.

Rosa blanca y colorada,
Rosa bendita y sagrada,
Rosa por la que es quitada
La culpa del primer padre.

Es el rosal que decía:
La Virgen Santa María:
La rosa que producía
Es su Hijo, Esposo y Padre.

Es rosa de salvación
Para nuestra redención,
Para curar la lesión
De nuestra primera madre.

Bajo de la peña nace
La rosa que no quema el aire.

El poema es retroba al segle XIX, probablement per Juan Nicolás Böhl de Faber en 1823, i posteriorment apareixerà en diferents obres, fins l’antologia de Pérez de Guzmán de 1891, versió de la que s’ha copiat el text de més a dalt. (4)

Aproximació a la música de Cantó

Cantó prescindeix de l’estrofa central i no repeteix al final els dos primers versos què apareixen només al començ com una mena de introducció, agrupant els quatre restants de dos en dos, donant-los unitat amb un pont de fort sabor hispànic en l’acompanyament. El plantejament del músic, coherent amb la seua producció liederistica prèvia i en línia amb l’època, pensa la cançó sense cor, per a una veu sola, mentre l’acompanyament sense doblar la línia vocal i sense renunciar al ritme obstinat de les nadales, presenta una ornamentació perfectament identificable com a música espanyola.

La partitura originalment escrita per a veu i orgue, s’ha localitzat a les biblioteques Nacional d’Espanya i musical «Victor Espinós» de l’ajuntament de Madrid. S’ha copiat i simulat per ordinador, amb l’aplicació Noteflight, fent servir els samples de piano i violi per substituir l’orgue i veu originals, la qual cosa, de facto, accepta les limitacions de les eines disponibles a la Internet -pel que fa a les indicacions agògiques i de dinàmica- i renuncia al color original en favor d’una major intel·ligibilitat, potser més propera al so què, en el procés de creació, el propi autor va concebre assegut al piano de sa casa.

Agraïments

Siervas de Maria, ministras de los enfermos. Província de Catalunya.

Notes:

(1) – El registre es va fer al segón trimestre de 1901 (Vid. Boletin Oficial de la Propiedad Intelectual 16-2-1902 reg 24.707 num.372, 16-2-1902, p.112)

(2) – Coloma, Rafael (1982): Juan Canto, artista muy laborioso, p.47

(3) – Gallardo, Bartolomé José (1889): Ensayo de una biblioteca española de libros raros y curiosos, t.4, col. 1093. Biblioteca Virtual Joan Lluis Vives.

(4) – Pérez de Guzmán, Juan (1891): La rosa: Manojo de la poesía castellana, formado con las mejores producciones líricas consagradas á la reina de las flores durante los siglos XVI, XVII, XVIII y XIX por los poetas de los dos mundos.

Antonio Ruíz: primer premi del Concurs Internacional de Joves Solistes de Percussió

Antonio Ruíz Giménez s’aixeca a Atenes amb el primer premi del 3er Concurs Internacional de Joves Solistes de Percussió 2013

Antonio-Ruiz_Grecia-2013

Antonio Ruiz en un moment de la interpretació premiada

El concurs, s’emmarca al Festival Internacional de Percussió «Days of Percussion 2013» celebrat del 4 al 8 de setembre al centre cultural internacional Athenaeum d’Atenes (Grècia) amb organització de la prestigiosa Percussive Arts Society.

Cinc dies que inclouen, a més de les audicions del concurs, concerts i classes magistrals de quinze reconeguts percussionistes professionals d’arreu el món que s’han aplegat a Atenes per aquest esdeveniment.

Els joves solistes participaven en quatre diferents modalitats: marimba, caixa, timbals i multipercussió o «set-up», i és precisament en aquesta darrera en la qual l’alcoià Antonio Ruiz ha estat mereixedor del primer premi en categoria avançada interpretant l’obra Diaploys I de Stratis Minakakis, escrita expressament per a l’ocassió.

Era la primera vegada que s’atorgava un primer premi en la història del concurs, aquest circumstància fa el premi «encara més satisfactori» assenyala Antonio, satisfacció que compartim els seus paisans amb els millors desitjos per al seu futur en l’art.

Antonio Ruiz Giménez (Alcoi, 1986) va iniciar els estudis de percussió a la seua banda, la Música Nova d’Alcoi amb el professor Juan Ponsoda. Actualment cursa el segon any de màster en percussió solista al Hochschule für Musik Detmold Conservatori Superior de Música  de Detmold, Alemanya.

Va passar al maig de 1831 : Cavalls i volantins amb música «de Bombo»

Ara fa 182 anys, el 30 de maig de 1831, s’hi va celebrar al Tossal una ‘funció de cavalls’, era la darrera d’un total de 7 què amb un altra de volantins s’hi van oferir a l’esmentat indret amb la participació de la «música de Bombo» de la Vila alcoiana, banda què posteriorment -arran la formació d’una de Nova- passaria a conèixer-se amb el nom de «Primitiva»

Així ho anota José Cantó a mà -i en castellà que s’ha transcrit literalment-, a la seua particular llibreta Libro de las Noticias de Las Comedias quesean Representado desde el año 1825 hasta la Orapresente

Abril

[diumenge] dia 24 En el tosal musica de Bombo función de Cavalos … 90 rs

Mayo

[dimecres] dia 4 Bolatines en el tosal Bombo … … 90 rs

[diumenge] dia 8 En el tosal Compª de Cavalos … 90 rs

[dijous] dia 12 en el tosal Cavallos y Bombo … 90 rs

[diumenge] dia 15 en el tosal Cavallos  ”  … 90 rs

[diumenge] dia 22 y [dilluns] 23 en el tosal y [dilluns] dia 30  … 180 rs

Les ‘funcions de cavalls’ eren espectacles propers a d’allò que hui coneixem com a circ, barreja d’equitació i gimnàstica, per a mostrar equilibris i habilitats. Una descripció la trobem dins del relat de les festes de proclamació de Carles IV d’Espanya:

Sus ejercicios eran los mismos que se hacen hoy en los circos de verano, con sus aros, túneles de papel, bandas, saltos mortales á caballo, y hasta el payaso ó clown, como hoy se dice.

[Cotarelo y Mori, Emilio (1897): Iriarte y su época Madrid, Sucesores de Rivadeneira p.371]

Sobre el repertori musical, no tenim ni idea, però com era habitual a les comèdies, qualsevol espectacle s’encetava normalment amb una simfonia, obertura diríem ara.1

Les funcions de cavalls i volantins degueren ser populars en poblacions grans i petites, de fet tindran una contribució que pagar, la qual al 1847 s’assenyalava en rals de billó, la moneda que per aquestes terres s’hi coneixia com ‘quinzet’.

Empresarios de compañías de diversiones ó espectáculos públicos, como son los de caballos, volatines, titiriteros y demas que se asimilen á esta clase.

En Madnd y Barcelona, Cada funcion de caballos 140. Las de voIatines y titiriteros. 80 [reales de vellón]

En los pueblos de más de 12,000 vecinos unas y otras, 60

En los que no excedan de 12,000 ni bajen de 3,000. 30

En los pueblos que bajen de 3,000 vecinos, 20

[Coleccion legislativa de España: 1847 p.32]

Plano de Alcoy en el Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico, Atlas de España y sus posesiones de ultramar. Provincia de Alicante. Pascual Madoz - Francisco Coello

Plànol d’Alcoi (1859)

José Cantó: ajustador

Balls de màscares, comèdies, funcions de volantins i les descrites ‘funcions de cavalls’, junt a les funcions d’església, semblen les activitats habituals dels músics d’ara fa quasi dos-cents anys. El testimoni de José Cantó, referint-se a la «música de bombo» des de dins, com un ajustador de músics i contractes, aporta una visió singular de l’activitat musical a Alcoi i a més, les ressenyades funcions al Tossal són la primera menció expressa de Cantó de música al carrer, de música de banda a la seua llibreta.

El Tossal

Aquest barri obrer extramurs, que a hores d’ara coneixem com Viaducte, per la seua proximitat a la població, sembla oferia un espai adient per a diferents diversions. Entre d’elles sembla que prop de la Riba degué haver un espai dedicat a la baralla de galls o “reñidero de gallos” ja qualificat com antic a la premsa del darrer quart del XIX [El Serpis, 7-10-1887]. Tanmateix, al Tossal deguè haver un “trinquete viejo” [El Serpis, 7-11-1884] a més de l’estenedor de la Reial Fàbrica de Draps i difernts molins o fàbriques de paper, tal i com s’assenyala al Plànol d’Alcoi de 1859. Llocs possibles per acollir funcions de cavalls i volantins.

FONTS i BIBLIOGRAFIA:

Biblioteca Nacional d’Espanya. Hemeroteca digital

Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Biblioteca Virtual de Prensa Histórica

CANTÓ, José (2011) Libro de las Noticias de Las Comedias quesean Representado desde el año 1825 hasta la Orapresente. Lloréns Libros. Alcoy

NOTES:

1S’hi pot veure el programa d’una d’aquestes funcions El Clamor público. 5-8-1849

La cançó inspirada per la «Música Velha» de Grândola (Portugal) es convertia en l’himne d’una revolució

Mural en Grândola amb la partitura de "Grandola Vila Morena" de Paulo Juntas @ wikimedia.org

Va passar a l’abril… de 1974: la revolució dels clavells

S’han acomplit 39 anys i Grandola, vila morena, terra de fraternidade s’hi canta per tota Europa, aquella cançó que emetia “Rádio Renascença” -l’emissora catòlica portuguesa- els primers minuts del 25 d’abril de 1974, era el senyal per a l’aixecament contra el règim de Salazar en una revolució incruenta que ha esdevingut model europeu en temps de crisi econòmica i social.

Huí, la cançó-marxa que parla de cares amistoses, igualtat i germanor s’aixeca esperançada front als governants d’una Europa que no acompleix les expectatives de la gent. És cert que la música i les cançons són eina política, des de La Marsellesa cap ací, passant per l’Himne de Riego; però a diferència d’altres époques, huí els ciutadans europeus s’agafen al símbol del fusell convertit en florer.

I, és just recordar que l’orige de la cançò cal cercar-lo a l’ambient d’una societat musical: les bandes de música què als seus pobles han estés la cultura i potenciat la societat civil… són exemple de civisme, participació, alegría, cultura i fraternitat, des de fa molt temps.

La Sociedade Musical Fraternidade Operária Grandolense o «Música Velha» (Vella) de Grândola va estar formada al 1912, i com totes les bandes de música ha ofert al seu poble cultura i convivència, així pels anys seixanta ja tenia una biblioteca, un grup de teatre, un cineclub i era l’ànima -el poble que més manava- de la vida cívica i cultural d’una vila assolejada al sud de Portugal que comptava 20.000 habitants.1

Amb motiu del cinquanta-dos aniversari de la seua fundació, la societat va convidar per a cantar a la festa José «Zeca» Afonso (Aveiro, 1929 — Setúbal, 1987), cantautor que sovint participava en festes populars i professor que s’havia pronunciat contra el règim desprès de viure l’amarga realitat colonial a Moçambic i Angola. Afonso va quedar fortament impressionat per l’ambient de germanor viscut a la societat musical i al poble, de manera que pocs dies desprès escrigué aquest poema que ha passat a la història.2

Grândola, vila morena / Terra da fraternidade/ O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti, ó cidade  […]

Em cada esquina um amigo / Em cada rosto igualdade / Grândola, vila morena /Terra da fraternidade […]

Veure lletra sencera i una traducció al castellà

Notes:

1Actualment poc més de 10.000 habitants [http://pt.wikipedia.org/wiki/Gr%C3%A2ndola]

2Les dades sobre l’orige de la cançò i els fets esmentats s’han traduït de la informació sobre la Sociedade Musical Fraternidade Operária Grandolense en el lloc web http://www.bandasfilarmonicas.com [consulta: abril 2013] i dels articles de la wikipedia en versió portuguesa que en cada cas s’han enllaçat. L’abundant informació recent fa que resulte molt difícil contrastar les dades que s’indiquen, per tant, amb totes les reserves.

Uzul el m’selmin: l’assaig

Les càmares de Canal 9 a l’assaig d’una marxa quasi centenària

2013-04-13_assaig_1_Jorge-Terol-CerveraJaume J. Ferrando – Fotos: J. Terol Cervera
La Primitiva amb un grapat de col·laboradores relacionades amb Filà i Música repassava L’entrà dels moros, ahir dissabte al CIM Apolo.

Com tots els anys, s’hi trobava un moment abans de festes per assajar amb panderetes i panderos l’emblemàtica marxa mora de Camilo Pérez Monllor. És tracta d’una fita obligada al particular calandari fester-musical de la casa, un “amagatall” de la festa, com tants altres que no tendria la menor importància si no fora perquè la marxa en qüestió està a punt de fer cent anys.

Per aquest motiu, l’assaig d’aquest dissabte va tenir la presència de les càmares de Canal 9, que feien un reportatge sobre la marxa i la seua pervivència al sí d’Apolo, una originalitat musical mantinguda gràcias a l’afecte mutu de músics de la Vella i de festers Abencerratges.

Camilo Pérez Monllor va signar a San Fernando (Càdis) la partitura de Uzul el m’selmin- L’entrà dels moros al maig del 1914. La marxa incorpora la dolçaina -substituint als clarinets- en la partitura original i una singular mixtura rítmica, molt probablement inspirada al nord del Marroc en el temps que Pérez Monllor va estar destinat a Larache en l’antic protectorat espanyol.

El títol és un altre “misteri”, sembla que s’hi tracta d’una transcripció fonètica a partir de la llengua bereber, que s’hi relaciona amb el descendre o caminar cap avall -direm “l’entrà” en Alcoi- dels musulmans -o dels creients, tant se val-, és a dir “l’entrà dels moros” com el propi autor assenyala sense cap comentari a la partitura.

Assaig L'entrà dels moros 2013-04-13 Foto: Jorge Terol CerveraL’originalitat de la peça està sobradament demostrada amb la pervivència al llarg del temps, “és una joieta que tenim que trauere cada any al carrer” deia Àngel Lluís Ferrando no fa massa temps en unes declaracions a la premsa. Tot i què no sempre ha estat així, perquè especialment als primers anys no deguè ser fàcil adaptar-se al suggeerent  i “trepidant” ritme de la marxa i se sap de les dificultats per adaptar-se a la instrumentació, fins que Fernando de Mora va trobar la solució baixant un punt la tonalitat. Un altre canvi va estar cap als anys cinquanta quan el ritme de l’entrada de moros va anar ralentizant-se, fent-ho tambè la marxa per no perdre vigència i presència al carrer.

De camí al centenari de L’entrà dels moros, cap fer una reflexió sobre allò que significa per als valencians de huí, i el respecte amb que l’autor va tractar les restes del folcklor andalusí al nord d’àfrica potser un punt de partida.

‘Tast d’eternitat’: Joan Valls a la recerca de l’harmonia

La casa natal del poeta va ser l’escenari de la presentació del poemari ‘Tast d’eternitat’, ara reeditat

Joan Valls al Teatre Circ (1987) Foto: Arxiu Municipal d'Alcoi - Fototeca [Sign. 02756]

El proppassat 31 de gener, el restaurant La Llavor -casa natalícia de Joan Valls-, va estar l’escenari de la presentació de la darrera reedició d’una obra d’aquest poeta, músic i documentalista alcoià: el poemari ‘Tast d’Eternitat’

L’editorial Denes al sí de la col·leció Rent ha reeditat Tast d’eternitat, obra de Joan Valls i Jordà (Alcoi 1917 – 1989) que va ser impresa per primer i darrer cop al 1960. L’edició presentada aquets dies a Alcoi i que en breu s’hi presentarà a València compta amb un estudi introductori d’ Enric Ferrer Soliveres, qui junt amb el director de la col·lecció Agustí Colomer, van presentar el llibre en un lloc tan simbòlic com la pròpia llar del poeta.

A l’exhaustiu estudi introductori Ferrer subratlla la personalitat de Valls: «Poques vegades en la nostra poesia del segle XX ha aparegut amb tal força una visió dramàtica i alhora esperançada de l’home. No s’hi tracta d’una antropologia còmoda, sinó en tensió: afirmació del jo, descobriment de la lluita interior, recerca de l’harmonia i pau, tot viscut des d’una radical soledat.»

Més informació: Joan Valls a la col·lecció Rent

Les Agustines han cantat per darrer cop els “Goigs al Jesuset del Miracle” obra del mestre Juan Cantó

L’arquebisbe, mons. Osoro, anuncia “amb dolor i esperança” la marxa de les religioses al convent de Benigànim

Mons. Osoro en l'homilia del 445 aniversari del Jesuset del Miracle. Alcoi 2013. Foto:JJFMLes Agustines Descalces, ordre contemplativa fundada per Sant Joan de Ribera a Alcoi al 1597 deixen la ciutat. Així ho anunciava l’arquebisbe mons. Osoro al finalitzar l’homilia de la missa que ha presidit al monestir alcoià en commemoració del 445 aniversari del robament i troballa.

D. Carlos ha anunciat “amb dolor i esperança” la marxa de les religioses al convent de Benigànim, per estar aquest millor acondicionat per a les germanes majors i malaltes. Tanmateix, l’arquebisbe ha fet saber al poble que una nova ordre contemplativa, fundada al Brasil i que està en expansió per Latinoamèrica i Europa, les Carmelites Missatgeres de l’Esperit Sant, pendran el relleu al front del monestir alcoià. “Sé que es doloroso para muchos de vosotros y para mí también, pero más doloroso sería que el monasterio cerrase”, ha afirmat mons. Osoro.

Pocs minuts desprès, en la comunió, Gregori Casasempere al capdavant dels Cantors d’Alcoi i l’Orquestra Simfònica Alcoiana, aixecava la batuta i les notes dels Goigs al Jesuset del Miracle, omplíen la nau del Sant Sepulcre, afegint-se les veus de les Agustines des del cor, cantant per darrer cop a Alcoi, l’obra de Juan Cantó.

Processó Jesuset del Miracle. Alcoi 2013. Foto:JJFMAl carrer, els músics de la Unió Musical interpretàven Triunfal, verssió bandística del conegut himne eucarístic obra de Busca de Sagastizábal. Fent bones les paraules de l’arquebisbe, pel que fa al monestir alcoià i la continuitat en estendre la devoció a l’eucaristía -herència del seu predecessor “el patriarca” sant Joan de Ribera-; Agustines i Carmelites, envers les gelosies del carrer sant Tomas de Villanueva, s’agenollaven al trepidant pas dels llauradors portant el pal·li: desprès de segles, el relleu en la Festa alcoiana, s’havia produït.

Va passar… fa 120 anys: La Primitiva en la proclamació de la Immaculada com a patrona de la infanteria espanyola a Alcoi

Desembre de 1892

Des de la distància dels 120 anys que ens separen resulta sorprenent la intensa activitat dels músics i cantors de La Primitiva al desembre de 1892, especialment pel que fa a la música religiosa: mentre que la banda participava en la processó de la Purissima i l’acompanyament a Santa Llúcia -patrona dels paperers-, l’orquestra i capella feia les funcions religioses corresponents a estes festivitats més la missa a Sant Maure i la pròpia de la Nit de Nadal.

Però entre els actes celebrats al desembre de 1892, que s’hi repetien anualment i dels quals huí només resta amb música la missa de l’Ajuntament al patró Sant Maure; aquell llunyà 8 de desembre de 1892 hi va haver un extraordinari: la celebració de la proclamació oficial de la Immaculada Concepció de la Verge Maria com a patrona de l’arma de infanteria.

La Immaculada, patrona oficial de la infanteria

El parterre i la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc.Fototeca Municipal d'Alcoi

El parterre i la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc.Arxiu Municipal d’Alcoi – Fototeca.

Tot i que venerada com a tal de molt temps abans, aquell huit de desembre de 1892, ara fa 120 anys, la «Puríssima» era per primer cop oficialment proclamada patrona de la infanteria.1 Per celebrar-ho els militars que guarnien Alcoi van muntar una comissió per organitzar una missa solemne a la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc -la qual va estar engalanada per a l’ocasió-, i un dinar oficial a la Fonda del Comercio. A la caserna hi va haver dinar especial per als sergents i ranxo extraordinari per a la tropa i, a més, permís per assistir al teatre.

A las 9 y media empezó la solemne Misa Mayor a la que asistieron los jefes y oficiales del 2º Batallón de la Princesa y de la Zona militar y una compañía con bandera, banda de cornetas y escuadra de gastadores.

La orquesta de la Música Primitiva, interpretó la Misa del maestro Mercadante, y ocupó la sagrada cátedra el elocuente orador doctor D. Francisco Navarro2, cura de dicha parroquia y castrense de esta plaza. […] La función religiosa terminó a las once y media, costando gran trabajo salir del templo: tal era la multitud que en apiñada masa llenaba la nave y claustros del mismo. [El Serpis 10-12-1892]

Aleshores el Regiment de Infanteria «de la Princesa» estava format per dos batallons, el primer amb la plana major a Alacant, i el segon comandat pel tinent coronel Gerardo Boix3 a Alcoi. Tanmateix, la ciutat era cap de la zona militar núm. 42, al front de la qual estava el coronel Rufino Pérez Feijoó.4

Partitura de la Misa de Mercadante conservada a l'arxiu de La Primitiva

Partitura de la Misa de Mercadante conservada a l’arxiu de La Primitiva

La missa de Mercadante

Documentada al repertori de La Primitiva d’Alcoi al menys des del 1876 (Santonja, 1968: 35), es tracta de la Messa per a due tenori e basso con accomp. d’organo,5 en sol menor, dedicada al cardenal Morozzo. S’hi pensa que Saverio Mercadante degué escriure-la entre 1833 i 1840, temps en el qual va estar mestre de capella a la catedral de Novara, ciutat piamontesa d’on era bisbe l’esmentat Morozzo.

Aquesta missa presenta la particularitat de tenir només Kyrie, Gloria i Credo. A la còpia conservada a l’arxiu de La Primitiva, una mà anònima va afegir les dos parts que falten: Sanctus-Benedictus i Agnus. Tampoc s’hi coneix l’autor de la instrumentació.

Músics en les festes valencianes a les darreríes del XIX

La Missa de Mercadante va estar molt popular, Blasco Ibáñez en Cañas y Barro fa una referència a aquesta obra, també als músics de capella i banda, reflectint l’efecte que aquest tipus de festa produïa en aquells anys:

Tonet había preparado bien las cosas, ocupándose hasta de la música que se cantaría en la fiesta. Nada de misas célebres, que hacían dormir a la gente. Eso era bueno para los de la ciudad, acostumbrados a las óperas. En el Palmar querían la misa de Mercadante, como en todos los pueblos valencianos.

Durante la fiesta se enternecían las mujeres oyendo a los tenores, […] mientras los hombres seguían con movimientos de cabeza el ritmo de la orquesta, que tenia la voluptuosidad del vals. Aquello alegraba el espíritu, según decía Neleta: valía más que una función de teatro, y servía para el alma.

Al terminar, la muchedumbre se detuvo en la plaza esperando la hora de la comida. La banda de música, algo olvidada después de los esplendores de la misa, rompió a tocar a un extremo. La gente se sentía satisfecha … [Cañas y Barro @ wikisource]

Els músics de La Primitiva al 1892

Gonzalo-Pareja-Sempere

Gonzalo Pareja Sempere, sastre de professió i cellista de La Primitiva, vist per BON en “Caricaturas Alcoyanas”

Gràcies al llibre del comptador Evaristo Candela, que arreplega separadament les actuacions de la Corporació -orquestra i capella, i banda militar- al llarg del darrer decenni del segle XIX, s’hi poden conèixer els noms dels músics que participaren en cadascú dels actes, la distribució econòmica i altres detalls. Lamentablement per tractar-se d’un document intern, Candela no indica el segon cognom ni l’instrument, per la qual cosa és necessari acudir a altres fonts per tal de determinar la identitat dels músics.

Afortunadament, uns mesos després -al juliol de 1893- la banda va participar al certamen de València, ciutat que conserva a l’arxiu històric la relació dels músics amb el nom sencer de quasi tots i l’instrument amb que van participar al certamen. Encreuant ambdues informacions s’observa que majoritàriament els músics de l’orquestra i la banda eren els mateixos, alguns cantaven i uns pocs, com Antonio Pérez Verdú, de vegades cantava i altres tocava. Fins als nostres dies han arribat músics hereus d’aquesta tradició, com Copérnico Pérez Romá i Jaime Lloret Galiana, instrumentistes d’oboè i violí el primer, i baix i contrabaix el segon.

Orquestra de la Música Primitiva d’Alcoi al quart trimestre de 1892

José Jordá
M. Santonja
José Seva [Cabrera, saxòfon]
Lorenzo Moya
Carlos Vicens [García, requint]
Miguel Moltó [requint]
Julio Santonja [Cantó, saxòfon]
Francisco Santonja [Blanquer, trombó]
Antonio Casa [Ridaura, tromba]
Vicente Company [Pastor, tromba]
G[onzalo] Pareja [Sempere] (violoncel)
Enrique Lloréns [Moya, fliscorno]
Francisco Laporta [Valls, baix]
V. Candela
Francisco Cantó [Claver, flautí]
Antonio Pérez [Verdú, clarinet]
Rafael Llácer [Pascual, clarinet]
Rafael Miró [clarinet]
Pedro Payá [Moltó, clarinet]
José Amat [Ibáñez, bombardí]
José Gisbert [Reig, timbals ó Torregrosa, fliscorno]
Juan Torres [Monserrat, cornetí]
Rafael Peydro [Gironés, saxòfon]
Santiago Candela [Pastor, trompa]
Enrique Pérez [Laporta, trombó]
Lorenzo Moltó [Aura, baríton]
M[iguel] Antolí Blanquer, saxòfon
Arturo Bañón [Aura, flautí]
Rafael García [Muní, sarrusofo]

Capella de la Música Primitiva d’Alcoi al quart trimestre de 1892

José Badía
Francisco Moltó
Francisco Crespo
Francisco Aznar [Pérez, baix]
Antonio Pérez [Verdú, clarinet]
Antonio Pascual
D. Francisco Moltó, pbro (sochantre de la parròquia de Santa Maria)
José Carbonell
José Chinchilla (sochantre de la parròquia de Sant Maure)
Santiago Muntó
Rafael Bañón [Aura, saxòfon]
Enrique Badía
José Cantó
Romualdo Moltó
Camilo Pérez [Laporta, baix]
Tiples

"Ensayando una Misa" de Lorenzo Pericás Ferrer (Alcoi, 1868 - Alacant, 1912)

“Ensayando una Misa” de Lorenzo Pericás Ferrer (Alcoi, 1868 – Alacant, 1912)

Els tiples eren xiquets educands a la música, i no figuren els seus noms. Aleshores, com ja s’ha vist, era habitual que tots tocaren més d’un instrument. S’han estudiat alguns casos com el de José Mompó Colomina, qui debutà «amb el flautí, encara que també estudia clarinet, requint i violí» (Llorens, 2011).

Un altre cas, es el del prevere Francisco Moltó Payá, l’únic que mereix el tractament de «don» en el llistat de l’Evaristo Candela. Aquest mossèn va estar fins 1903 sochantre beneficiat de la Parròquia de Santa Maria i participava en els actes que s’hi feien a la seua parròquia. El mateix feia, pel que corresponia a la parròquia de Sant Maure, un seglar: José Chinchilla Sirvent.

————

1Per la Reial Ordre de la Reina Regent María Cristina de Habsburgo, de 12 de novembre de 1892.

2Dr. Francisco Navarro Martínez (Jarafuel, 1838 – Alcoi, 1900) rector de Sant Maure des del 1879 [«Don Francisco Navarro Martínez» Heraldo de Alcoy, 2-10-1900]

3Gerardo Boix Riera, essent General de Brigada va faltar el 7 de desembre de 1933 en Barcelona [La Vanguardia, 15-12-1933]

4Ascendit a coronel en agost de 1891 [El Correo Militar, 22-8-1891], va passar de comandar el Cuadro de reclutamiento de Alcoy núm. 27, a la Zona militar de Alcoy núm. 42 [Diario Oficial del Ministerio de la Guerra 1-7-1892]. Al 1896 va estar destinat coronel en cap del Regiment de Guadalajara [El Correo militar. 29-5-1896]. Posteriorment i ja general de brigada, va faltar a València el 4-4-1904 [Diario Oficial del Ministerio de la Guerra 6-4-1904]

5Hi ha un exemplar imprès de la segona edició (ca. 1870) al Colegio del Corpus Christi i catalogat al Catàleg Col·lectiu Valencià Sign: VAcp-Mus/CM-M-106. També s’hi poden escoltar uns fragments al lloc web AllMusic.

———-

FONTS i BIBLIOGRAFÍA:

Arxiu Municipal d’Alcoi. Hemeroteca

Arxiu Històric Municipal de València

Arxiu de la Corporació Musical Primitiva

Arxiu del Centro Instructivo Musical Apolo

Biblioteca Virtual de Premsa Històrica. Ministeri de Cultura. <http://prensahistorica.mcu.es&gt;

Biblioteca Virtual de Defensa. Ministeri de Defensa <http://www.bibliotecavirtualdefensa.es&gt;

Catàleg Col·lectiu Valencià. Generalitat Valenciana. Direcció General del Llibre i Biblioteques <http://bibliotecasvalencianas.cult.gva.es&gt;

BON (1910): Caricaturas Alcoyanas. Alcoy, Litografía C. Albors

LLORENS, Ernest (2011): José Mompó Colomina. Un gran músic alcoià. (1889-1966). Música i Poble nº164 pp. 32-33. Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana

SANTONJA SANTONJA, José (1968): Del sexto centenario de San Jorge (V) El 24 de abril de 1876. Revista ALCOY pp. 34-36. Asociació de Sant Jordi

Ernesto Llorens: Jazz Violinist

Ernesto-Llorens_Jazz-violinist_by-MOTAstudio

Jaume J. Ferrando
El vigorós violí d’ Ernesto Llorens -irradiant força i sensible precisió-, és el protagoniste d’aquest acurat treball. Acompanyat per la guitarra de Jacobo Blanes, el contrabaix de Rene Dossin i la percussió d’Elies Fuster, Llorens ens redescobreix It Never Entered My Mind, la peça que Richard Rodgers escriguera per al Broadway de 1940.

No es tracta d’una versió més: l’excel·lent treball visual de Jorge Gisbert i Cristóbal Jurado [MOTA_estudio] subratlla amb estètica decidida -quasi militant- els contrasts de la música, convidant a descobrir un munt de matisos d’allò que, ofegat pel confus soroll quotidià, ressona ben a prop.