“Jo sóc de La Vella”, per Juan Javier Gisbert Cortés

Juan Javier Gisbert Cortés (Foto: Elías Seguí)

Juan Javier Gisbert Cortés col.labora novament a la nostra pàgina amb una crònica del passat concert de Diumenge de Rams barrejat amb algunes vivències personals lligades a la nostra banda acompanyat tot d’unes il.lustracions a càrrec d’Ignacio Trelis.

Des de molt jove, potser l’últim any en què Jaume Lloret va dirigir la Primitiva (1978), estic assistint als “concerts de repàs” que es celebren el Diumenge de Rams, encara que per a mi sempre serà el “Concert de Rams”. Tenia jo llavors catorze anys, i treballava com a aprenent de la firma comercial Sederies Juan Payá S.L., un d’aquells negocis de tradició i llinatge local.

Aquest és el programa al que fa referència Juan Javier al seu text

No recorde el programa, i desgraciadament en un canvi de domicili va ser víctima del contenidor de fem. El Teatre Circ fou testimoni de l’esmentat concert de música festera. Després vindria Gregorio Casasempere Gisbert i una llarga història que posicionarien a la banda en el zenit a la veterana institució. Quants matins en el popular “galliner del Trabajo”, amb aquella olor entre antic i ranci, amb aquella magnífica acústica que van elogiar Miguel Fleta o Marcos Redondo. Van ser temps en què les entrades eren gratuïtes, fins a completar l’aforament, encara que en els concerts de la Primitiva quasi havien galtades per a aconseguir una butaca en qualsevol racó. Després vindria la meua relació com a membre de la Coral Polifònica Alcoiana i la Primitiva, en aquelles col·laboracions conjuntes que Casasempere va fer possible com a director de les dos institucions.

Amb el pas dels anys, i excepte comptades excepcions, he assistit habitualment als concerts de la Corporació Musical Primitiva de Alcoi a fi de gaudir del seu amplíssim repertori i les joies que conserva en els seus arxius històrics. Este llegat centenari caldria conservar-lo com “una relíquia” i potser algun dia haguera d’engrossir -igual que la resta dels arxius musicals- les pertinences de l’Arxiu Municipal d’Alcoi. Esta còpia de seguretat asseguraria la pervivència dels mateixos, previa digitalització, clar està.

Enguany vaig assistir entusiasmat i expectant. Per fortuna i suport del sacrifici i la constància, el nostre volgut Àngel Lluís Ferrando tornava al podium direccional, abordant un programa molt variat. En primer lloc, diré que els pasdobles em cansen un poc, o millor dit, m’avorreixen en alguns passatges; és una confessió difícil i en veu alta, però què tinc que fer! Sense vergonya de cap tipus;  també em passa amb algunes obres de Bach.

En l’obra A trenc d’alba (Egea Insa, 2015) em vaig sentir cómode, i de moment em vaig adonar  que Ferrando atacava amb èmfasi la partitura, amb màxima contundència, encara que algun titubeig molt justificat percebem en el seu gest. Bravo pel lluitador! Entre “col i col encisam”, i així va anar transcorrent una primera part, que al meu gust, va ser massa carregada de pasdobles. Destacant El Noticiero Regional (Pérez Monllor, 1928), Paco Jover (García i Soler, 2004) i un clàssic que ens situa en el bon fer del senyor Camilo, poc més que destacar. Parlem de Moros i Cristians (1935).

Al començament de la segona part, un xicotet senyal d’homenatge al tristament desaparegut Jaume Lloret Miralles, amb un contundent aplaudiment que van arreplegar visiblement emocionats la seua vídua, Dorita i el seu fill, l’actor Juansa Lloret. En faristol, i fora de programa Baix i Contrabaix, un pasdoble dedicat al seu oncle, que va ser titular d’ambdós instruments en esta agrupació durant mes de cinquanta anys, i que va inculcar al xicotet Jaume en estos combats de la música.

Seguidament i una vegada superat un altre pasdoble, va començar l’espectacle. Aleluya sonava amb força, contundent, amb una apassionada lectura musical que ens va commoure i va fer aflorar alguna llàgrima pels ulls. La música havia penetrat en el nostre interior, convertint els sentiments en un torrent de sensacions. És el moment màgic que cada persona sent arribat el moment, i que no sempre ens atrapa. A mi em va conquerir amb aquesta versió d’Aleluya. Ja en franca carrera van ressonar títols brillants, d’elegant factura compositiva: Als Llaneros Dianers (Mullor Grau, 1983), Els Acacauats (Pareja Casanova, 1919), que va comptar amb l’assistència del seu nebot besnét, l’actor de doblatge Gabriel Pareja, a qui vam poder saludar. La banda va estar purnejant, pròxima i repleta de bon gust. El director dominava la situació, els músics estaven entregats, el públic començava a sentir unes magnífiques sensacions.

La cinematogràfica banda sonora per al  “film” que representarà la Filà Verds i el seu capità Jorge Vaquer, el pròxim dia de les entrades, arriba a l’escenari de la mà del jove Saül Gómez Soler, que firmava Kapytan, un monument sonor molt a l’estil hollywoodense que va impactar en el públic per la riquesa tímbrica que ressonava en els passatges alts, amb rotunditat i bellesa. Una música d’ensomni per a un projecte acariciat amb il·lusió.

Però senyors meus, una cosa és la música de pel·lícula i una altra molt diferent les marxes mores de clar sabor oriental. Any d’Alféres (Blanquer Ponsoda, 1967), és per a mi, la composició per excel·lència, la reina d’elles, la conquista d’una forma d’entendre este tipus de partitura que va superar als grans compositors com Pérez Monllor, Blanes Colomer o Casasempere Juan, fites de la “festa alcoiana”. No puc remediar-ho, i cal dir-ho en veu alta. Sóc un devot d’Amando Blanquer Ponsoda, sense oblidar Rafael Mullor Grau i José María Valls Satorres, grans amics i enormes platers de la música.

Quan tot pareixia acabar entre forts aplaudiments i braus, la tradició va seguir en peu, i els compassos de L’entrà dels Moros van inundar la sala, provocant el deliri dels assistents. Un colofó per a deixar-nos a tots, metalls en alt, “al peu dels cavalls”. Senyors, “la festa 2018, ha començat”.

(Foto: Manuel Ortega)

La conjunció dels músics, el públic i el seu director s’havia produït, una simbiosi fantàstica que ens va atrapar a tots. Potser algun però, algun instrument “fent algun moret”, algun trompeta “solista”, però qué importa. A mi em va saber a glòria i estic segur que a tots els assistents també. Per tal motiu, “SOC DE LA VELLA”, sense oblidar i aplaudir sempre fins i a rabiar a les altres institucions musicals de la ciutat: “La Nova”, “La Unió” i “El Serpis”. Bravo per este magnífic quartet de bandes que ens delecten amb els seus sons, els seus concerts i el seu esforç.

Barón Scarpia

Nota: Estes simpàtiques il·lustracions fetes “a fosques i mentres escoltava el concert”  per Ignacio Trelis, han estat “segrestades” per a donar vida a este treball sense pretensions. Convertint-se en una confessió “entre bambolines”.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en concerts, fotonoticia, general, premsa i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a “Jo sóc de La Vella”, per Juan Javier Gisbert Cortés

  1. Enhorabona a tots els components de la Primitiva, va estar un concert memorable. Em vaig emocionar molt, tant jo com la meua dona i la meua sogra que m’ acompanyaven. Enhorabona també a tú Juan Javier , per la teua crònica, és molt emotiva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s